Les quatre morts d’Anna Alós

Anna Alós ha viscut quatre morts i les explica al llibre Muerta un rato. Aquesta periodista de 60 anys va passar dos mesos a l’uci de l’Hospital Clínic de Barcelona, on va ingressar per covid el 3 de gener del 2020, i s’ha obert en canal per compartir aquesta experiència límit de què va sortir-ne amb un cos que no li responia: només podia plorar i somriure. Alós, cronista social durant 22 anys al diari El Mundo, és assídua i incondicional visitant d’Eivissa des que tenia 18 anys, i ha publicat diversos llibres (alguns sobre l’illa), i la sèrie de relats Sexo en Ibiza, al Diario de Ibiza, durant les primeres setmanes de pandèmia. Poc després, la vida la va obligar a canviar de registre: durant sis mesos va reviure els moments duríssims de la malaltia i els va convertir en un testimoni estremidor, en què no obstant sobrevola el seu particular sentit de l’humor.

«Escric aquest llibre per no oblidar. Perquè la ment tendeix a esborrar els pitjors moments de la vida. Jo almenys m’esforço en això. Si oblido que he mort i he tornat a viure, si oblido que la meva família i amics han estat al meu costat, si oblido que he hagut de tornar a aprendre a caminar, si oblido que he estat mesos sense poder aixecar els braços, sense poder obrir una ampolla d’aigua o sense poder escriure una frase sencera, aquest llibre m’ho recordarà». Aquesta és la declaració d’intencions de la introducció d’un llibre en què l’autora es despulla del tot.

«Vaig poder tornar del més enllà, d’on, ho confesso, no volia marxar», revela Alós a ‘Muerta un rato’, autoeditat a Amazon. Ha perdut la por de la mort perquè ha estat a punt de traspassar el llindar quatre cops. I el que ha viscut i sentit ha sigut llum, pau i amor. Va veure la seva mare, Elisa, molt nítida, dient-li que encara no era el seu moment. I les siluetes del seu pare, Juan, i la seva àvia Elisa. Els tres ja morts. Però alerta, que ningú es cridi a engany: «No pertanyo a cap club d’adoctrinament religiós, i després d’aquesta experiència encara menys perquè m’ha fet perdre la por de la mort. I la fe i els ídols es fonamenten bàsicament en la por. Seria un contrasentit que ara tingués un ídol espiritual», adverteix.

No sap si va ser el coma, les drogues o què. El que sap és el que va viure, i així ho explica: «Tots els que hem passat per una mort i hem tornat, hem vist el mateix: llum i siluetes. Jo vaig veure clarament la meva mare i els altres eren siluetes, però estava entre els dos mons. No sé si hi ha un més enllà, qui soc jo per dir-ho, explico el que vaig veure, sentir i passar, des d’una perspectiva que no té res a veure amb la religió ni els adoctrinaments de cap mena, simplement ho vaig viure, i no només això, sinó que vaig voler repetir-ho. La primera vegada m’hi van portar i la segona, la tercera i la quarta vaig anar-hi perquè vaig voler. ¿Volia morir en aquest moment? Potser sí. No ho sé. En mi encara preval el dubte, no he aclarit res, continuo amb el dubte que he tingut tota la vida», reflexiona.

