Anar al contingut

The Conversation

Un bot amb immigrants a la deriva al mar Mediterrani, a unes 36 milles nàutiques de la costa líbia, abans de ser rescatats per l’ONG Proactiva Open Arms.

REUTERS / YANNIS BEHRAKIS

¿Qui vetlla per la seguretat al Mediterrani central?

María José Castaño Reyero

El 48% de les morts o desaparicions el 2018 durant un trajecte migratori cap a una destinació internacional van ser al Mediterrani

María José Castaño ReyeroUniversitat Pontifícia Comillas 

Només sis dels vaixells d’ONGs amb mandat humanitari es mantenien implicats en operacions de rescat al Mediterrani a principis de juny del 2019. La disminució de la presència d’aquestes embarcacions a les zones de recerca i salvament –les anomenades zones SAR– obeeix segurament a motius diversos, entre els quals s’inclou la disminució de les arribades de persones a Europa per mar.

En qualsevol cas, els 24 procediments penals i administratius oberts contra organitzacions no governamentals, entitats privades i alguns dels membres d’aquestes tripulacions han sigut determinants a l’hora de configurar l’escenari actual.

Canvis en la situació

No obstant, amb prou feines un mes més tard, aquest mapa està ja desactualitzat. El vaixell ‘Sea Watch 3’ es troba no operatiu al port de Lampedusa, després de la detenció de la seva capitana, Carola Rackete, per haver desatès la prohibició d’entrada de les autoritats portuàries italianes i atracar la seva nau a l’esmentat port amb les 42 persones rescatades en aigües líbies, després de vagar a la recerca d’un port segur durant dues setmanes.

Els problemes de la capitana Rackete amb la justícia no han fet més que començar. En virtut del Decreto di ordine e sicucurezza pubblica, l’anomenat decret Salvini, s’enfronta a una multa de 50.000 euros i fins a 15 anys de presó. No obstant, la jutge encarregada de la instrucció del cas afirma en la seva interlocutòria que els fets imputats a la capitana del ‘Sea Watch 3’ han de ser examinats “tenint en compte tot el precedent, és a dir, el rescat al mar i les obligacions que això comporta”.

Segons la tradició marítima i els tractats internacionals en la matèria, l’obligació de prestar ajuda als vaixells que es troben en perill correspon als estats i capitans de vaixell. A més, tal com apunta la jutge d’Agrigent, Alessandra Vella, les obligacions procedents d’aquesta normativa “tenen primacia sobre qualsevol directiva ministerial de les autoritats italianes”.

El Mediterrani central

El Conveni internacional per a la seguretat de la vida humana al mar de 1974 (Conveni SOLAS) i la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar de 1982 són les normes de referència, junt amb el Conveni internacional sobre recerca i salvament marítims de 1979 (Conveni SAR), la finalitat dels quals és no deixar cap zona marítima sense serveis de recerca i salvament.

Per a això, l’Organització Marítima Internacional va dividir els oceans del món en 13 zones SAR i estableix un pla internacional per assegurar que el salvament de les persones que necessitin auxili sigui coordinat per l’organització de recerca i salvament responsable de cada una de les zones (Centres de Coordinació de Rescat Marítim) i, quan sigui necessari, mitjançant la cooperació entre organitzacions de recerca i salvament veïnes.

Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, el 48% de les morts o desaparicions el 2018 durant un trajecte migratori cap a una destinació internacional van ser al Mediterrani (2.299 persones). El primer trimestre de l’any 2019 segueix la mateixa tendència, ja que, de les 1.374 persones mortes o desaparegudes en un trajecte migratori, gairebé el 50% (682) es van ofegar o van morir d’hipotèrmia al mar. En vista de les dades, que donen una mitjana de sis morts o desaparicions per dia, sembla que les zones SAR del Mediterrani són les que més necessiten una assistència ràpida i eficaç.

De fet, fins a mitjans del 2017, les operacions de recerca i salvament al mar Mediterrani, especialment a la zona central, la més afectada inicialment per la crisi de refugiats, implicaven la coordinació entre governs i vaixells de les ONGs a fi de reduir el nombre de morts i posar fora de perill els migrants i refugiats que intentaven arribar a Europa per aquesta via.

