Reportatge

L’últim habitant del poblat d’‘As Bestas’: 27 anys vivint sol a les muntanyes perdudes de Lleó

L’últim habitant del poblat d’‘As Bestas’: 27 anys vivint sol a les muntanyes perdudes de Lleó

Epi_rc_es

  • Fa gairebé tres dècades que Sergio Cela, un ramader de 66 anys, es cuida de Quintela durant l’any: «Cada dia agafo el tot terreny; només estic sol quan dormo»

  • El director Rodrigo Sorogoyen va triar aquest poble per rodar durant tres mesos la seva última pel·lícula, ‘As bestas’, on el Sergio fa un petit ‘cameo’

9
Es llegeix en minuts

Sergio Cela espera als forasters recolzat al seu tot terreny Mitshubishi Montero a l’entrada del poblat. Sota la gorra se li intueixen a distància uns cabells blancs que semblen cotó. Porta uns pantalons de camp que ja han viscut els millors dies i un polo vermell de màniga llarga amb una butxaca al pit que deixa veure el mòbil tant per dalt com per baix. 

Té un posat robust, la pell ennegrida pel sol. Les celles poblades i uns ulls glaucs tan durs com curiosos que repassen els nouvinguts durant uns segons, com a l’espera.  

- Punyeta, quina carretera, Sergio –trenquem el gel– 

- Ja l’heu vist... ja t’ho vaig dir. Això és el més important que has d’explicar. 

La carretera, per dir alguna cosa, és la sinuosa calçada de grava, pedres i sots que puja muntanya amunt creuant roures, pins i castanyers des de Barjas, el poble principal d’aquesta vall del Bierzo lleonès que limita amb Galícia, on un se sent com a la fi del món. En el trajecte no es veu una ànima i si no fos per alguna tanca gairebé ni un indici de civilització.

Pujar Quintela durant aquests set quilòmetres, en què salten perdius cada dos per tres, és un exercici de risc. Hi ha moments que si un es despista una mica o agafa la corba més ràpid del compte pot acabar congost avall, camí del riu Corporales. 

«Ens enganyen des de fa quatre anys, jo no sé si és l’alcalde [de Barjas, d’on depèn el llogarret], el president de la diputació, la diputació sencera... No ho sé. Però és una necessitat. Mireu com està», insisteix Cela sobre la carretera mentre va baixant la guàrdia. 

Quintela té unes 11 cases –algunes de ja abandonades–, construïdes sobre pedra calcària a diferents nivells, i una ermita, la capella de San Bartolomé, que aquests dies estan reparant. «Ho està fent el Consell. S’havia d’arreglar». Si té una mica d’ús és ara a l’estiu, quan venen antics pobladors del poble i les seves famílies durant uns dies.  

Perquè aquí quan arriba la tardor, des de fa 27 anys que va morir la seva mare, l’únic habitant que queda a Quintela és el Sergio. «Abans a l’estiu la gent venia i es quedava 15 dies o un mes, però ja no, cada vegada venen menys... la gent es fa gran», es lamenta amb la cadència cantaire pròpia del parlar de la zona.

Són les sis de la tarda i comença a refrescar. El termòmetre marca 17 graus a l’arribar a aquest poblat situat a 1.003 metres d’açada, on impera el silenci. 

Quintela de Barjas

Al principi l’enorme mastí del Sergio, León, ens acompanya, mirant de confirmar que no som cap amenaça. «Als senglars en comptes de bordar-los els cuida, hi està habituat; és un animal al que li agraden els animals», explica aquest ramader de 66 anys que mai havia estat tant temps a la ciutat fins a l’abril passat, quan va patir un ictus. 

Després d’un dinar amb amics, va pujar al seu poble, i sent al cotxe va notar que no podia moure la cama. Va avisar un dels amics –a la vall hi ha cobertura gràcies al repetidor de Movistar de la imperial muntanya d’Ogrovio que custodia el llogarret– i el van portar corrent a l’hospital de Ponferrada. 

«Vaig estar ingressat uns quants dies, dos a l’uci», recorda alleujat. Només li va quedar un formigueig estrany a la mà esquerra i la prescripció de fer dieta de per vida. «Puc menjar i beure de tot, però amb moderació». 

L’ensurt el va enxampar a Quintela, però sorprenentment podria haver passat al Festival de Cannes, on aquells dies el director Rodrigo Sorogoyen estrenava la seva última pel·lícula, ‘As Bestas’. 

Durant tres mesos, a finals del 2021, Sorogoyen i el seu equip van estar gravant a Quintela aquest ‘thriller’ en què el Sergio fa un petit 'cameo’. Tot just un parell d’intervencions de les quals diu que ja no recorda les frases que va memoritzar: «Eren coses curtes. Jo estava amb les vaques». 

«M’havien convidat a anar a Cannes, em van trucar des d’allà, però no podia parlar gaire, estava ingressat», explica el Sergio, a qui des de la productora han tornat a convidar a l’estrena a Madrid a la tardor. «Diuen que em venen a buscar... em deixen roba, però no sé si hi aniré. Segons les ganes que tingui», afirma aclaparat el ramader, que el més avall d’Espanya on ha sigut és a Valladolid, però ja fa molt, «en vida de la meva mare».

- Escolta, ¿i com et van convèncer per rodar aquí?

- Jo els vaig fer fora moltes vegades, malcarat... ‘Aquí no vinguis més’, li deia a María, la gallega, però em va anar convencent a poc a poc. I vaig quedar-ne contentíssim, ¡eh!. Gent molt educada, molt bé. 

- Però era molta gent, ¿oi? 

- Puf, sí... una vegada un dels camions que pujava no va tenir un accident de miracle.

