Una història perduda
L’oblidada mansió de les joventuts hitlerianes a Girona: aquí estiuejaven els cadells del III Reich
Ara es veu decrèpit i abandonat. Rajoles trencades, afegits sense criteri, esvorancs a la pintura i canalons a punt de caure. Molt lluny de l’època d’esplendor que va viure el xalet Casas.
Aquest immoble d’estil centreeuropeu situat en un paratge idíl·lic de la Costa Brava, a prop de platges de sorra gruixuda, dunes ondulades i envoltats per una densa pineda mediterrània, va servir durant la II Guerra Mundial de refugi de les Joventuts Hitlerianes. L’edifici, obra del prestigiós arquitecte gironí Rafael Masó, va ser construït entre 1914 i 1915 i es va concebre com a residència d’estiu de l’industrial Joan Casas, per estar prou allunyat del centre urbà.
La casa va ser gestionada a partir del 1941 per l’Auxilio Social Alemán, la institució franquista encarregada del recolzament als nazis que visitaven el país. Marc Auladell, l’historiador que per primera vegada va publicar informació sobre aquest episodi, explica a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA que el xalet «es va convertir en la ‘Llar Alemanya’ i va formar part d’una xarxa de residències, repartides per tota la geografia espanyola, de solidaritat amb el règim nacionalsocialista. D’altra banda, l’historiador Francesc Bosch explica en conversa telefònica que «la família Casas el va cedir després d’exiliar-se a Suïssa durant la Guerra Civil».
Ja s’ha parlat molt de la presència de nazis a Espanya sota l’auspici de la dictadura franquista. La presumpta neutralitat del règim xoca amb la protecció que centenars de dirigents alemanys van disfrutar a Espanya en enclavaments com Dénia, Cadis, Astúries o Madrid. És de sobres coneguda l’existència d’una colònia nacionalsocialista a Dénia, que ha arribat a les pantalles espanyoles recentment amb Óscar Aibar a la seva cinta ‘El sustituto’.
Alguns destacats nazis van poder viure plàcidament al nostre país sota la capa protectora del règim franquista. Un dels més destacats va ser Otto Skorzeny, àlies ‘Caratallada’. Un oficial de les SS recordat per heroiques gestes militars que va morir el 1975 i el funeral del qual es va viure amb tota la normalitat a Madrid.
Però és molt menys conegut el refugi que els nazis van trobar a la Costa Brava durant la II Guerra Mundial i la seva immediata postguerra. «Amb prou feines en queda documentació», afirma Auladell. I encara menys, records. Els veïns sentien les festes que es feien a la casa, potser veien els joves de daurades cabelleres solaçar-se a les platges pròximes, però els espais de convivència entre els dos mons eren nuls. L’auge d’una Alemanya nazi encara triomfant i la melancolia d’una Espanya sumida en la més profunda de les misèries marcada per la postguerra es fregaven.
Els historiadors es pregunten com aquesta residència va aconseguir mantenir un perfil tan baix durant els anys que va estar en funcionament. La distància entre dos mons pròxims, però que amb prou feines es tocaven, sorprèn encara més si considerem que el xalet va rebre la visita d’importants personalitats del règim nazi. El dia de la seva inauguració com a Llar Alemanya, el 15 de juny del 1941, es va comptar amb la presència del cap del Partit Nacionalsocialista Alemany a Espanya, Hans Thomsen; el cònsol general alemany a Barcelona, Rolf Jaeger, així com autoritats locals, de la Falange, oficials alemanys i joves membres de les seccions juvenils nazis.
Unes fotos, descobertes per l’arxiver Àngel Jiménez, recorden aquest esdeveniment únic. Desenes de quadros nazis amb els seus uniformes de gala assisteixen a l’acte al costat del blau mediterrani i els penya-segats de la Costa Brava. Les autoritats locals veuen en tota aquesta pompa el futur ple de promeses que representen els oficials alemanys encara triomfants a Europa, en plena postguerra del racionament i l’aïllacionisme espanyol. Joves vestits amb l’uniforme acabat de planxar de les joventuts nazis enarboren la creu gammada al mig dels jardins majestuosos de la mansió.
Els veïns, com de pel·lícula de Berlanga; l’alcalde franquista, els rectors de boina i llarga sotana, dones amb pentinat de diumenge i gales de casament s’enlluernen per les ostentacions germàniques i sobretot pel menjar. Abundant i sofisticat, que tan poc es veia en la vida de la localitat.
