THE CONVERSATION

La societat només recorda les treballadores de la llar quan les necessita

4
Es llegeix en minuts
La societat només recorda les treballadores de la llar quan les necessita

Carmen Gregorio Gil, Universitat de GranadaLa noció de cures s’ha convertit en una categoria política. A través d’ella mirem de treure de la invisibilitat històrica activitats imprescindibles per a la vida que ocupen majoritàriament les dones i mitjançant les quals el moviment feminista es reconeix a nivell planetari perquè «Sense nosaltres no es mou el món».

Per exemple, Evelyn Nakano Glenn, en un intent de donar compte de les múltiples dimensions i activitats que inclou la cura, diferencia el físic (aliment, bany, neteja, etc.) de l’emocional (escoltar, parlar, oferir consol, recolzament emocional, etc.), però també els serveis per ajudar les persones a cobrir les seves necessitats físiques i emocionals (comprar menjar, acompanyar a fer un tomb, al metge, etc.), mentre destaca la importància del manteniment dels entorns físics en els quals vivim (canviar la roba de llit, rentar la roba, netejar el terra, etc.) i les relacions i connexions socials. Tot això són cures.

Però més enllà d’aquesta ingent enumeració d’activitats per treure-les de la invisibilitat, és fonamental posar l’atenció en les relacions de poder i desigualtat des de les quals es realitzen les cures, així com en els significats culturals que les constitueixen, ja que això implica la privació de drets a l’exercici de la ciutadania de les persones que se n’ocupen.

Des del Grup d’investigació que dirigeixo, SEJ 430 «Altres. Perspectives Feministes en investigació social» a l’Institut Universitari d’Estudis de les Dones i del gènere a la Universitat de Granada hem desenvolupat diferents investigacions amb la finalitat de visibilitzar el treball de les cures.

El «Règim Especial dels empleats de la llar» (integrat l’1/1/2012 al Règim General de la Seguretat Social) que regula l’ocupació de cures a la llar no és sinó el reflex d’aquesta naturalització i feminització d’aquesta feina i de la reproducció d’aquest a partir de relacions «laborals» més pròximes a relacions de servei.

Una feina imprescindible per a la vida

¿Com continuar explicant que, tot i sent un treball imprescindible per a la vida, l’Estat espanyol encara no hagi firmat el Conveni 189 sobre les treballadores i els treballadors domèstics adoptat l’any 2011 per l’Organització Internacional de Treball (OIT)?

Aquest té com a objecte «promoure el treball decent per a tots mitjançant l’assoliment de les metes establertes en la Declaració de l’OIT relativa als principis i drets fonamentals al treball i en la Declaració de l’OIT sobre la justícia social per a una globalització equitativa».

Però, afegit a la feminització històrica d’aquest sector, des de la dècada dels 90 assistim a Espanya a una ocupació significativa de dones de nacionalitat diferent de l’espanyola procedents de l’anomenat Sud global.

Segons l’EPA, s’estima en unes 600.000 les treballadores de la llar i cures, sent entorn d’un 96% dones, de les quals menys de la meitat tenen afiliació a la Seguretat Social. Un 50% són immigrants i la immensa majoria d’aquestes treballen en el règim d’internes.

Treballadores del sector i pandèmia

Des del compromís social que guia les nostres investigacions i en el context de la pandèmia decretada per l’OMS pel virus SARS-CoV-2, que no feia sinó recordar-nos la nostra vulnerabilitat i la necessitat de repensar el nostre model d’organització de les cures, el mes de juliol ens vam embarcar en la investigació Les cures importen. Impacte de gènere en les cuidadores/s de gent gran i dependents en temps de la Covid-19.

Entre els seus objectius hi ha analitzar com afecten les treballadores del sector de les cures les mesures aprovades pels corresponents governs dirigides al control de la pandèmia. Sobretot, les qui considerem més desprotegides: les empleades de la llar. A partir d’escoltar atentament algunes d’aquestes treballadores mitjançant entrevistes en profunditat portaré algunes de les nostres anàlisis des d’una perspectiva antropològica.

Per a aquestes dones, la cura de les persones amb les que treballaven i la seva autocura van haver de ser extremades ja que els hi anava la vida. Però no només per l’amenaça del virus, sinó perquè estava en joc la seva supervivència diària i el seu salari, tot i sent molt lluny de respondre a la sobrecàrrega de treball física i emocional en un moment com el que estem vivint.

No obstant, com han donat compte diferents organitzacions socials, moltes han perdut els seus llocs de treball acollint-se els seus ocupadors a la fórmula de «desistiment» que contempla la regulació d’aquest sector o, el que és el mateix, l’extinció de la relació laboral únicament per voluntat expressa del contractant.

Desprotecció econòmica

Al costat d’això, la impossibilitat d’alguns dels seus contractes de cotitzar per la prestació d’atur les va deixar absolutament desprotegides. Recordem algunes de les peticions d’aquestes treballadores a diversos membres del Govern per protegir els drets d’aquest col·lectiu.

Però els qui han mantingut la seva ocupació o la van trobar en aquest sector enmig de la pandèmia han sentit, a més de la sobrecàrrega de treball, que poc que importen a les famílies que les fan servir i que poc que es valora la seva feina, excepte per ser aquests «robots» descorporificats, deshumanitzats, sempre disponibles, que cuiden els nostres familiars.

Sens dubte, tenim un gran deute social cap aquestes dones que continuen sent a primera fila, treballant en aquest escenari tan impenetrable de la llar moltes vegades amb relacions abusives. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

Carmen Gregorio Gil, Professora Antropologia Feminista. Grup investigació ALTRES, Universitat de Granada

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.