Parir amb mascareta

Tot just acabar de parir, se la va pujar ella mateixa.

Narra la seva experiència sense posar-se medalles, malgrat merèixer Copa, Lliga i Champions. Comparteix detalls petits, però que se li van quedar marcats, com que no els deixessin entrar a l’hospital la robeta que havien preparat per a la primera vestida dels petits. La Gala i l’Artal van néixer el 21 de juliol del 2020, l’any en què es va parar el món. Tan petits i ja formen part d’una nova tribu urbana batejada com els ‘pandemial’. 

L’embaràs de l’Aida va ser tan complicat que amb l’esclat de la pandèmia ja feia tres mesos que estava semiconfinada, fent tot el repòs que podia; així que el fet de no poder sortir la va afectar relativament. El que sí que va girar com un mitjó la seva convalescència va ser el tancament de l’escola bressol de l’Abril, la seva filla gran. No era el mateix descansar sola a casa que amb una nena de tres anys tancada, amb totes les ganes del món de jugar i que no entenia per què la seva mare no s’aixecava del llit. «La part positiva –sempre li agrada buscar-la–, és que per sort el meu marit teletreballava i això ho feia més suportable tot».  

La primera vegada que l’Aida –nascuda a Arcos de la Frontera (Cadis) fa 31 anys, a Catalunya des de fa una dècada– es va adonar de la gravetat de la crisi va ser en la primera ecografia de control una vegada declarat l’estat d’alarma. «Trobar l’hospital buit amb les cadires precintades em va impactar moltíssim. Quan ho veus a la tele sembla que sigui lluny, però era allà», relata. Les rondes buides al tornar de l’hospital i els Mossos d’Esquadra parant els vehicles i demanant justificants també la va ajudar a fer-se’n una idea. Al cotxe, tots tres –tots cinc, en realitat, Gala i Artal viatjaven al seu ventre–, ja que en el moment més dur del confinament no podien deixar l’Abril amb ningú (la seva mare, a més, viu a Cadis). Ella pujava sola a l’hospital i el seu marit es quedava a baix, fent voltes amb la més gran al cotxe.

Va començar a preocupar-se pel part el dia que, als vuit mesos d’embaràs, va acudir al CAP a posar-se la vacuna de la tos ferina. «La infermera no em va deixar ni asseure’m. Jo, que soc de tenir la pressió baixa», diu. Allà va pensar que si el protocol era tan estricte per a una vacuna, què no passaria en el part. Va preguntar i li van respondre que no ho sabien. El protocol variava cada dia. 

Va arribar la setmana 39 i el part. La primera barrera va ser que no van deixar entrar el seu marit amb ella. Quan finalment va entrar, vestit amb l’EPI, no el va reconèixer. «El vaig confondre amb un metge, tan tapat», recorda entre rialles, amb la simpatia que la caracteritza.

A la Mireia la pandèmia la va agafar sortint del primer trimestre de l’embaràs. En aquell moment dolç en què solen desaparèixer les molèsties de les primeres setmanes, la criatura es comença a sentir i el cos encara no pesa gaire. «M’havia preparat mentalment per sentir-me sola, per no poder fer segons quines coses que feia abans de ser mare, però la Covid ha sigut un extra molt ‘heavy’», se sincera. A més, la Mireia, com tantes altres embarassades i mares recents, des del març està fent un confinament molt estricte. «Teníem clar que volíem que els avis poguessin veure la nena, i també que si els avis entraven a la bombolla, no podia entrar-hi ningú més, ja que ningú fa bombolles estrictes», apunta.

50 dies sense sortir de casa

La Mireia es va passar 50 dies sense sortir de casa. «Ni a comprar el pa. Li vaig preguntar a la llevadora i em va dir que no ho fes». Només sortia per a les ecografies –impossible fer-les de forma telemàtica–, i per a l’única visita presencial amb la llevadora, la de la derivació a l’hospital, ja a l’agost, a pocs dies de parir. «El que vaig portar pitjor durant l’embaràs en confinament no va ser tant pensar que ens podria passar alguna cosa, sinó la desatenció. Una visita telefònica no pot substituir una visita presencial», diu. «A les embarassades que ens va agafar el primer confinament estricte a Catalunya no ens tenien com a població de risc. El Ministeri, sí, però a Catalunya, no. Quan va començar la desescalada jo sortia a la franja dels avis perquè no se’n va establir cap per a nosaltres. Jo sortia a la franja que em sentia més segura», prossegueix.

Notícies relacionades

Lola Valiente, 19 anys, després d’intentar dues vegades accedir a Medicina: «Tinc un 9,4 de batxillerat, però a la sele la pressió per la nota pot amb mi»

"Volem tornar a casa, tenim famílies"

La seva crítica no és –o com a mínim no només– cap als professionals, sinó cap al sistema, que ha demostrat (una altra vegada) que allò de posar la vida en el centre encara és a anys llum. «Ens diuen que ens van demanar que no anéssim al CAP per protegir-nos a nosaltres, però s’havia d’haver mantingut un equilibri entre la salut física i l’emocional. Si els CAP són focus de contagi es podien haver habilitat altres espais per atendre presencialment les embarassades. Les escoles i els centres cívics, per exemple, que en aquell moment estaven tancats», afirma. «És evident que falten recursos de tot tipus», diu. I dona un exemple que pot semblar menor però que és molt representatiu: «És evident que falten recursos de tot tipus»,en el curs de preparació al part ‘online’ la llevadora no sabia utilitzar el Zoom

Aquest sentiment d’abandonament durant l’embarassat s’ha aguditzat després del part. Abans era només ella, però ara també és la seva criatura. «No pot ser que anul·lin visites a nadons tan petits, que els hagis de perseguir tant perquè els vegin, barallar-te amb el sistema informàtic...», reflexiona. «Durant els primers mesos ho podia entendre, però ara ja no. Igual que han obert les escoles perquè eren necessàries, han de tornar totes les visites presencials i deixar organitzar grups de lactància o criança. Hi ha moltes dones a qui l’atenció telemàtica no els serveix», conclou.