Després d’aquesta inauguració, les autoritats nazis freqüentaven la casa alemanya amb assiduïtat. El 1943, la cap del Servei Exterior del Partit Nazi, Ingeborg Niekerke, i la delegada de la Sección Femenina i padrina de la División Azul, la cèlebre Celia Jiménez, van disfrutar del complex, segons ens descobreix Auladell. De nou, desapercebudes per a la població local. Tot i que el pòsit deixat a la zona per la residència estrangera és indeleble. Per a l’escriptor Toni Sala, que s’ha inspirat en aquest episodi per a diversos articles, «aquests nazis són la irrupció personificada del dionisisme, que acabarà derrotant l’humanisme burgès anterior».
Ricardo ‘el Nazi’ de Sant Feliu
Ricardo ‘el Nazi’ de Sant FeliuA la zona civil del cementiri de Sant Feliu de Guíxols, bastant a prop de la tomba de Josep Irla, president de la Generalitat en l’exili, hi ha un nínxol de què ningú s’ocupa des de fa dècades. Un nínxol que alberga les restes mortals de Richard Schwenke, conegut a la localitat com Ricardo ‘el Nazi’. Segons Bosch, aquest súbdit alemany tindria la resposta a l’aïllament d’aquesta peculiar colònia nazi.
Schwenke, vuitè fill d’una família protestant, va arribar a la ciutat el 1929 per treballar en la puixant indústria del suro. Aviat va aprendre castellà mentre disfrutava de les bondats de la vida mediterrània, molt més plàcida que la del seu Kaiserslautern natal. S’encarregava de gestionar la demanda de taps per als vins del Rin. Durant la Guerra Civil, va desaparèixer de la localitat com molts dels estrangers residents a la zona però va tornar el 1940, ja afiliat al partit nazi.
Convertit en antena local del nacionalsocialisme alemany a la localitat, la seva connexió amb el xalet era més que coneguda i en feia les tasques d’administrador. Alhora, mantenia la seva feina a la fàbrica de suro Grenier. Schwenke es va convertir en el cordó umbilical de la residència amb el món. Bosch ha obtingut testimonis que resumeixen la seva tasca : «El cridaven [des de la residència] i ell ho solucionava tot, però mai explicava res del xalet».
Segons l’historiador, aquest personatge que lluïa la creu gammada a la solapa i bandera nazi al balcó, que mai es va casar i que va morir sense descendència, potser va ser la peça de l’engranatge que va possibilitar l’aïllament de la residència de les joventuts hitlerianes.
La que sí que és recordada entre la gent de Sant Feliu és la directora del centre. Una dona «rossa, rabassuda i baixeta», segons la Lola, àvia de l’escriptor Toni Sala, que llavors regentava ‘L’Empordanesa’. Als seus 101 anys rememora com aquesta dona «xerraire» parava al seu establiment per beure alguna cosa i malgrat no parlar ni gota d’espanyol, ni català, «no callava mai» i segons s’explicava al poble «era per culpa del vi».
La llista de les 106
La llista de les 106El 19 d’agost del 1944 les tropes aliades alliberaven París. Les primeres unitats que van entrar a la capital francesa estaven formades per membres de l’Exèrcit Popular Republicà espanyol. A mitjans de setembre, la casa de la Costa Brava es converteix en residència de 106 refugiades nazis. Segons Audalell, «aquestes dones formarien part del funcionariat alemany del govern de Vichy».
Notícies relacionadesUnes quantes estaven casades, però la majoria eren solteres. Moltes eren secretàries, d’altres, traductores, mestres, infermeres... Les seves edats estaven compreses entre els 19 i els 61 anys, tot i que la majoria eren joves. Són els detalls d’una llista que certifica el breu pas d’aquest grup de dones per la residència. A finals de setembre, 15 van ser traslladades a l’estranger. Anotacions en llapis al marge de la llista: Cercedilla, Madrid, Barcelona... fan pensar als investigadors que van ser recol·locades en altres instal·lacions de l’Auxilio Social repartides per la Península.
Capitulació i tancament
Capitulació i tancamentPoc després, el 7 de maig del 1945, Alemanya va firmar la seva capitulació. Al febrer, no obstant, la vida al xalet intentava mantenir la normalitat i van publicar a la premsa local un anunci buscant una cuinera. Al cap de pocs mesos, tot va canviar. La derrota nazi en la contesa fa que l’Espanya de Franco bloquegi els béns oficials alemanys a l’Estat. Malgrat les pressions dels aliats perquè el règim entregués els refugiats alemanys, el desallotjament de la residència devia ser «precipitat, però no traumàtic», segons Audalell. La directora del centre es va mudar a Barcelona, on va regentar un bar, i Schwenke va seguir una vida plàcida entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols fins a la seva mort en la dècada dels 80.
