¿Què fa que una mare mati el seu fill?

D’entrada, gairebé el 70% d’aquest tipus d’homicidis els cometen homes. Segons la investigació forense, el patró més comú entre homes és l’anomenada violència vicària: és a dir, danyar els fills per venjar-se de la mare, que deixen amb vida, però amb un dolor insuportable. En el cas de les dones, expliquen els metges i psicòlegs forenses consultats, després del parricidi no hi sol haver un mòbil de venjança cap a la parella o exparella, sinó problemes avançats de salut mental.

El cas de Gijón

La investigació oberta acabarà d’aclarir els fets després de l’assassinat de l’Olivia, la nena de 6 anys que van trobar morta a Gijón la setmana passada al llit, junt amb la seva mare, que estava semiinconscient després d’haver ingerit tranquil·litzants. De moment, la dona, Noemí Martínez, de 48 anys, està acusada d’haver assassinat la nena subministrant-li una gran dosi de psicofàrmacs dels que ella consumia. Segons ha transcendit, acabava de perdre la custòdia de la nena, en favor del seu pare, de qui s’havia divorciat el 2019 i amb qui havia mantingut un llarg litigi judicial, amb denúncies creuades. El pare va ser condemnat per haver colpejat i sacsejat la seva dona. A l’hospital, després del seu ingrés, Noemí Martínez va assegurar que la nena estaria amb ella o amb ningú, millor morta que «amb un maltractador».

En el cas dels homes, tanmateix, la violència cap als seus fills està ubicada habitualment en un entorn d’agressions cap a la seva dona. Hi ha coaccions, maltractament i agressions prèvies que es poden conèixer o no més allà de les parets de la llar. L’objectiu del filicida és fer un mal extrem i inassumible a la seva parella o exparella. En aquests casos, «l’home no admet que la dona es vulgui separar, no consent l’ús que fa ella de la seva llibertat», explica Miguel Lorente, metge forense, professor de Medicina Legal a la Universitat de Granada i expert en violència masclista.

És el cas, per exemple, de José Bretón, que el 2011 va matar els seus dos fills, la Ruth (6 anys) i el José (2), a Còrdova. Ho va fer per fer mal a la seva dona. Es va obsessionar amb ella i amb la falsa idea que tenia un amant. No tolerava la separació. El 2021, Tomás Gimeno, el pare de l’Anna i l’Olivia, va advertir la seva exdona abans de desaparèixer: «No les tornaràs a veure». L’home, efectivament, va segrestar les seves filles, les va assassinar i les va tirar al mar. Ho va fer per infligir a la seva exdona el dolor més gran possible.

Més pares que mares

Les sentències judicials per homicidis emmarcats en casos de violència entre parelles o exparelles recopilades pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) des del 2011 fins al 2020 deixen clar que 41 nens i nenes han sigut assassinats en aquest període per 38 persones. D’aquestes 38 persones, el 68% eren els pares o els padrastres. I el 26%, les mares (no hi ha cap cas de madrastra). En el 5,3% dels casos, havia sigut la mare i el pare de manera conjunta.

Lorente destaca que, en el cas de les mares parricides, no es registra violència prèvia de la dona cap a l’home. El 2015, per exemple, una parricida va resultar absolta per alienació mental. I el 2014, una altra va veure reduïda la seva pena per un atenuant de discapacitat psíquica. En quatre casos més, l’homicida era una dona que acabava de donar a llum en situació de soledat. Les dades conviden a concloure que, en el 70% dels casos, la dona tenia diagnosticada una alteració psicològica o psiquiàtrica.

Accés a psicofàrmacs

La manera de matar és també diferent. Les sentències recopilades pel CGPJ revelen que els homes maten d’una manera més violenta. De fet, en la violència masclista contra la dona (no contra els fills), la mitjana de punyalades que fa l’home és de 22, i la mitjana de cops, 20. 

Les parricides, en canvi, solen tenir accés a psicofàrmacs (receptats per a elles per un metge, la qual cosa revela els problemes de salut mental que pateixen) que utilitzen per posar fi a la vida dels seus fills. 

Lorente critica que els grups polítics del ventall de la dreta i la ultradreta intenten confondre la població negant l’existència de la violència masclista, un problema majúscul que cada any esbiaixa la vida d’unes 60 dones a Espanya. «La violència és violència. Hi ha homes que maten i dones que maten. Les dones no són éssers idíl·lics i els home no són uns éssers perversos i diabòlics. Però no podem barrejar els dos tipus de violències», explica.

Diferents violències

Notícies relacionades

Èxit a la Mina d’un pla contra l’obesitat infantil

Imputats per la caiguda d’un fanal que va ferir de gravetat una dona

«Si volem ser eficaços en la prevenció de l’homicidi i l’assassinat de nens i nenes, hem de distingir la violència vicària del que no ho és», remarca. L’especialista assegura que per lluitar contra qualsevol tipus de violència cal saber definir-la. «La violència homòfoba és diferent de la violència racista. Totes dues són violències, però es combaten de manera diferent», conclou.

Sonia Vaccaro, psicòloga clínica i forense, corrobora que la violència vicària és violència de gènere en la qual l’home intenta fer el màxim mal possible a la dona, matant els mateixos fills en els casos més extrems. Per tant, el recent cas d’Oviedo no es pot definir com a violència vicària. És un presumpte filicidi, sí. Però no és violència vicària. «Mai he vist un cas d’una dona que hagi assassinat els seus fills per dir a la seva exparella i pare dels nens: ‘ara ho veuràs’. Tanmateix, els parricides sí que ho fan amb aquest objectiu. Això és, almenys, el que admeten públicament», conclou l’experta.