Coral Elizondo: «No existeix l’estudiant mitjà, no podem educar sense atendre els marges»

-Sembla que tenim un malentès entre integració i inclusió. ¿És així?

-Sí. El terme integració encara no l’hem superat. Apareix als anys 80 quan es vol integrar l’alumne amb necessitats educatives. Abans estava en escoles especials i va començar a anar a centres ordinaris. Crec que allà neix la confusió.

-És a dir, ¿se’ls va incloure al centre sense canviar res?

-La Unesco diu que fa falta transformar les metodologies. La manera de repartir l’aula. És clau canviar la perspectiva. De vegades transitem entre la integració i la inclusió amb despropòsit i continuem fent pràctiques segregadores.

-¿Per exemple?

-Quan sorgeix la bona integració apareix un professor de suport a l’aula, no en classes a part que encara assenyalen més el nen. Ha de ser dins de la classe, amb una docència compartida. Dos docents que es recolzen per donar resposta educativa a tot l’alumnat.

-¿Llavors el model educatiu actual és segregador?

-Totalment. Pensar que tots aprenen igual és un error de base, perquè els nostres cervells són únics. No poden aprendre igual i, si sempre fas el mateix, un any rere l’altre, deixes als marges els més lents i els més ràpids. I també els has d’atendre. És un tema d’ètica. Fan falta grups interactius i heterogenis en una educació variable i adaptada, dinàmica i que promogui les interaccions. Escoltem poc la veu de l’alumnat. Tot el que es fa partint d’una mitjana tendeix a fracassar. Es tracta de justícia social, que a tothom li puguis donar el que necessita.

-No hi ha res més mitjà que la selectivitat...

-Crec que allà hi haurà canvis. L’avaluació té un caràcter social, un examen que et classifica. Els exàmens no s’haurien de basar només en processos memorístics, sinó competencials. Però compte, la memòria i l’atenció també són importants.

-¿Eliminar la selectivitat és una opció?

-Canviar-la. Estan fent perfils sobre què necessita l’estudiant per sortir al mercat laboral quan acabi l’ensenyament obligatori. Però no es fa res sobre comunicació oral o el domini de les noves tecnologies. Fan falta habilitats emocionals i competencials. Vas a uns coneixements imprescindibles i potser en aquesta selectivitat utòpica de la qual parlem fan falta altres coneixements desitjables.

-¿Es demana poc la col·laboració dels pares a les escoles?

-És un altre dels aspectes fonamentals. Xarxes naturals de suport a la comunitat educativa. Docents que s’ajuden en docència compartida, famílies que entren a l’aula, que participen en tertúlies en biblioteques tutoritzades. El papa meteoròleg que va a la classe. És bàsic potenciar-ho. Generar xarxes des d’una perspectiva molt més àmplia i anar a una visió comunitària, una mirada de processos participatius.

-¿L’educació és repetitiva?

-Pot passar en els docents que es perpetuen. Però a les xarxes hi ha molt activisme. Hi ha molts docents que utilitzen el ‘hashtag’ #claustrovirtual. És complicat sortir de la zona de confort, però s’està trencant amb la idea que estarem tota la vida impartint el mateix i de la mateixa manera. Tinc moltes esperances.

-¿Es pot ser inclusiu en classes amb 25 alumnes?

En centres educatius massificats i amb pocs recursos, garantir la inclusió és un repte. El primer és un canvi de mirada que aclareixi conceptes. Tenir clar que el suport específic no ha de ser de l’aula. Fa falta formació en mesures organitzatives, sobre com organitzes l’aula. Hem de treballar per parella cooperatives, amb racons, ambients. Com a docent, implica trencar amb la idea de l’homogeneïtzació. No existeix l’estudiant mitjà. Hi ha molta varietat. No pots educar uns quants i deixar la resta als marges. Parlem d’un disseny universal que ens diu que quan programis o dissenyis la unitat didàctica que portaràs a terme a l’aula, tinguis en compte tot l’alumnat.