Alós explica de forma vívida la seva primera mort, en què veu una «llum blanca i encegadora a l’altra banda d’un pas que es prolonga per una mena de túnel sense horitzó». Mira cap enrere i veu el seu cos inert en un llit. «Tot el que noto és plaer. Hi ha pau i serenitat, absència de tot, de sons, de dolor i, sobretot, no hi ha por. Tot just percebo el meu cos. No hi ha un principi ni un final, només llum», prossegueix el seu relat. Alós mira de passar del seu «túnel fosc a l’altre», on hi ha les tres persones que més han influït en la seva vida, però alguna cosa l’hi impedeix. «Encara no, no és el teu moment», ordena la seva mare, vestida de blau marí, el seu color preferit. «No tens res a fer entre nosaltres, marxa, torna al lloc on eres, encara no és la teva hora», assegura, i la filla obeeix de mala gana i torna al seu cos ple de tubs i cables. Però alguna cosa passa, hi ha persones tapades amb bates de plàstic, ulleres de soldador i guants corrent a l’altra banda de la paret de vidre, ella s’ofega, no sap si és viva o morta, té molta ansietat i decideix tornar a la llum, perquè «allà a dalt s’està molt millor». Ho aconsegueix. «Soc feliç i no tinc por, sobretot no tinc por», explica Alós, que no obstant topa amb la seva mare, que flotant en l’accés a la llum li insisteix que no pot passar, que encara és aviat: «Hi ha una mica de perill en què estàs fent. No pots triar si vius o mors, t’has de cenyir al destí, i el teu de moment és viure. Potser en algun moment podràs triar on ser, però ara no. Encara no».

«No crec en forces superiors», escriu Alós, però aclareix: «Avui ja sé que hi ha un altre univers després de la mort i no té res a veure amb els déus. ¿Com explicar-ho?». L’escriptora va ser i va tornar de la llum encegadora quatre vegades. «En la bona mort hi ha molta pau. Aquesta és la meva conclusió final», diu.

Contagi, hospital, uci, coma

«N’hi va haver prou amb un dia per caure en barrina», escriu Alós amb referència al seu contagi a Barcelona el Nadal passat, després d’haver estat uns quants mesos a la seva casa del Pirineu. Comença amb símptomes el 27 de desembre i el 3 de gener ingressa a l’hospital: té 40 graus de febre, mareig, descomposició, una tos que «crema al pit», no pot ni parlar del mal de gola, li falta l’aire. El 7 de gener entra a l’uci i li indueixen el coma. «Hi ha molts dubtes sobre la meva supervivència. Diagnòstic: insuficiència respiratòria aguda greu, pneumònia bilateral per SARS-CoV-2, pneumònia organitzativa secundària, pneumotòrax anterior esquerre, traqueobronquitis de repetició, miopatia de pacient crític, infecció urinària», escriu Alós.

Dos mesos després sortirà de l’uci, però amb el dur repte de recuperar el control d’un cos que no li respon. «No tenia ni un múscul, només podia plorar i somriure –recorda–. La meva única obsessió era ser independent un altre cop. Ho he aconseguit». Per aquesta dona apassionada de les llargues caminades per la muntanya, «el camí cap a la curació és humilitat i molta força de voluntat».

També va plorar molt escrivint el llibre, que li va portar sis mesos quan en circumstàncies normals haurien sigut dos. Mentre estava ingressada mai va pensar a escriure’l: «Ni se’m va acudir, estava molt concentrada en els meus pulmons i a recuperar-me i tornar a caminar, tornar a ser autònoma, tens molta por de no tornar a ser-ho», explica l’escriptora.

«Em va costar molt ordenar les paraules, les frases. Hi ha tres grans amigues que m’han ajudat a editar-lo, a ordenar-lo sobretot, perquè ja bastant caos tenia al meu cap com per dir quan va passar això, abans o després. El meu cap era un caos, hi ha moments en què encara ho és, tot i que ja estic millor. Em costa ordenar, fins i tot físicament, alguna cosa. Aquesta és una de les seqüeles que tinc, em costa l’ordre, i em fa ràbia, perquè soc molt ordenada», continua Alós. Quan va poder caminar amb normalitat, dos mesos després de deixar la cadira de rodes, la periodista, escriptora i caminant (com ella mateixa es defineix) es va instal·lar sola amb la seva gossa a la seva casa del Pirineu: «Vaig pensar o ho faig ara o no ho faré mai perquè tindré por. Soc independent totalment, visc a la muntanya amb la meva gossa Paca, alterno amb Barcelona i estic de nassos». Allà segueix, amb els seus passejos per la muntanya, amb la Paca i escrivint la novel·la que va deixar a mitges per la covid.

