Sense llar en l’onada de calor: «És com portar un elefant a sobre»

«Aquesta calor és un infern. Se t’enganxa... Com si portessis un elefant a sobre: no pots caminar, no pots fer res. Et treu les ganes de tot», explica Eugenio, un home de 63 anys que porta «una bona estona» vivint a l’asfalt del barri del Raval, que el va veure néixer i créixer. No vol dir quant, però la seva mirada, la pell, la dentadura desapareguda i el rostre indiquen que la seva estada al carrer es compta per lustres. Explica que tot es va torçar el 2010 quan el van acomiadar de l’escorxador on treballava.

Roba d’hivern al ple estiu

És migdia i la temperatura a la ciutat supera, de lluny, els 30 graus. Ell, assegut en un banc del claustre de la biblioteca de Barcelona, aconsegueix que li passi una mica l’aire. Però la calor és abrasadora. Si no fos per la gorra que porta, la seva roba no indica precisament que és estiu: porta vambes, mitjons llargs, texans fins al turmell i una camisa fins a les nines. «Tampoc sabria on aconseguir roba... Però jo soc com els caimans, que es guarden la calor per quan fa fred», sospira. En el fons, és la forma que té d’evitar les cremades pel sol. Intenta refrigerar-se posant-se a l’ombra. ¿I per beure aigua? «Millor beure vi, així no penso, no ploro i no em poso trist», rasa.

Mohamed, en canvi, sembla que no visqui al carrer. Comerciant de la frontera entre Nador i Melilla, fa només quatre setmanes que va creuar el Mediterrani fins a Almeria. L’únic que indica que no té sostre és la maleta que porta a sobre amunt i avall. Acaba de sortir de la dutxa del Gimnàs Social Sant Pau. «És l’únic moment de dia en què no suo», explica. El noi, nascut al Marroc, amb prou feines sap on acudir a demanar ajuda. «Tinc sort si en un bar m’omplen una ampolla d’aigua freda, així almenys puc refrescar-me», explica l’home. Dorm a la platja de Badalona i suplica que sigui per poc temps. «El carrer no el desitjo ni al meu pitjor enemic», explica.

Marejos, cremades i riscos pulmonars

La Fundació Arrels assenyala de la gravetat que les onades de calor no tinguin en compte el patiment de les persones sense llar. «Molts es cremen la pell i venen amb els peus destrossats, amb fongs, per haver utilitzat sabates prestades i utilitzades... Però el principal problema és que, quan fa tanta calor, deixem de veure’ls», assenyala Carla Ramos, educadora social de l’entitat. És per l’elefant d’Eugenio. «A les nits tenen molts problemes per dormir i de dia és aclaparador: tenen molta menys energia per venir fins aquí, sobretot els que tenen problemes pulmonars o de respiració: la calor i la humitat els impedeix caminar», assumeix.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Els que ho fan, només demanen una cosa: dutxes. El Gimnàs Social Sant Pau és dels pocs espais de la ciutat que no limita el nombre de dutxes per a les persones sense llar de la ciutat. L’utilitzen gairebé 200 persones diàriament. La resta d’espais habilitats només permeten dos lavabos setmanals per persona. «Arriben mig marejats, deshidratats... Necessiten aigua», assenyala Facundo Alarcón, treballador del gimnàs.

D’altres opten per dormir a la platja. Un recurs que, si bé de nit pot ajudar a agafar la son, de dia es transforma en un infern. «Hi ha moltes persones a les quals no els deixen dutxar-se a les platges», denuncia Ramos. Mark, un home anglès de 57 anys, intenta utilitzar aquest servei. «Visc en una casa ocupada i no tinc aigua corrent», explica. Sol utilitzar fonts municipals per arreglar-se, però ara és terrible. «L’aigua és calenta», es queixa. ¿I com es combat la calor al carrer? «És important no cremar-te i poder hidratar-te amb aigua freda». Ell no compleix cap de les dues normes.