Gallines: néixer, viure i morir en un foli

Aquesta gallina, probablement una vermella ponedora, és a dir, l’exitós encreuament antinatural que el genetista Jim Warren va obtenir els anys 50 per crear una màquina biològica de produir ous sense gairebé pausa, viurà uns dos anys, una cinquena part de la seva esperança de vida en llibertat, pondrà més de 600 ous abans de morir i mai, mai, haurà pogut fer el que el seu instint li impulsaria a fer, furgar, estendre les ales, aletejar, competir pel favor sexual del gall... Espanya, per anar al gra, és una anomalia a Europa, una ‘rara avis’ on els avenços en benestar animal a les granges amb prou feines van als programes electorals i depenen bàsicament de la traça d’associacions animalistes, com Equalia, i del sentit comú que han mostrat ja bastantes cadenes de supermercats (no totes, no obstant), que han eliminat de les lleixes els ous de classe 3 o han adquirit el compromís de fer-ho abans del 2025.

Als països que no estan immersos en baralles sobre banderes o sobre qui és el més chavista o més patriota, es debat sobre qüestions així als parlaments, sobre la vida de les gallines, de manera que aquest tipus de producció tipus ‘Matrix’ (després hi tornarem) ha sigut ja totalment extingida a Àustria, Suïssa i Luxemburg, i comença a ser minoritària i va camí de la prohibició en llocs com Alemanya, la potència avícola més gran de la UE, on nou de cada 10 gallines ponedores campen a terra, a cobert algunes, cosa que fa que el primer número de l’ou sigui un 2, o a l’aire lliure, que llavors permet estampar a la closca un 1. El 0, per si s’ho pregunten, avala una cria ecològica. En aquests casos, i fins i tot en els de categoria 1, la capsa en què es comercialitzen les mitges dotzenes destaquen pels textos cada vegada més atrevits, «gallines felices», «gallines criades en total llibertat, convivint amb galls»… Un dia d’aquests diran que eren els únics ous que menjaria Schopenhauer o, qui ho sap, potser el pròxim pas publicitari serà les ‘gallines llibertàries’.

Tota aquesta mercadotècnia sobre la felicitat de les gallines, tot i que redefineixi estranyament el concepte de ‘felicitat’, no amoïna Equalia. En realitat, tot i que amb una altra embarcació, aquesta estratègia de venda rema en direcció al port al qual pretén arribar aquesta organització animalista, és a dir, el final de l’explotació avícola en gàbies en un termini raonable.

Maria Villaluenga, portaveu d’Equalia, explica que una meta raonable i possible és posar fi a les gàbies de reproducció, perquè se sotmet les gallines ponedores a dos anys d’incessant malviure. ¿Recorden ‘Matrix’, la pel·lícula? Sovint s’utilitza l’argument d’aquell èxit de taquilla com a metàfora dels qui en política viuen en una falsa percepció de la realitat. Per a les gallines ponedores, el que és terrorífic, perquè és real, és un altre detall de la pel·lícula, aquella colossal granja en què les màquines crien humans, Keanu Reeves, entre d’altres.

«Ens plantegem objectius factibles», explica Villaluenga. Ella, personalment, és vegana, però no mira d’imposar la seva dieta. Simplement participa, juntament amb altres organitzacions, en les negociacions que es porten a terme amb les superfícies de venda perquè renunciïn als ous de categoria 3, la infame. La diferència de passar com a mínim a la 2 és d’uns pocs cèntims per al consumidor. Algunes cadenes, com Lidl (potser pe l’origen alemany) ja han fet aquest pas. D’altres, com Bonpreu, Consum, E. Leclerc i Uvesco, han firmat un compromís per arribar a aquesta meta el 2025. La llista de batalles guanyades és llarga. Després hi ha qui s’hi resisteix. «La negociació amb Spar està sent frustrant», retreu Villaluenga.

El camí serà llarg. A Espanya hi ha gairebé una gallina per habitant. El 2018, segons l’últim cens del sector, hi havia 43,5 milions de gallines ponedores a Espanya. De totes, 35 milions són criades en gàbies. El percentatge d’exemplars que ponen ous en models de producció alternatius (en el més simple dels casos, a naus a cobert, però amb opcions d’anar d’una banda a l’altra) creix any rere any, però molt a poc a poc.

El problema, des de la perspectiva d’Equalia, és la invisibilitat amb què tot això succeeix. Els ous d’un sistema de producció i de l’altre són indistingibles posats sobre una taula. Els rovells poden tenir una coloració diferent segons quin sigui l’alimentació de la gallina, és cert, però per fora, amb aquest immillorable disseny digne d’exhibir-se al MoMA, un ou és un ou. La infelicitat, sembla, no repercuteix en el producte. Fatal, doncs, per a les gallines.

El punt de vista d’una organització com Equalia podrà ser, des de la perspectiva d’algun lector, parcial i interessada. És convenient, per tant, sumar el punt de vista, per exemple, del treball que porta a terme l’Institut de Recerca i Tecnològia Agroalimentària (IRTA), empresa pública de la Generalitat, que està fent un curiós treball de camp amb interessants conclusions.

Notícies relacionades

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Sanitat no pot cobrir 473 destinacions per a MIR

L’IRTA promou la inclusió d’un segell de benestar animal als envasos dels productes ramaders de venda al públic, però el que és crucial és el mètode amb què es concedeix aquest aval. Els investigadors de l’IRTA, Toni Velarde, per exemple, dediquen el seu temps no tant a l’observació de granges, és a dir, la seva arquitectura i dimensions, sinó al comportament dels animals, a si respon als paràmetres etològics previsibles o si, en canvi, revelen anomalies preocupants.

¿Què és característic d’una gallina?, explica Velarde. Doncs, fins i tot en cas de disposar de pinso, picoteja a terra, s’empolaina les plomes amb sorra, busca la seguretat i un lloc elevat per dormir, potser herència del seu passat en llibertat real, prefereix un niu per pondre els ous, aleteja, s’amaga del sol quan vol... La cria correcta, en conseqüència, és la que satisfà totes aquestes necessitats. Que les gallines estiguin a l’aire lliure, com destaquen els envasos, tot i que pugui ser aconsellable, garanteix més benestar als consumidors que a les gallines.