- ¿Algú de l’equip es quedava a dormir aquí?

- No, i alguns dies es quedaven fins a les quatre de la matinada gravant... Marxaven a Villafranca i per allà...

El Sergio es va avenir molt amb Luis Zahera, el carismàtic actor gallec, sens dubte ara l’intèrpret de moda, amb qui va baixar a dinar «un parell de vegades» a Villafranca. El ramader somriu quan ho recorda. 

Les 22 vaques del Sergio pasturen tranquil·lament en un dels pendents del poble, aliens al tràfec de diversos operaris en les obres de l’ermita. 

«No són gaire sociables», respon quan li demanem per fer una foto amb el bestiar. Tot i que ja està jubilat, les manté d’engreix. «Els meus pares tenien bestiar i jo també. He viscut d’elles», explica raonant per què es va quedar al poble. Perquè era el més normal per ell. 

«Molta gent se’n va anar, alguns van emigrar a Suïssa», recorda el Sergio, que apunta que tot i així no es troba sol. «És que jo sol només ho estic per dormir. Cada dia agafo el tot terreny». A Vega de Seu, per exemple, el poble més pròxim on a l’hivern viuen amb prou feines quatre persones, li deixen el pa cada dia.  

«Compte amb aquest fil, que el vaig posar per tancar les vaques... perquè si caus jo ric, ¡eh!», adverteix sorneguer sobre un filferro espinós a la sortida del poble en direcció del despoblat Barrosas. Mentrestant, la fotògrafa l’insta a situar-se en un pendent verd per fer-li un retrat. «Et trencaré la càmera. Un amic em deia aquest matí que em posés guapo, però com que guapo ja no vaig néixer», fa broma.   

El Sergio té la seva colla, amb qui organitza tiberis de tant en tant, i amb qui va a caçar. En la veda de l’any passat, van abatre 91 senglars. A les batudes va amb els seus tres gossos griffon blau, que «són molt bons per al senglar» i que dormen en una mena de corral sota la casa de pedra, que fa unes setmanes que està reformant. «Necessitava una reparació, li vull fer la teulada, però els oficials...», es lamenta d’una obra que sembla aturada. Contra una de les parets, la llenya acumulada ja per al foc de l’hivern.

Als pendents dels camins del poble neixen esbarzers de mores i es veuen fruits del saüc. «Aquí menys gent hi ha de tot. Compte amb aquestes. No es mengen, són molt àcides», adverteix sobre una mena de baies morades molt petites. 

En una de les seves terres, el Sergio té reg per aspersió. A la vall no falta l’aigua, que cau a raig per la muntanya. Sobre la despoblació de l’Espanya rural, el Sergio assegura no saber a qui fer cas. 

«La gent diu que s’ha de repoblar, però hauran de donar diners, ajudes. Aquí tot és l’interès dels diners. No es beneficia qui ve a viure, sinó que se n’aprofiten», assegura. El Sergio es refereix, per exemple, als 3.000 euros que paga amb «un noi de Pontevedra» a la resta dels amos de les terres per l’ús dels prats i les herbes per al bestiar. «Els veïns cobren una renda, almenys no s’haurien de cobrar les rendes dels prats». 

Al peu de casa seva, el Sergio té un hort on planta patates, col de cabdell, mongetes i unes cols que despunten com un gratacel. «En aquesta part vaig plantar blat per aprofitar el terreny, allà van fer l’hort els de la pel·lícula i així si plantava no naixien herbes», explica el ramader, que parla una mica de gallec: «Però el chapurreau d’aquí».

- ¿I aquí a l’hivern farà molt de fred?

- No, aquí -2 graus com a molt, a la vora del riu sí que fa més fred, a baix a la vall.

- ¿I neva molt?

- No gaire, 25-30 centímetres.   

A la teulada de casa seva es veu la parabòlica que li permet tenir 32 canals de la TDT. Perquè al Sergio li agrada estar informat, i sobretot li interessa la política. «Jo soc socialista, socialista», deixa ben clar. 

- I Pedro Sánchez, ¿què? ¿Ho està fent bé?

- ...Unes coses bé, d’altres malament, tot no es pot arreglar, però aquí mai estem d’acord amb tot.

Portem prop d’una hora amb ell, i el Sergio ja es comença a impacientar una mica amb la càmera. «Anem a l’hort i ja, ¡eh!», adverteix el pastor, que assegura que els ossos es deixen veure per la vall de tant en tant. «Aquí hi ha ruscos i han vingut a tirar-los», assegura el Sergio, que ja porta 42 anys d’alcalde de la pedania. 

«Vull plegar ja d’alcalde, però no em deixen», es lamenta, per després presumir de la festa del poble, «la millor de tota la comarca», i que se celebra el 26 i 27 d’agost després d’anys sense celebrar-se arran de diverses «tragèdies» i el coronavirus. 

«Hi ha música i fem un guisat de pop, però sense patates, el tradicional, això de les patates és un engany», afirma el Sergio, que també explica que ve molta gent per a la festivitat del Magosto, el dia de tots els sants, quan es recullen castanyes i es preparen al foc.   

Notícies relacionades

No té gaire bona opinió dels ecologistes. «Estan fent fora llops i després no deixen fer coses beneficioses. Cada vegada hi ha més ossos, ¿quin benefici en traiem nosaltres?», es pregunta l’últim habitant de Quintela, que després d’acomiadar-nos amistosament i abans de muntar-se al tot terreny, «que té 20 o 30 anys, a saber», llança un recordatori: 

- No vull que els us oblideu del tema de la carretera, que aquest tram està malament però el d’Albaredos, que és per l’altra banda, que ja ratlla amb Galícia, l’hauríeu de veure...