-Hi pot haver qui digui que amb aquest plantejament es baixa el nivell.

-Això no és cert. Si realment parlem d’educació inclusiva, personalitzem l’aprenentatge. Fem ajustos perquè tothom desenvolupi el seu talent. Habitualment busquem un nivell mitjà i pensem que tots han d’arribar a aquell punt, però tenim nens per sobre i per sota. Cal sortir de la zona de confort com a docent. Trencar el mateix ritme per a tots. Hem de personalitzar l’aprenentatge.

-Posi’m un exemple de bones pràctiques.

-En el mateix disseny, tingues en compte tot l’alumnat. Això no és possible amb una classe magistral. Has d’anar a un multinivell. Per exemple: alumne que desconeix l’idioma. Tens un grup que necessita molt recolzament visual, un altre grup més avançat amb un rendiment més alt que trobarà els errors de paraules mal escrites en un text. I, per últim, un grup intermedi que fa els exercicis del llibre.

-¿Però això no farà que el profe sempre estigui pendent dels que necessiten més ajuda?

-O no. Has d’oferir suport a tot l’alumnat. El que fas és treballar l’autonomia. El grup de menys nivell necessita més ajuda, sens dubte, però no sempre serà suport d’un docent. Imagina que estem fent matemàtiques. Al grup de menys nivell li pots deixar que tingui les taules de multiplicar sobre la taula.

-Formar en la inclusió per després entrar en un món professional que no ho és massa... Quin cop, ¿no?

-Jo mai he estudiat amb una persona amb discapacitat. Me la trobo per primer vegada ara que soc mestra. Totes les comunitats estan treballant-hi molt. Però és cert el que dius. Només amb escoles inclusives no n’hi ha prou perquè la societat sigui inclusiva. Ha de ser habitual estudiar i treballar amb persones amb discapacitat. I no és només els que tenen necessitats educatives especials, sinó tot l’alumnat que surt de la norma. Identitat de gènere, temes interculturals... Això ens portarà societats molt més inclusives perquè ho viuran des del principi.

-¿L’educació actual desperta el talent o el deixa en repòs?

-No tractem amb carinyo les altes capacitats. Les ocultem. Mentre que amb el nen amb discapacitat intel·lectual podem pensar ‘pobret, és un angelet’, amb les persones amb altes capacitats tenim una mirada menys humana. Parteixes de la idea que no necessiten ajuda, però continuen sent nens. La base de tots és reconèixer l’altre. Quan reconeixes la persona amb les seves necessitats i fortaleses li pots oferir una educació de qualitat.

-¿El professorat té prou formació per realitzar aquest canvi?

Falta preparació en educació inclusiva. No es pot donar de manera general, cal aprofundir molt més i des del primer curs. També per abordar-la a l’hora de l’esbarjo. Hauria de ser un element transversal.

Notícies relacionades

Nitazens: així és la potent droga molt més perillosa que el fentanil que ja ha provocat una mort a Espanya

Alliberats 70 jornalers obligats a treballar com a esclaus

-El pati el controlen monitors...

-Gey Lagar va crear el concepte ‘patis dinàmics’. Em sembla fonamental. Se sol dir que les escoles no són llocs d’esperança perquè hi ha molta segregació i ‘bullying’, doncs imagina’t als patis. Cal transformar-los. La qualitat de vida s’ha de garantir a l’esbarjo, oferint jocs perquè hi puguin participar tots. Tens uns patis grisos, de ciment, on queden al marge aquells que no són hàbils amb la pilota. Sobretot l’alumnat amb necessitats educatives especials. Si no els dones espais per jugar, no ho faran mai perquè el futbol i els que hi juguen ocupen tot l’espai. Cal estructurar-los d’una altra forma. I una bona manera és preguntar als nois quina mena de pati volen. Això implica dissenyar-los de manera col·laborativa, amb la família, els docents i els nens. Però també cal obrir-los a la naturalesa perquè deixin de ser grisos.