«Amb la pandèmia, la meva ansietat s'ha tornat crònica»

«Si pago 200 euros de llum, no puc omplir el rebost ni el dipòsit de la gasolina», va pensar Marc fa tot just un any, a mitjans del 2019, després de quedar-se en l’atur. «Jo visc a Vic, aquí fa molt fred i tots els aparells del meu pis són elèctrics», explica. Projeccionista de cine i monitor escolar, va anar encadenant contractes a temps parcial fins que tot va acabar. Els serveis socials li van tramitar la documentació per acreditar que era una persona vulnerable. «No te tallen la llum, però el deute amb Naturgy mai va deixar de créixer». Avui ja supera els 2.000 euros.

Deixar de dormir

«Em van començar a trucar per les tardes i els vespres, a dir-me que per què no pagava, que era un morós, que ja em valia», compte. «Em sentia atrapat, no sabia com sortir d’allò», se sincera. «Vaig començar a deixar de dormir, a no voler sortir del llit, a plorar tot el dia... Fins que un dia vaig esclatar», afegeix. «Va ser una trucada a mitjanit, amb el mateix de sempre. Vaig agafar un ganivet i vaig pensar: a veure com em tallo per acabar ràpid amb això», reconeix entre sanglots.

Va ser la seva gosseta, Canela, qui el va aturar. «Vaig pensar que es quedaria sola, que ningú la cuidaria. I vaig tornar», explica emocionat. Poc després d’aquesta crisi, Marc es va traslladar al centre de salut mental de la seva ciutat, on va començar un tractament. Però va començar una altra crisi: la pandèmia del coronavirus i el confinament. «A més va ser just quan se’m va acabar l’atur», afegeix.

Les trucades pels deutes no es van aturar i el Marc va tornar a enfonsar-se. «Tot aquest quadro que començava a tenir controlat es va agreujar i es va disparar. Vaig tornar a l’insomni, a la falta de ganes de menjar, als mals pensaments... El pitjor moment va ser quan vaig estar tres dies amb un atac d’ansietat i ara sento que se m’ha cronificat», afegeix. Després d’aquest episodi, va acudir als professionals de la salut mental per via telemàtica. «El món escolar i la cultura, que són les feines que jo podia desenvolupar, van caure en picat. I això em generava molta frustració», explica.

«Demanin ajuda, no s’ho guardin»

Amb la desescalada dels mesos d’estiu, Marc va anar sortint a la superfície. «Fins al setembre, quan vaig rebre una altra carta de la companyia en la qual em deien que, si no pagava el deute, m’enviarien a judici», explica. I tornar a començar. «No puc fer més que agrair als metges que m’han fet moltes sessions de psicoteràpia. Ara sento que estic remuntant», afegeix.

Notícies relacionades

La 'tristesa covid'

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

La seva treballadora social, a la fi, l’ha ajudat per percebre la renda garantida de ciutadania i poder accedir a una cosa tan bàsica com són les entitats que proporcionen lots alimentaris a la ciutat. També participa de les assemblees de l’Aliança Contra la Pobresa Energètica per defensar els seus drets bàsics. «No estic recuperat del tot, però sento que començo a sortir-ne. Per això ho vull explicar, perquè hi ha moltes persones que estan en la meva mateixa situació». ¿Què els diries? «Que demanin ajuda, que no s’ho guardin. Que no normalitzin aquesta agonia, que no és normal. I que pensin en la seva vida, que els deutes ja es pagaran, però s’ha de viure».

Per cert, fa poc més d’un mes Marc ha tornat a treballar algunes hores en la Fundació Miquel Martí Pol, a Roda de Ter, com a monitor escolar. Com va dir el poeta: ‘tot està per fer i tot és possible’.