THE CONVERSATION
¿És l’assalt al Capitoli un cop d’Estat?
Clayton Besaw, University of Central Florida and Matthew Frank, University of Denver
Seguidors de Donald Trump, atiats pel mateix president, van assaltar aquest 6 de gener l’edifici del Capitoli i van interrompre el tràmit legislatiu de certificació de la victòria electoral de Joe Biden. Milers de persones que enarboraven pancartes pro-Trump es van obrir pas a través de les barricades i van trencar finestres per entrar a l’edifici on es reunien els congressistes. Quatre persones han mort, i diversos policies han hagut de ser hospitalitzats. La sessió del Congrés es va reprendre, però a porta tancada.
Malgrat tota la violència i la commoció, el que ha passat aquest 6 de gener no ha sigut un cop d’Estat.
Aquesta insurrecció trumpista va ser més aviat un episodi de violència electoral, similar a la que pateixen de forma constant moltes democràcies fràgils.
¿Què és un cop d’Estat?
Malgrat que el concepte de cop d’Estat no té una definició única, els investigadors que els estudien (com nosaltres) coincideixen a atribuir-li una sèrie d’atributs fonamentals coneguts com a «fets de naturalesa colpista».
Experts com Jonathan Powell i Clayton Thyne defineixen el cop d’Estat com «un intent explícit portat a terme per militars o per altres elits pertanyents a l’aparell estatal d’enderrocar els poders de l’Estat mitjançant mètodes inconstitucionals».
S’utilitzen bàsicament tres paràmetres per determinar si una insurrecció és un cop d’Estat o no:
¿Els seus perpetradors són actors estatals, com per exemple militars o dirigents insurrectes?
¿L’objectiu de la insurrecció és el cap del Govern?
¿Els insurrectes es valen de mètodes il·legals i inconstitucionals per aconseguir el poder executiu?
Cops i intents de cop
Un exemple de cop d’Estat exitós va tenir lloc el 3 de juliol dek 2013 a Egipte, quan el general Abdel Fattah al-Sisi va enderrocar el president del país, el molt impopular Mohamed Mursi. Aquest, que va ser el primer president escollit democràticament de la història d’Egipte, havia recolzat el procés de redacció d’una nova Constitució, projecte amb què també va acabar Al-Sisi. Tot això fa que l’esmentada acció es pugui considerar un cop d’Estat, ja que Al-Sisi va aconseguir el poder de forma il·legal i va edificar un nou Estat de dret sobre les cendres del Govern electe.
Els cops d’Estat no sempre tenen èxit a l’hora d’enderrocar governs.
El 2016, membres de l’exèrcit turc van mirar d’enderrocar el president i home fort del país, Recep Tayyip Erdogan. Els militars van prendre el control de zones clau d’Ankara, la capital del país, i d’Istanbul, entre les quals el pont del Bòsfor i dos aeroports. Però el cop no tenia una bona coordinació i un recolzament popular massiu, i va fracassar ràpidament quan el president Erdogan va fer una crida als seus seguidors perquè s’enfrontessin als colpistes. En l’actualitat, Erdogan segueix en el poder.
¿Què va passar al Capitoli dels Estats Units?
La revolta a l’edifici del Capitoli no compleix els tres criteris descrits de cop d’Estat.
Els manifestants pro-Trump van triar com a objectiu una branca del poder de l’Estat (el Congrés) i s’hi van enfrontar de forma il·legal, és a dir, irrompent a l’edifici i causant destrosses. Amb això es complirien, per tant, el segon i el tercer criteri.
Però respecte al primer, els participants en la revolta aparentment eren civils que actuaven per voluntat pròpia, i no actors estatals. El president Trump havia atiat els seus seguidors perquè es manifestessin davant el Capitoli menys d’una hora abans que la multitud envaís l’edifici. Insistia en l’argument que els havien robat les eleccions i que no «ho acceptarem ni un minut més». Durant mesos s’havien difós tant mentides referents a un presumpte frau electoral com teories de la conspiració infundades. Això va crear la percepció en la ment de molts seguidors de Trump que l’Estat els estava enganyant.
No obstant, no està gens clar que la intenció del president a l’atiar els seus seguidors fos que assaltessin el Congrés. I de fet, quan la violència va quedar fora de control, Trump els va demanar de forma tèbia que tornessin a casa. De moment sembla que els disturbis de Washington es van desencadenar sense l’aprovació, l’ajuda o el lideratge actiu de cap tipus d’actor estatal, com per exemple membres de l’Exèrcit, policies o dirigents díscols del Partit Republicà.
No obstant, les elits polítiques nord-americanes tenen molta culpa del que ha passat.
A l’estendre teories de la conspiració sobre un presumpte frau electoral, molts senadors republicans, entre els quals Josh Hawley i Ted Cruz, van crear les condicions propícies per a l’aparició de la violència política al país, i en concret la violència associada als processos electorals.
Els investigadors han demostrat que la retòrica política basada en la confrontació augmenta el risc que es produeixin episodis de violència electoral. Els comicis són moments d’alt risc, ja que suposen la possibilitat d’una transferència de poder polític. Quan els dirigents d’un Estat desprestigien les institucions democràtiques i les consideren camps de batalla d’una lluita de poder soterrada, els processos electorals molt ajustats poden desencadenar esclats de violència política i violacions de l’Estat de dret.
Llavors, ¿què va passar?
Els impactants successos del 6 de gener van ser episodis de violència política similars als que massa sovint es produeixen en democràcies joves i inestables.
Les eleccions a Blangladesh, per exemple, pateixen de forma endèmica episodis de violació de l’Estat de dret i insurreccions polítiques degut a què durant anys hi ha hagut violència per part del Govern i reaccions igualment violentes per part de l’oposició. Els comicis del 2015 i el 2018 van donar lloc a escenes que recordaven més a zones de guerra que a transicions democràtiques.
Al Camerun, durant les eleccions del 2020, grups de dissidents armats van portar a terme nombroses accions violentes. Van posar com a objectiu tant seus governamentals i dirigents opositors com ciutadans innocents que simplement passaven per allà. El seu objectiu era desacreditar els resultats electorals, i actuaven en resposta a la violència sectària i als abusos de poder perpetrats pel Govern.
La violència electoral dels Estats Units té motius i contextos diferents de la patida per Bangladesh i el Camerun. No obstant, les accions per si mateixes són semblants. Els Estats Units no han patit un cop d’Estat, però és probable que la insurrecció atiada per Trump enfonsi el país en una dinàmica de turbulències polítiques i socials. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.
End of code. If you don't see any code above, please get new code from the Advanced tab after you click the republish button. The page counter does not collect any personal data. More info: https://theconversation.com/republishing-guidelines
Notícies relacionadesClayton Besaw, Research Affiliate and Senior Analyst, University of Central Florida and Matthew Frank, Master’s student, International Security, University of Denver
Aquest article s’ha republicat de The Conversation sota llicència de Creative Commons. Llegiu aquí l’article original.
