Entendre-hi més

¿Per què existeixen les escoles?

¿Per què existeixen les escoles?

RICARD CUGAT

  • Xavier Carmaniu Mainadé inaugura aquesta setmana el seu nou pòdcast, ‘El tren de la història’, amb un repàs de l’origen de les escoles tal com les coneixem

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

A totes les cases on hi ha criatures, cada matí, a partir de les vuit, i de vegades fins i tot abans, hi ha xafarranxo de combat. Despertadors que sonen, lavabos ocupats, debats sobre quina roba posar-se, esmorzars ingerits en temps rècord... i tot perquè a les nou cal ser a l’escola. Però, un moment, ¿qui va decidir que era una bona idea reunir totes les criatures en un centre? ¿Quin és l’origen de les escoles?

La seva aparició va estretament lligada al naixement de l’escriptura, una tecnologia revolucionària que va marcar un abans i un després per a la nostra espècie. Per primera vegada ja no era necessari memoritzar-ho tot, perquè, gràcies a un grup de signes, es podien anotar les coses més importants, que en aquells temps sobretot eren lleis, impostos i els comptes dels negocis. Els primers sistemes d’escriptura eren tan complicats que per dominar-los era necessari seguir un aprenentatge llarg. Per això fa uns tres mil anys a Mesopotàmia (on ara és l’Iran, aproximadament) es van posar en marxa uns centres on els nens eren entrenats per saber-ne tots els secrets. Ara bé, no es tractava d’adquirir nous coneixements ni de fer pensar els alumnes.

Això, com tantes altres coses, va sorgir a la Grècia Clàssica. Allà es van crear les ‘skholè’, on els nens (les nenes no hi podien anar) estudiaven filosofia, matemàtiques, astronomia... La idea era que aprenguessin a conviure i pensar sense la intromissió dels problemes exteriors; un concepte bastant diferent de les escoles actuals, en què la realitat del món que ens envolta s’incorpora a les aules. Ara bé, com explica en el nostre pòdcast la professora d’Història de l’Educació de la Universitat Ramon Llull, Anna Pagès, malgrat els 2.500 anys de diferència, hi ha més punts de contacte del que sembla, perquè, si aquelles ‘skholè’ eren un lloc de pau, lluny de les guerres habituals en aquells temps, per a molts nens i nenes d’avui, l’escola és el seu oasi particular. Durant unes hores aprenen i juguen, comparteixen temps amb altres nens nenes i obliden les situacions complexes que pateixen a casa. De fet, com han explicat en més d’una ocasió els nostres companys d’EL PERIÓDICO, poder anar a l’escola garanteix que hi hagi criatures que almenys tinguin un àpat calent al dia. I aquesta és una realitat que forma part del nostre país ara mateix.

Política partidista

Desgraciadament, en els últims anys, l’educació s’ha convertit en camp de batalla de la política partidista. Amb cada canvi de govern es grapeja el treball dels docents i és una llàstima, perquè a Catalunya sempre hi ha hagut mestres molt implicats en la renovació pedagògica. Aquest terme s’ha tergiversat tant que ara serveix per vendre fum i es presenten com noves moltes propostes que tenen un segle de vida. Es pot comprovar escoltant la conversa amb el professor d’Història de la Pedagogia Catalana de la Universitat de Barcelona, Jordi García Farrero, que també participa en el pòdcast. Ell és un dels autors del llibre commemoratiu del centenari de l’Escola del Mar, un centre modèlic que funcionava sense llibres de text i on no es feien exàmens, perquè treballaven amb una premissa molt simple: l’alumnat havia d’aprendre a llegir, escriure i comptar. Les altres coses ja vindrien soles.

Si el 1922 a Barcelona hi havia un centre com aquell era perquè feia dècades que mestres de tot Catalunya es reunien per debatre quina era la millor manera de fer la seva feina, mirant de seguir les noves tendències pedagògiques sorgides als països més avançats d’Europa. Si una cosa tenien clar era que el sistema educatiu havia de pivotar al voltant de l’estudiant, igual que sabien que, per guanyar-se el carinyo i el respecte de l’alumnat, havien d’evitar les imposicions autoritàries. Això sí, sense perdre mai de vista l’exigència d’adquirir uns coneixements bàsics que requerien esforç i dedicació.

Notícies relacionades

Una de les grans diferències d’avui dia és la imparable feminització de la professió. Com explica molt bé la doctora en Història Esther Cortada, les dones no ho van tenir gens fàcil per poder dedicar-se a la docència i els seus col·legues homes els van posar molts obstacles. Sorprendria escoltar segons quins comentaris sobre la suposada incapacitat femenina per educar les criatures a les aules. Per això val la pena conèixer el passat. Per ser conscients que les coses no sempre han sigut com ara i que activitats tan quotidianes com anar a l’escola ajuden a explicar qui som i d’on venim. Ho comprovaran si circulen amb el Tren de la Història.

On escoltar-lo

El pòdcast 'El Tren de la Història' es pot escoltar a iVoox, Spotify, Podimo, Amazon, Google Podcast i Apple Podcast.