L’ocàs de la mascareta: de gran salvadora a peça que acumula pols

Durant aquests dos anys d’ús obligatori, els espanyols s’havien comportat de manera obedient: van fer servir la mascareta sempre que ho havien de fer, seguint un patró lògic. O almenys això deien. El 99,4% de la població la utilitzava habitualment per aquesta mateixa època del 2021, amb un 9,9% portant-la més de 10 hores al dia, segons va publicar llavors el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Però ara, quan el seu ús depèn del criteri de cadascú, s’hi recorre amb inconsistència i anarquia. La mateixa persona se la pot posar al matí a l’ascensor i a la tarda oblidar-se’n. De vegades passen dies sencers sense que entri en contacte amb el nostre rostre. 

O no. Hi ha qui la continua portant en tot moment, tot just sortir de casa, en interiors i exteriors. Dissabte 14 de maig, platja de Canet d’en Berenguer (València), dos quarts de deu del matí. Encara no ha arribat gairebé ningú aquí, però un home gran es passeja en solitari per la vora del mar amb la mascareta ben ajustada. No li fa gens de gràcia que li preguntin pels motius que el condueixen a continuar tapant-se la boca fins i tot a l’aire lliure. «La porto perquè m’hi sento més segur, perquè això no s’ha acabat, per molt que diguin, i perquè em dona la gana. Si no la porto, sento que em falta alguna cosa. No faig cap mal a ningú», diu.

Part del que explica aquest senyor té un nom, síndrome de la cara buida, i pot ser que ell el pateixi, tot i que la raó fonamental per la qual manté la mascareta, assenyala ell mateix, sigui la seva vulnerabilitat davant el virus a causa de la seva avançada edat. Qui més pateix aquest trastorn, paradoxalment, és el col·lectiu retratat com a irresponsable davant la covid.

Desprendre’s de la mascareta suposa també una transició social. Els adolescents tendeixen a ser hipersensibles respecte al que els seus companys pensen d’ells, sobretot amb la seva aparença. Mercedes Bermejo, directora de la clínica Psicólogos Pozuelo, explica que té «molts casos en consulta» d’aquest tipus, perquè a alguns joves les mascaretes «els donen seguretat, al no haver d’exposar els seus trets facials». Ara que es veuen empesos a mostrar-se de nou, amb el seu acné i la seva ortodòncia, el pas els està «generant un bloqueig emocional».

Un cos estrany

Però tot això no deixa de tenir cert component anecdòtic. Són pocs els que continuen passejant per la platja amb la boca i el nas tapats, pocs els que pateixen la síndrome de la cara buida, un mes després que decaigués la mascareta a l’interior, tret de llocs com el transport públic, les residències d’avis i els centres de salut. Fa l’efecte d’haver passat bastant més temps, potser per la tendència de l’ésser humà a girar full i no mirar enrere. La peça, amb la seva capacitat per contenir el coronavirus i salvar vides, ja havia deixat de ser molt abans aquesta providencial i gairebé única salvadora que va ser al començament de la pandèmia, sobretot arran de l’arribada de les vacunes, i ja havia passat mig any des que se’n va desterrar l’ús en exteriors. Però ara el salt és molt més gran. 

Ara tendeix a acumular pols en butxaques, motxilles i bolsos, a criar boles com el jersei oblidat al fons d’algun calaix, una peça a la qual no es presta especial atenció llevat que s’entri en algun espai molt freqüentat, petit i poc ventilat. Quan un se la col·loca, torna a ser un cos estrany i incòmode, com ho va ser poc després d’arribar el coronavirus, perquè acomiadar-se del que no resulta agradable és un procés ràpid i net. 

Canvi «enorme» davant el micròfon

Bam Karaoke Box és un dels karaokes de moda a Madrid. Ofereix una experiència «diferent» d’altres llocs d’aquest tipus, similar a la que es dona al Japó, amb sales privades «sanes i estàlvies de les mirades indiscretes, on crearàs els records de demà», assenyala la seva publicitat. Els espais per a quatre persones, per exemple, costen entre 40 i 72 euros, segons el tram horari. Cantar amb la boca tapada té alguna cosa molt contraintuitiva, com pedalar amb talons d’agulla, però això és el que havien estat fent fins ara els seus clients. El 20 d’abril, a les 00.00 hores, just quan va entrar en vigor la nova mesura, es van treure les mascaretes, tots alhora. «El canvi en l’ambient va ser enorme –explica el seu director, Sergio Doncel–. Encara hi ha qui manté la protecció, però en són pocs, molt pocs». 

Notícies relacionades

El Govern central posa fi a l’ús obligatori de la mascareta en interiors

Història no oficial de la mascareta

Mentrestant, els contagis no han deixat de pujar a tot Espanya durant aquest últim mes. Si llavors la incidència acumulada entre els més grans de 60 anys, únic segment d’edat en què es manté aquest indicador, se situava en 505 casos per cada 100.000 habitants, ara està en 846. El percentatge de llits uci destinats a malalts de covid, en canvi, amb prou feines ha registrat un repunt: del 3,84% al 4,20%. Tot i així, són cada vegada més els epidemiòlegs que defensen replantejar-se la nova estratègia de relaxació. 

Però no el Govern, que continua apostant per «tornar a la normalitat», sense descartar per complet una marxa enrere. Ja la va fer just abans del Nadal passat, davant l’imparable avenç de la variant òmicron, molt més contagiosa que les anteriors, quan va obligar de nou a portar mascareta al carrer durant un mes i mig. En cas de prendre aquesta vegada la decisió, seria una mica com si els Reis Mags tornen a casa teva i s’emporten els regals.