El #MeToo pren a la universitat: «El silenci s’ha acabat»

A grans brotxades: els casos que arriben a les Unitats d’Igualtat de les universitats han anat augmentant –fet que, lluny de ser negatiu, denota menys por i més garanties a l’hora de denunciar un fenomen llargament silenciat–; el Govern català presentarà abans de final d’any un nou protocol-guia que es proposa acompanyar millor les denunciants i la nova llei espanyola universitària, en tràmit parlamentari, obligarà que les universitats tinguin tant plans integrals d’igualtat de gènere com unitats d’igualtat i diversitat «amb prou recursos», assenyalen des del Ministeri d’Universitats.

La cara b és que encara hi ha massa dones lidiant amb conflictes oberts, alguns de judicialitzats, i que, en contra de les reclamacions de les afectades, continua sense haver-hi estudis ni xifres globals –la primera i última investigació sobre violències masclistes a la universitat es remunta al 2008– que estableixin les coordenades a aquesta qüestió i posin llum també sobre els passos a seguir.

Ambivalències

Les palanques accionades des d’aquell ‘jo acuso’ es llegeixen amb ambivalències des del flanc de les víctimes. La professora de la Universitat de Barcelona Magda Polo –que el 2019 va denunciar el seu llavors superior per aïllament i fer-li llum de gas– qüestiona que «s’estiguin prenent mesures sense comptar amb un estudi exhaustiu sobre el caràcter i l’abast de l’assetjament a la universitat més enllà de les denúncies interposades», quan aquestes tot just representen el 10% dels casos entre les professores, segons les investigacions. En el seu cas concret –que la universitat, per cautela, no entra a valorar– interposar la denúncia –i que la investigació interna li donés finalment la raó– no ha acabat amb «el menyspreu» i desinformació que diu que pateix per part dels seus companys. Una altra de les investigadores que al gener va participar en el reportatge i que encara manté un procés judicial obert, afirma que, des del Me Too del gener, l’assetjament dels seus companys, lluny d’atenuar-se, ha augmentat, tot i que en aquest cas no comptin amb la connivència de l’entorn.

Obrir un procediment i generar una situació de justícia cada vegada té més suport, però continua sent un repte complex i problemàtic –des de la definició sobre què és assetjament fins a les proves que s’aporten– d’abordar dins i fora de la universitat. Tot i això, des de la Xarxa Solidària de Víctimes de Violència de Gènere a la Universitat, espai que ha accionat el moviment Me Too Universitari, entenen que el més urgent ja ha començat a passar. «Hem acabat amb el silenci», afirmen les investigadores Ana Vidu i Mar Joanpere. El col·lectiu, amb el qual han contactat més de 70 docents, investigadores i alumnes explicant casos d’assetjament sexista, va emprendre a principis de curs una ruta per 15 universitats espanyoles durant la qual s’han abordat les violències masclistes des de la «normalitat» i no des de l’encobriment habitual fins ara.

«Hi haurà una onada de casos»

«Hi haurà una onada de casos, cosa que significa que les universitats ho fan cada vegada millor i les víctimes comencen a confiar en la institució per explicar les seves experiències», afirma Vidu. Segons la investigadora, que exerceix a Berkeley anys després d’haver portat a la fiscalia un professor que va estar a punt de truncar la seva carrera, estem assistint al mateix gir de guió que hi va haver «als EUA quan van entendre que la universitat amb més bona reputació és la que millor protegeix les seves víctimes i no els seus assetjadors». «Fins fa ben poc, mentre en universitats estrangeres s’optava per reconèixer el problema i treure els casos a la llum, al nostre país es feia el contrari: predominava el pretendre mantenir la imatge amb l’‘això aquí no passa’».

Seria una temeritat donar per descomptat que la universitat –una institució amb tics feudals i altament competitiva i jerarquitzada– està deixant enrere aquest nefast historial. Però sí que és veritat que l’impacte del #MeToo i el seu canvi de mirada s’estan deixant notar. La Universitat de Barcelona, per exemple, va canviar el seu protocol el maig passat i ha dotat la unitat amb més recursos per proporcionar més celeritat als casos, brindar acompanyament psicològic i jurídic més enllà de si s’interposa o no una denúncia, i posar dics a la revictimització. «La nostra política és tolerància zero amb l’assetjament –afirma la vicerectora d’Igualtat, Montserrat Puig– i des del canvi de protocol i els esforços més grans en difusió estem desbordades». Puig explica que ara hi ha setmanes que s’arriben a atendre fins a cinc casos, una cosa fins ara inaudita. Aquest any, el protocol s’ha activat 18 vegades (12 des del maig), quan el 2020 amb prou feines van ser 10.

Por de represàlies

Es pot dir que gairebé totes les universitats tenen interposades denúncies internes. Tanmateix, la confusió s’obre pas a l’intentar cartografiar el fenomen. D’una banda, la línia entre assetjament laboral ‘a seques’ i per raons de sexe o gènere és de vegades fina. I després hi ha el fet que l’absència d’una normativa única quant a criteris de recopilació de les dades impedeix fer una fotografia conjunta i discernir en molts centres quantes denúncies o queixes procedeixen del professorat, l’alumnat o el personal d’administració i serveis (PAS). El gruix pertany al col·lectiu d’estudiants, el més nombrós, però és al sector del personal docent i investigador on les persones s’hi juguen més i la por de represàlies és més immobilitzadora.

La intervenció del mateix entorn quan intercedeix com a ‘tallafocs’ davant un cas d’assetjament és fonamental, però també ho són els instruments institucionals. Per això el Govern ha impulsat el nou protocol-guia que es presentarà al desembre. En el seu disseny, modulat per un grup de treball de Dones i Ciència del Consell Interuniversitari, s’està comptant amb la veu de les afectades i part de l’experiència de les Unitats d’igualtat.

Notícies relacionades

Me Too a la universitat: més de 25 professores denuncien assetjament i violència masclista

Cinc anys del #MeToo

«L’objectiu principal és abordar les dificultats que s’han anat trobant a l’aplicar els procediments, clarificant instruments i proporcionant garanties», afirma la directora general per a l’Erradicació de les Violències Masclistes, Laia Rosich.

Per la seva banda, el Ministeri d’Universitats també ha determinat que una de les prioritats del 2023 serà monitoritzar els protocols d’assetjament de les 53 universitats adscrites a la Xarxa d’Unitats d’Igualtat de Gènere per a l’Excel·lència Universitària amb l’objectiu d’aclarir la seva naturalesa i efectivitat. «La tireta ja s’està posant i s’està actuant en els casos concrets –afirma Dolo Pulido, de l’Assemblea Feminista de la UB–, però ara faltaria una autèntica política de prevenció».