L'escola de la vida

Es parla molt de l’educació innovadora. De com ara es busca exercitar menys la memòria i més les competències de l’alumne. Però abans de tot això hi ha l’ésser humà, per diminut que sigui, i amb ell, totes les seves interioritats, inseguretats, secrets, silencis, incomoditats i somnis. Aquest és sens dubte el repte ‘premium’ del sistema educatiu contemporani, i no només perquè es fa difícil atendre a fons 30 nois i noies alhora. Sinó perquè es tracta d’una carència global que es dona tant a la classe de P5 dels elefants com a l’oficina del pare i la mare: no sabem gairebé res de les persones que ens envolten. 

El cicle de conferències EmocionaTour, impulsat per EduCaixa, ha recalat aquest dimarts a l’auditori del CaixaForum de Barcelona. La sala s’ha omplert de docents (més del 90% eren dones) per escoltar quatre ponències sobre la necessitat d’humanitzar l’educació. Potser qui més ha posat el dit a la nafra ha sigut el terapeuta Jordi Amenós: «El sistema educatiu, en algun nivell, és un sistema de tortura molt ben afinat». S’ha explicat com a classe, amb pissarra i retolador. Amb una simple gràfica i un fi sentit de l’humor, ha traçat la cruel diferència entre el «jo ideal» i el «jo real». De com projectem l’èxit en totes les etapes i després ens anem clavant una nata amb una rutina que no té res a veure amb el somni de «ser capitans de l’equip de futbol i que la nostra nòvia sigui l’animadora, conèixer gent exòtica quan anem d’Erasmus i casar-nos un dia en què, per descomptat, no plou». Amenós diu que la frustració sorgeix quan mirem el tros de camí que ens queda cap a aquesta meta inabastable. «Quan la saviesa està just per sota», amb referència a tots els obstacles i fases de la vida que hem anat superant.

Vulnerables, sí, ¿i què?

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Per això aquest expert ha animat a «dignificar la vulnerabilitat», a superar aquest mètode en el qual, des dels cinc anys fins que sortim de la universitat, ens té 40 hores setmanals «asseguts i avaluats». Per això ha instat a «obrir la porta dels secrets», a no «encimbellar un sistema que alimenta els silencis». La pedagoga i escriptora Eva Bach ha assenyalat directament a les emocions que afloren en l’adolescència, aquella etapa, ha fet broma, «que no és alienació mental sinó el despertar de la vida». I com a tal, ha animat a superar el debat dels ‘influencers’, que no és més que el reflex d’una societat que, simplement, no està pel que hauria d’estar. Després d’analitzar 1.500 joves, va constatar que el 75% segueix aquestes estrelletes de la xarxa, però al preguntar-los a qui admiren, el 80% assenyala algun ésser estimat molt pròxim. I això sí que és influència.

Però això, ha reblat Cristina Gutiérrez, educadora i directora de La Granja, passa deixar que els xavals siguin valents, amb referència als «pares trapezistes que intenten estar en tot i que acaben sobreprotegint els fills». En resum, s’han d’educar les emocions perquè totes aquestes competències que estan tan de moda adquireixin un sentit. L’escola de la vida.