Calefacció a 19º, llums apagats, oli a preu d’or: ¿estem preparats per a una onada de restriccions?

No seria la primera vegada. Entre 1973 i 1974, a causa de la crisi del petroli i les vagues dels miners del carbó, el Govern britànic va instaurar la setmana de tres dies de treball, les teles van deixar d’emetre a partir de les 22.30 hores i es va viure amb la llum de les espelmes. La diferència és que ara l’assumpte és més «recargolat», deixa clar Timothy Morton, autor d’‘Ecología oscura’, perquè «som ‘dins’ del problema –la biosfera feta malbé–, no té una durada limitada i no hi ha una autoritat central que prengui decisions».

Si això és així, ¿per què arrosseguem tant els peus? Un grapat d’experts mira de desfer el nus.

Trampa (informativa) per al cervell

«Els éssers humans reaccionem més a les ‘representacions del món’ que a les realitats objectives que tenim davant, perquè tendim a reduir la complexitat per fer-la assumible», explica Enric Pol, catedràtic de Psicologia Social i Ambiental de la UB. I les fàbriques de ‘representació del món’ són els mitjans de comunicació (dels ‘tradicionals’ als canals de Kylie Jenner i Ibai Llanos).

Un estudi realitzat pel seu departament va determinar que, durant la crisi del 2008, les notícies sobre sostenibilitat buscaven la implicació de les persones. «Titulars com ‘has de tancar l’aixeta’ van aconseguir que el consum d’aigua a la ciutat de Barcelona caigués a 60 litres per persona i dia, quan a París rondava els 600», posa com a exemple el catedràtic. «La gent sentia una percepció d’emergència real».

Passats els anys, la informació va potenciar –«¿de manera intencionada?», «¿en el moment en què vam començar a ser tractats com a ‘clients’?»– la idea que el canvi climàtic era un problema tecnològic, global, geopolític. «L’humà tendeix a la solidaritat –assegura Enric Pol–, però quan l’èmfasi es posa en ‘el que dicten els poders’, sovint amb consignes contradictòries, hi ha una percepció d’engany». «Ningú vol ser un pringat que abaixi la calefacció», explica el concepte l’ambientalista Andreu Escrivà.

¿Apagada? Aquí no n’hi ha

«Evitem la dissonància cognitiva i, a menys que ens hi vegem forçats per raons que ens afectin molt directament, ens quedem amb el que pensàvem abans», explica el psicòleg social. Això va passar quan la covid campava per la Xina i després a Itàlia (quedava «lluny»). Però, com llavors, «l’important és no arribar a tenir l’emergència, planificar el risc i establir protocols per no actuar de manera disruptiva», alerta Marc Martí-Costa, doctor en Polítiques Públiques i Transformació Social per la UAB i investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.

Això no passa. Explica Fernando Valladares, investigador del CSIC, on dirigeix el grup d’Ecologia i Canvi Global, que en una trobada amb agents del sector elèctric va preguntar per la possibilitat d’una apagada i un directiu de la Red Eléctrica de España, esbossant un somriure sardònic, li va contestar: «A Espanya mai hi ha hagut apagades». «El sistema elèctric espanyol és robust, sí, però mai s’havien registrat temperatures de 47 graus al nord de la Península», assenyala l’expert.

Barrejar ous amb cargols

«El missatge públic que es dona ara és que no hi ha risc», confirma Martí-Costa. I, mentrestant, el populisme al·lèrgic als canvis de model econòmic posa l’èmfasi en el cistell de consum i que la gent no pot pagar les factures. «¿De què ens servirà el cistell de consum si estem morts?», es pregunta Valladares, alertant que es barregen els ous amb els cargols.

I és així, prossegueix el científic, per almenys tres motius: El primer, que «som capaços de no deixar anar el peu de l’accelerador i continuar mantenint el ‘business as usual’ fins que topem de nassos, com ha passat en altres civilitzacions». El segon, que «no acceptem les veritats incòmodes, com que el rei està despullat o que el canvi climàtic mata», i el tercer, «per la pèrdua d’identificació i respecte als mecanismes democràtics». 

La faula de Mandeville

La tònica ve de lluny. Seguim creient-nos els mites de la modernitat. «Estem acostumats a considerar que l’energia és abundant i creiem que sempre podem trobar-ne noves fonts a través de l’enginy humà», explica Dominique Méda, directora de l’Institut de Recherche Interdisciplinaire en Sciences Sociales, i recorda la faula de les abelles de Bernard de Mandeville (1714), que elogia l’enriquiment privat com a font de prosperitat pública, la idea que l’amor al luxe permet multiplicar per 10 la producció de béns i que la senzillesa i la moderació porten a la ruïna. I cap agent econòmic ho vol desmentir.

Per entrar amb èxit en el nou cicle –el de la «sobrietat», en paraules de Macron– «haurem de connectar-nos als valors privats i col·lectius de moderació i autolimitació», indica Méda. I adverteix que no n’hi ha prou amb el «creixement verd», que enalteix que podem continuar produint i consumint mentre preservem el patrimoni natural. «Implantar noves regulacions –quotes, racionament i prohibició–, fomentar el desplegament de noves maneres –veganisme, autoproducció– i destacar els beneficis derivats d’aquestes noves pràctiques –per a la salut, el benestar, el treball, les relacions socials– no porta enlloc».

Veritat sense atenuants

Notícies relacionades

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Sanitat no pot cobrir 473 destinacions per a MIR

«Cada vegada hi ha més estudis científics que demostren que haver protegit els ciutadans amb missatges edulcorats ha portat a una societat que pensa que tot està en mans d’algú», explica Fernando Valladares. «Però no hi ha ningú a la sala d’oficials. Estem en un rumb de col·lisió amb els límits del planeta. Podem adaptar-nos, que ho fem bastant bé, però hem de fer mitigació i, perquè funcioni, cal començar avui, d’aquí 10 minuts, ara mateix».

Segons l’investigador del CSIC, el decreixement no és una opció, igual que tampoc ho és la llei de la gravitació universal. «L’únic que podem fer és triar què volem que passi: programar la desescalada i acompanyar amb mesures per als més desfavorits o esperar un col·lapse en allau».