El final de l’estat d’alarma obre la porta a un oportú salt social

Canvis forçats

És complicat dirimir entre estat d’alarma i pandèmia. Però és cert que les dues coses han anat de bracet i que el pòsit que deixin serà un mèrit o un descrèdit compartit. Però una cosa és una emergència sanitària i una altra de molt diferent és un decret que d’un dia per l’altre et diu que a les 10 a casa, a què s’ha de sumar els vaivens d’ara pots sortir de la teva comarca, ara no, ara pots anar al bar, ara una mica més. En qualsevol cas, tal com assenyala Fabian Mohedano, la persona que va impulsar el debat sobre la reforma horària a Catalunya, «tots els canvis d’aquests mesos han arribat per obligació (i amb sancions), no perquè darrere hi hagi hagut una reflexió personal o global». I no és cap tonteria, ja que sortir pot implicar, fins i tot, un efecte rebot, i que la cosa se surti de mare més del que estava previst abans que tot canviés el març del 2020.

Potser l’element més significatiu, el que marca més diferències amb l’abans de la Covid, sigui el tema del teletreball. És més imputable a la pandèmia que a l’estat d’alarma, és cert, però és la clau sobre la qual rau tot. Mohedano ho considera «una oportunitat», la primera pedra sobre la qual aixecar possibles canvis en la societat perquè tothom, en definitiva, tingui una vida una mica millor. Amb el risc, adverteix, que la gent, en comptes de passar el dia a l’oficina, «estigui connectada a casa des de les vuit del matí fins a les nou de la nit». Molt per polir i concretar.

Reduir la mobilitat, de fet, és un dels canvis que ens deixa l’estat d’alarma. Això repercutirà, per exemple, en el comerç de proximitat, molt tocat per les compres a través d’internet, que sens dubte mantindrà bona part de la nova clientela guanyada amb la pandèmia. Però el fet que estigui en auge aquesta teoria de ‘la ciutat dels 15 minuts’ (tenir tot el que necessites en l’àmbit sanitari, educatiu, d’oci o laboral a quatre passes), convida a pensar en un impuls més destacat de tot el pròxim, que també és producte de confiança i sinònim de més i millor vida al carrer. El botiguer, per cert, no s’està quedant de braços plegats en vista de l’ofensiva de les grans plataformes ‘online’. Diverses associacions, com la de Sant Antoni a Barcelona, o la xarxa de mercats municipals de la capital catalana, estan impulsant la venda a través de la xarxa.

Vida «més sostenible»

Marta Junqué, una de les coordinadores de la Barcelona Time Use Initiative for a Healthy Society, coincideix a definir els temps que venen com «una oportunitat malgrat que la pandèmia ha sigut un fenomen nefast». La Covid, prossegueix, ha posat en primera línia dos conceptes: «La vida i les persones». Sota aquest punt de vista, considera que l’estat d’alarma ha aplanat el camí cap a un mode de vida «més sostenible». Començant, i aquí coincideix amb Mohedano, pel paper tan rellevant que exerceix el teletreball.

Però no serà un canvi a curt termini. Perquè ara la gent, després de mesos de tancada i restriccions, es mor per sortir. «D’entrada serà una tornada als bojos anys 20», diu Junqué. No va gaire desencaminada: a les 0.00 hores de diumenge acaba l’estat d’alarma i s’espera una nit animada tot i que els bars i discoteques estiguin tancats. Però a mitjà termini, creu que molts ciutadans, i també empreses i administracions públiques, «hauran fet la reflexió que s’han de canviar certes palanques relacionades amb l’ús del temps». Després d’aquest moment transitori de «llibertat total», la societat s’adonarà que s’imposa viure amb alguna cosa més de flexibilitat. Això, en l’àmbit de l’ocupació, demana confiar en el treballador, a apostar per «un model mixt de 2-3 dies a casa i la resta a l’oficina». Ajudarà, assenyala aquesta experta, que alguna gran empresa sigui pionera i demostra que es pot ser igual de productiu o fins i tot més amb horaris més racionals.

Això, sosté Junqué, contribuirà que els migdies no s’allarguin tant, que els temps de dinar s’escurcin i que, per tant, la tarda i el temps lliure s’eixampli. Però també posarà en relleu, com ja ha anat passant en tots aquests mesos d’intentar treballar a casa, el temps que requereixen «les cures» enteses com totes aquestes tasques que ara passen desapercebudes «i que tenen un component de gènere molt important». És a dir, potser el final de l’estat d’alarma deixi més i millor repartiment de les feines de casa. Perquè ha passat una cosa molt simple: «L’home per fi s’ha adonat de la quantitat de coses que s’han de fer a casa, com les dutxes, el sopar, ajudar amb els deures, ordenar, educar...». Coses que, en enorme mesura, recauen en la dona.

Cadena de canvis

Però amb el teletreball no n’hi ha prou. També hi han, per exemple, les extraescolars. Va passar, apunta Mohedano, que quan estaven prohibides a casa tot tenia lloc de manera molt més tranquil·la i pausada. Perquè la tarda donava per a molt, també per avorrir-se, que mai ve malament. S’hi hauria d’unir l’horari escolar, massa extensiu, al seu parer, cosa que fa que tot vagi tard i malament quan el dia inicia el seu llarg ocàs. En un món ideal de la reforma horària, les classes acaben a les 16 hores i les extraescolars, com a molt tard, a les 19 hores. A les vuit de la tarda, a sopar.

Notícies relacionades

Amb propina o sense propina

Una crònica negra molt completa

I a això caldria afegir el debat sobre el ‘prime time’ de la televisió, que també s’acosta massa a la mitjanit (teles locals com Betevé, indica Mohedano, han fet algun pas important), i els horaris comercials. Els gremis de botiguers volen obrir fins molt tard, una demanda que va de bracet de les actuals dinàmiques de la feina: saben que la gent surt tard de l’oficina, així que ells demanen allargar per cobrir aquesta demanda passada. És un peix que es mossega la cua, si tot no va abans, tot continuarà anant tard.

L’estat d’alarma ens ha acostumat a mirar el rellotge, a viure pendents de l’hora. Fins ara ha sigut per respectar la norma. La idea és que sigui per viure d’una manera més pausada i organitzada. «La sostenibilitat no és una cosa que vulguem; és una obligació. La pandèmia ens ha demostrat que si no cuidem el planeta i si no ens cuidem a nosaltres mateixos, ens autodestruïm», diu Junqué.