«El dia que deixes de fer la tombarella ja no la fas mai més»

«El dia que deixes de fer la tombarella ja no la fas mai més. I això és el mateix: tira, tira, tira endavant, tira», reflexiona Anna Alós sobre la malaltia que la va portar a les portes de la mort, la covid. «T’ajuda molt mirar enrere i veure que tens més volum que el que et queda per davant, i dius: jo no m’empetiteixo, perquè si m’empetiteixo ara, m’empetiteixo per sempre. S’ha de seguir, tirar endavant i amb valor. S’ha de conviure amb la por, no se l’ha d’eliminar, s’ha d’aprendre a gestionar-la perquè és sa, ho necessites, però aprèn a gestionar-la», afegeix l’escriptora.

Alós creu que qui creix en el fred, com ella, és d’una altra pasta. Recorda que amb 10 anys anava a esquiar a Andorra amb els pesats esquís a l’espatlla: «Sense roba tèrmica, a 25 graus sota zero, plorava de fred, de mal als peus i les mans, i se’m gelaven les llàgrimes. El meu pare em deia: ‘tira, que ets valenta’. I vaig créixer pensant que era valenta, m’ho vaig creure. Els que creixem en el fred som més durs».

Alós no comprèn els que no es volen vacunar contra el coronavirus, malgrat que és la manera d’evitar complicacions, morts i ingressos a l’uci: «Les teories de la conspiració, que si ens volen exterminar, que si ens posen un xip... Em sembla tan absurd... Si no hi hagués hagut la vacuna de la pòlio estaríem tots coixos. Els diria ¿per què us vacuneu, i els vostres fills, de malalties que gairebé ja no existeixen i no d’una que ens està matant i amb què estem caient com mosques? No ho puc entendre. ¿Esteu bojos o què?», diu.

El llibre en què Alós explica com la va tombar el coronavirus, ‘Muerta un rato’, ha ajudat moltes persones, segons li expliquen en els nombrosos missatges que ha rebut. Un efecte en què l’autora no havia pensat. Alguns lectors es mostren alleujats al llegir l’experiència d’Alós amb la mort, ja que els dona tranquil·litat creure que el final va portar pau als seus familiars morts. D’altres li agraeixen que posi llum entre tanta incertesa, que expliqui com se sent algú que passa la malaltia d’una forma tan greu. Fins i tot hi ha sanitaris que diuen que el seu testimoni els permet «reflexionar, aprendre, corregir i millorar».

«L’uci és terrible»

Alós insisteix en la importància de la vacuna, ja que ha evitat els ingressos a l’uci: «L’uci és terrible, la sensació de despertar i dir ‘on soc’, i els xiulets, les llums, les pantalles... Ets en una altra galàxia, dius ‘què ha passat amb mi’, recordes la imatge que no saps quan has vist, a tu mateixa plena de tubs i artefactes, i veus la pantalla i els sons, i gent que corre i només obres els ulls, no et pots moure perquè físicament no pots. Sort del monitor, perquè et veuen i de seguida ve algú i et diu ‘hola, ets a l’uci’. És el pitjor moment de tots, no coordines res», recorda.

Notícies relacionades

Mor als 44 anys l’activista contra la pobresa energètica Maria Campuzano

Un estudi alerta de la "degradació nocturna" del parc de la Massana de Salt

Quan Alós es va plantejar escriure un llibre sobre la seva experiència, va recordar les paraules del seu amic Lluís Racionero, escriptor: «Em va dir ‘mai pensis qui et llegeix, mai et tallis, vomita les teves paraules, els teus pensaments i emocions’», i així ho va fer. «En aquest llibre em vaig despullar, vaig fer una catarsi, per això hi ha gent a qui li arriba tan endins, perquè és molt sincer, i la sinceritat quan escrius es nota», assegura.

Alós afronta el Nadal amb prudència, li fa por reunir-se amb gent i si veu algú sempre és a l’aire lliure. Aquest any, la nit de Nadal i el Nadal els celebrarà en família i els set assistents es faran abans una PCR.