Mig diumenge a províncies

Els anglesos diuen que un cavaller ha de ser soldat als 20, diplomàtic als 30 i terratinent al jubilar-se. En el meu cas, el primer no va passar –"Exclusió mèdica per visió", deia el certificat– i ja no és possible que passi. Encara que sonin tambors de guerra a Europa, com fa un segle, veig difícil tornar a tenir 20 anys –sembla que fa un segle–, per molta intel·ligència artificial que li tiri a la cosa. Sobre el segon, hi estic treballant, ja ben passada la quarantena. I allò de ser un jubilat gentleman farmer, sembla més difícil que llunyà, ja que, entre la ignorància i la miopia, amb prou feines distingeixo una alzina d’una olivera. En el primer volum de Memorias, José Luis de Vilallonga parlava del seu primer matrimoni amb una noble anglesa amb possibles. Tenien una estada a l’Argentina i jugaven al pol. Així fa goig ser granger. Però un és urbanita, sense estada ni possibles, què hi farem. M’agrada el tràfec de les grans ciutats, i la calma de les petites, si són espanyoles. No tant la de les franceses. Diumenge vaig voler sortir de París, ja que després de gairebé deu anys en aquest país hi ha llocs que encara no conec, i em sento culpable d’un delicte de lesa pàtria adoptiva. Després de travessar el Rubicó del Perifèric, la fossa que separa la ciutat del seu banlieue, la negació urbanística de l’"égalité", vaig arribar a Amiens, juntament amb el Somme. La meva indolència de diumenge i els meus gens espanyols fan que no aconsegueixi mai arribar al centre d’aquestes idíl·liques viles a l’hora francesa del dinar, que és la nostra de l’aperitiu. Mentre condueixo, sento ansietat per trobar un restaurant on per caritat em donin una taula: "Désolé, monsieur, la cuina ha tancat a les dues" –són les dues i deu–. Indefectiblement, em veig expulsat al mar de llambordes de la plaça del poble, rèplica de totes les altres, i em sento el pitjor pixapins de França. Per sort, acabava d’obrir un restaurant xinès a prop de la catedral aquest Diumenge de Rams. Vaig demanar sisplau que em donessin menjar, amb humilitat de pelegrí. La jovenesa del negoci els va portar a dir que sí. El que al meu cap anava a ser un bœuf bourguignon, van acabar sent uns fideus amb molt coriandre. El coriandre és la versió bastarda del julivert. Si el julivert és l’Església catòlica, el coriandre és la reformada. El julivert acompanya. El coriandre s’entremescla. Des de la finestra de l’impol·lut restaurant, sento el vent sobrevolar el bassal que travessa Amiens mentre em barallo amb els escuradents. Al carrer només es veuen petites pinyes de turistes, i una quantitat notable d’indigents una mica zombis anant d’un costat a l’altre, amb cares d’embriaguesa protegides del fred que marceja sota les seves caputxes de penitent, com un Baltimore de The wire en processons. Al vorejar les tàpies de la ciutadella on s’assenta la magnífica catedral, apareixen tres caps de nens sortits d’una novel·la de Dickens. Els faig una foto. "Nique ta mère!", criden –prefereixo no traduir això–. La bonica cambrera xinesa es preocupa per saber si necessito coberts i si els fideus són del meu gust, si els vull més picants, si vull més vi. Em sento com Cela en aquells anuncis de guies gastronòmiques o com un d’aquests crítics implacables del veredicte del qual depèn el futur del local. Entro a la catedral, tot i que sembla tancada i barrada. És aèria i gòtica, de cinc naus, imponent però no brutal, d’una pedra lleugera com el paper, un origami de la millor maçoneria, amb uns vitralls que voregen la psicodèlia en el seu joc de llum i de color, un tripi obispal. Poso un ciri a la Mare de Déu de Lourdes per un amic malalt, mentre una àvia recorre agenollada el deambulatori en marbre blanc i negre. Em recorda la "santa" de La gran bellesa fent un viacrucis abans d’hora. Un gorreta em demana uns euros per haver-me "vigilat" el cotxe. Li dono els euros i les gràcies, ja que a França sempre és el client el que les dona i el que demana perdó. Torno corrent a París, no sigui que a casa meva em diguin que han tancat la cuina i em quedi sense sopar. Désolé, monsieur. A l’arribar, els núvols sobre el Sena són d’un rosa intens, i es reflecteixen a l’aigua com les vidrieres de la catedral d’Amiens. S’ajoca la tarda i sento algú que diu que ha arribat la primavera.