El confinament impossible

Ningú sap quanta gent viu en aquest pis. «Potser 30, és que no els conec tots», respon Magne Kane, un jove senegalès que després d’haver creuat el desert del Sàhara i jugar-se la vida al Mediterrani a bord d’una pastera, fa dos anys que volta per l’Espanya agrícola. «Començo a Huelva, a Lepe, després pujo a Lleida, després me n’aniré a Alacant, per a la verema, i tornaré a començar», assenyala. Però aquest any el noi, sense papers, no ha trobat feina a Ponent. «Fa tres mesos que soc aquí, sense res». I quan diu ‘aquí’ no només es refereix a la ciutat de Lleida. També a una vivenda insalubre, que sorprèn en ple centre econòmic de la ciutat. 

De les nou estades que té la casa, EL PERIÓDICO ha pogut accedir ahir a quatre. La primera, el rebedor, on encara dormen tres persones. La segona, una sala, amb un llit de matrimoni i un altre d’individual, tots dos tirats a terra. El lloc té un microones desgavellat al terra i diversos estris de cuina bruts. I, per cert, tots els ocupants paguen una quantitat de diners a un presumpte propietari, per viure en aquest lamentable lloc.

«La llum està punxada, i cuinem amb una bombona de butà». Aigua corrent no n’hi ha. Una mànega connecta la canonada del carrer amb una palangana que fa de dipòsit, ubicat al mig de l’escala. Raja constantment, i fa que només entrar a l’edifici els peus s’omplin d’aigua. D’aquí diversos nois omplen ampolles de plàstic per no deshidratar-se.

La tercera habitació, que dona a la rambla de Ferran, té sis llits adossats. A les dotze del migdia hi reposaven dos homes. «Aquí un blanc no s’hi tanca, però un negre... és el que hi ha, és el que ens ha tocat viure en aquest país», respon capbaix en Magne, assumint que sí, hi ha vides de primera i de segona, i que ell sap perfectament on és. «M’esperava trobar-me una altra cosa, la veritat, jo pensava que aquí tindria drets», assenteix. ¿Estàs preparat per tancar-te aquí durant aquests dies? «No, no ho estic, jo el que vull és anar-me’n d’aquí, però no tinc diners per pagar-me l’autobús», afegeix.

«Aquí un blanc no s’hi tanca, però un negre... és el que ens ha tocat en aquest país»

Es calcula que a Lleida hi ha menys d’un centenar d’homes que dormen al carrer. 300, com a màxim, dormen en hamaques al pavelló instal·lat per l’ajuntament, que obrirà un envelat annex perquè es puguin confinar durant el dia. «Però la majoria dels homes que han vingut a buscar feina estan en pisos amuntegats, per això som tot el dia al carrer, perquè viure aquí és impossible, és un infern», confirma en Modu, un altre temporer sense feina al centre històric de Lleida, que cuina per a altres companys. ¿Quantes persones estan vivint en aquestes condicions? «No ho sabem, són els més invisibles de tots, però creiem que són la immensa majoria», expliquen treballadors del pavelló municipal. 

Aquesta escena, la de l’amuntegament o la de la vivenda més que insalubre, no només passa a la ciutat de Lleida. A Aitona, un grup d’homes continuen vivint en una granja abandonada en condicions més que lamentables. La diferència és que a Aitona fa dos dies que diversos agents cívics i un agent de seguretat rastregen el poble. «Ens diuen que no podem estar al carrer, que ens en anem, i jo penso, ¿on me’n vaig...? Volen que ens tanquem a la granja, com si no fóssim persones», diu queixant-se l’Alí, un altre jove sense papers que no ha trobat feina en la temporada de la fruita. 

Fonts municipals confirmen que han contractat aquest servei per recordar les mesures de seguretat i distanciament social, però també evitar aglomeracions i pernoctacions a la via pública. «Jo aquí no m’hi puc tancar, és que és infrahumà... ¿tu ho faries?», pregunta l’Alí, que també suplica diners per poder pagar-se un bitllet que li permeti fugir del Segrià. «Per a ells som invisibles, però necessitem ajuda», suplica en Mohamed, un altre jove sense ocupació.

En Mamadou, en canvi, sí que ha trobat un bitllet de tornada a casa. Ho diu amb un somriure d’orella a orella, sostenint una manta, una bossa amb roba i una altra motxilla a l’esquena en direcció a l’estació d’autobusos de Lleida. «Me’n torno per a Tortosa», explica. Se’n va a l’autobús, on cap control policial dissuadeix la impossibilitat de sortir del Segrià. Desconeix si té el virus, i ningú li ha exigit una prova PCR per viatjar. 

Precisament dilluns, el cap de la planta Covid de l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida va demanar més controls a la sortida dels temporers cap a altres localitats, però sobretot, prevenció als territoris d’arribada. «Molts d’ells són asimptomàtics, i les poblacions receptores hauran de prendre mesures si no volem que el rebrot a Lleida s’expandeixi», va dir el doctor José Luis Nogales, que va demanar a les administracions «aprendre» d’aquesta crisi sanitària, i alhora, social. 

Les prostitutes, oblidades

Les prostitutes, oblidadesPerò a Lleida no són només els temporers sense ocupació els que viuen en la precarietat. Dones, dones trans i alguns homes que es dediquen a la prostitució a diversos barris de la ciutat estan encara més oblidats. Ni el sistema sanitari ni els ajuts socials han sigut capaços de trobar-los una resposta. De fet, no s’ha plantejat ni una sola mesura per a aquest col·lectiu, la feina del qual és implícit amb el contacte i una possible transmissió del virus, i que necessiten aquesta ocupació per poder seguir a la superfície. 

«El confinament el març va deixar moltes treballadores sexuals sense ingressos, avui no tenen la possibilitat ni de deixar de treballar, ni d’aconseguir una altra forma d’ingressos, els necessiten més que mai», explica Marta Melgosa, tècnica de l’entitat social AntiSida Lleida, que cada any atén prop de 500 treballadors sexuals, la majoria dones, en aquesta ciutat. Els veta el fet de no estar empadronades, ni tampoc tenir documentació en regla. «Molts clients, a més, els regategen el preu si es posen mascareta o es neguen a fer certs serveis per protegir-se del virus», afegeix Melgosa. Si no treballen, hi ha temor sobre com podran subsistir.

Els que se’n van en poden infectar d’altres i propagar encara més la malaltia. I els que es queden passaran gana i viuran en un infern que pocs podrien suportar. «Aquest virus ha fet aflorar el que fa massa temps que no volem veure», resumeix un educador social del pavelló municipal a la capital del Segrià. En Magne tanca la porta per acomiadar-se: «Que tinguin un bon dia, jo, ho dubto».