L’estació de Sants i la primera abraçada a la diàspora de refugiats ucraïnesos

Cada tren és una tabula rasa. Molt poc saben del que arribarà, i serà molt, perquè el 70% dels refugiats que arriben per via ferroviària a Espanya passen per Sants. Coneixen els trets generals, que són persones cansades que fa dies que viatgen, que han deixat enrere part de la seva família (bàsicament marits i germans) i que tenen molts més dubtes que certeses. Si és el tren regular que ve de París, pocs refugiats hi ha barrejats entre els passatgers. És el cas del que arriba a les 16.54 hores, del qual només baixen set víctimes de la guerra. Però en l’especial de les sis de la tarda, tots els viatgers porten passaport d’Ucraïna.

El comboi arriba a una andana buida on el personal de Renfe i de Creu Roja (parelles formades per un assistent i un traductor) es reparteix per cobrir tots els vagons. En poc més de 10 minuts, unes 200 persones ja saben quina és la següent pantalla del seu periple per mig continent. S’han tancat sortides, s’han modificat escales mecàniques; el que sigui perquè els recorreguts siguin clars i comprensibles.

El no saber

Un cartell amb la inscripció ‘València-Alacant’ reuneix tots els que tenen aquest destí i, per tant, han d’esperar un altre tren al vestíbul de la terminal. El mateix passa amb els que van a Madrid i no han baixat a Figueres, on haurien d’haver baixat per connectar amb un tren cap a la capital de l’Estat. No passa res: els busquen un altre des d’aquí. Hi ha casos particulars, gent que va a altres ciutats, com Saragossa i Sevilla, i se’ls acompanya a les taquilles per obtenir, sense cap cost, els nous bitllets. Després n’hi ha que es queden però no saben on, ni com, ni fins quan. Gairebé ni tan sols per què. Els que no han d’agafar més combois són conduïts a una àrea reservada situada al costat del centre de serveis de Renfe. Allà tenen la seva primera presa de contacte amb Barcelona.

Les coses de la guerra: en una cafeteria esperen, elegants, els que van o tornen a Madrid; a prop hi ha un McDonald’s amb famílies locals que obren el menú per veure quin ninotet els ha tocat, i al mig hi ha les mares i fills, àvies, adolescents, tots els ucraïnesos; la majoria de cutis molt blanca, ulls clars, de cabell o molt ros o molt negre. Però amb les mateixes maletes, els mateixos telèfons, els mateixos estris. Tot molt obvi, però estrany alhora. Això sí, amb futurs molt diferents.

Dibuixos i entrepans

Mentre la gent de Renfe s’encarrega dels que continuen el viatge per via ferroviària, Creu Roja s’agenolla per parlar amb els que descansen en aquesta zona. Un diàleg suau però directe. A estones dur, però imprescindible per saber què necessiten i com se’ls pot ajudar. «El primer: ¿esteu bé?», comença una de les voluntàries. En una cantonada, entrepans, aigua, fruita. Una mica més enllà, joguines i colors perquè els petits es distreguin. I tant si ho fan. A la paret, els seus dibuixos: un coets, un avió, cors amb els colors groc i blau de la bandera ucraïnesa.

L’Ana és russa, fa 22 anys que viu a Espanya i és una de les treballadores de Renfe destinades al dispositiu d’atenció als refugiats. De fet aquest no és el seu nom, però això no va de medalles, així que és igual si es diu Ana, Malena o Nina. «El primer que em pregunten és com viuran i com és el país», diu. La immensa majoria, sosté, arriben a un lloc del qual no saben gairebé res. És la diferència entre viatjar i fugir: mentre el primer genera expectatives, el segon només busca una escapatòria. I aquí estan, preguntant per la contrasenya del wifi de l’Hotel Barceló-Sants perquè els interessa molt més el que passa a la seva ciutat d’Ucraïna que el que passa fora de l’estació.

L’Ana ara hauria d’estar de vacances al sud de Rússia, a Txerkessk, no gaire lluny del mar Negre, on viu bona part de la seva família. No ha pogut ser. Però no només això: no sap quan podrà volar al lloc que, malgrat tots els anys que fa que viu aquí, segueix considerant casa seva. Diu que està centrada en la seva feina, «ajudar, orientar». I ho està fent. Una jove mare ucraïnesa que espera el tren a València no sap com calmar la nena d’un any que porta a la motxilla. L’Ana li demana permís per agafar-la, la gronxa –«tinc quatre nets», explica, orgullosa– i la tranquil·litza. La nena es diu Nicole.

Vens a casa

La Nicoleta (tampoc és el seu nom real) és una altra de les treballadores de Renfe que atén els refugiats. És romanesa i fa 20 anys que viu a Catalunya. Explica que el primer cap de setmana va ser molt dur perquè arribaven refugiats com ara però encara no estava muntat el dispositiu d’atenció social. Va passar el que era previsible: algunes famílies baixaven del tren sense tenir lloc on passar la nit. Va ser el cas de la Irina i la seva filla Alisia, de vuit anys. El divendres 4 de març van dormir en un alberg. L’alternativa per a l’endemà no era gaire encoratjadora, així que la Nicoleta, després de deixar-ne constància als serveis socials municipals, sles va acollir a casa seva, on viu amb la seva parella i dos fills.

«Ella no parava de plorar i de mirar les notícies. Em va explicar que havia vingut a Barcelona perquè la família que es va quedar a Ucraïna li va dir que es marxés tan lluny com pogués». Van passar sis dies junts fins que els van poder trobar una habitació d’hotel al Fòrum, on segueixen a l’espera, igual que altres famílies ucraïneses, d’un destí menys provisional. Van arribar a empadronar-les al seu municipi, a Lliçà, i la nena fins i tot va tenir temps d’anar un parell de dies a l’escola després que la directora mogués cel i terra per poder escolaritzar-la. Segueixen en contacte i esperen poder tornar a veure’s.

Els primers a venir

Notícies relacionades

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

L’Andrés (un altre nom fictici) és un dels màxims responsables de Renfe Sants. Viu penjat del telèfon i del ‘walkie-talkie’ i de les constants interrupcions de personal del seu equip al seu despatx. La seva jornada laboral ara està centrada en l’atenció als refugiats. Explica que els primers dos o tres dies només arribaven d’Ucraïna homes joves pakistanesos i indis. «Eren treballadors que vivien allà de manera precària, anaven gairebé sense equipatge i la majoria seguien ruta fins a Portugal». Poc després van començar a arribar les mares, les àvies, els nadons. I no només amb tren, sinó també en autobusos i avions. «Però venien a Sants perquè parlen entre ells i saben que els oferim bitllets gratuïts per a qualsevol destí que triïn».

A l’àrea de descans, mentre la Creu Roja continua identificant necessitats i urgències, arriba un carro ple de menús ‘happy meal’ per als nens ucraïnesos. El primer que fan, és clar, és mirar quin ninotet els ha tocat.