Així, les estimacions de la Guardia Costiera apunten que durant l’any 2017 i fins al juny de 2018, les embarcacions rescatades per part de les ONGs van suposar gairebé el 40% del total de les operacions de recerca i salvament coordinades per l’autoritat italiana.

El Codi de Conducta

No obstant, ja el juliol de 2017, en el marc del Pla d’acció per recolzar Itàlia, reduir la pressió i augmentar la solidaritat, el Govern italià va adoptar, al costat de la Comissió Europea i algunes ONGs, un Codi de Conducta per a les ONGs que participen en el rescat de migrants al mar.

L’esmentat document prohibeix a les ONGs entrar en aigües territorials líbies, preveu la presència de policies a bord de vaixells de l’ONG, prohibeix a les ONGs comunicar-se amb traficants de migrants i també apagar els seus dispositius de comunicació (transponedors) i, finalment, obliga les ONGs a no obstruir la guàrdia costanera de Líbia.

Ni Metges sense Fronteres ni Junged Rettet van firmar el Codi de Conducta i van reafirmar la seva intenció de continuar coordinant-se amb el Centre de Coordinació de Rescat Marítim de Roma.

L’argument de les ONGs coincideix amb la interlocutòria de la jutge del cas del ‘Sea Watch 3’: la seguretat de les persones rescatades al mar implica també protegir-les de la persecució i/o risc de patir danys greus. Per a la jutge Alessandra Vella, “l’elecció de dirigir la nau cap a Lampedusa no va ser instrumental, sinó obligada: els ports de Líbia i Tunísia no es consideren segurs”.

La pròpia Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans alertava a finals del 2018 de les tortures i maltractaments rebuts pels migrants i refugiats rescatats i entregats a les autoritats líbies segons els acords de coordinació de recerca i salvament amb el Govern italià, especialment arran del decret llei per a la cessió de barcos, fons i formació a la Guàrdia Costanera Líbia, l’autoritat responsable de la zona SAR Líbia.

Respecte a Tunísia, la jutge afirma que “Tunísia no té normativa que tuteli els drets dels refugiats en línia amb el dret d’asil”. En els dos casos, l’aplicació del principi de no devolució no pot ser més clara: el Conveni de Ginebra de 1951 i la interpretació de l’article 3 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals (CEDH) prohibeix als Estats retornar un individu a un lloc on pugui patir risc de persecució, tortura, tractes inhumans o altres tractes degradants.

Criminalització de l’assistència humanitària

No obstant, durant l’any 2018, cada vegada van ser més freqüents i prolongades –més d’una setmana– les demores en el desembarcament dels migrants i refugiats rescatats, posant en risc la seguretat i integritat física d’aquestes persones i de la mateixa tripulació del vaixell. I, el juny del 2018, el mateix Consell Europeu va assenyalar que les naus que operen al Mediterrani han de respectar la normativa aplicable i no obstaculitzar les operacions de la guàrdia costanera líbia.

Bloquejades gran part de les operacions de recerca i rescat al Mediterrani, la criminalització de l’assistència humanitària és ja un fet a la Unió Europea i les ONGs que actuaven en aquestes zones SAR han de començar a bregar amb la delicada qüestió de si la seva actuació s’ajusta o no a la clàusula d’excepció humanitària que suposa la diferència entre l’assistència humanitària i el trànsit de migrants.

A finals del mes de juny, el vaixell de rescat ‘Open Arms’, de l’ONG catalana Proactiva, va salpar de nou per recolzar tasques de recerca i rescat al Mediterrani central, contravenint la prohibició del Govern espanyol i exposant-se a possibles sancions administratives de fins a 901.000 euros.

¿Quin serà el següent pas en aquesta escalada viciosa entre migració irregular i seguretat?The Conversation

María José Castaño Reyero, Investigadora de l’Institut Universitari d’Estudis sobre Migracions, Universitat Pontifícia Comillas 

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.