05 d’abr 2020

Anar al contingut

UNA MIRADA AL SUD DE CATALUNYA

Resiliència resignada a Tarragona

Els veïns de la petroquímica són conscients dels perills que els envolten i admeten una certa por

«Si l'explosió és tòxica no fa falta que corris perquè t'agafa segur», diu una veïna de Constantí

Carlos Márquez Daniel

Resiliència resignada a Tarragona

JOAN REVILLAS

El Fermín va arribar a Tarragona procedent de Ceclavín, província de Càceres. Va venir a finals dels anys 60, poc abans que comencés a aixecar-se l’entramat d’empreses dedicats als productes químics i derivats del petroli. Es va posar a treballar en un escorxador de pollastres i aviat es va ficar en la construcció. «M’ha tocat fer un munt de pedaços a la petroquímica i mai he passat ni una miqueta de por. O t’ho poses tot a l’esquena o estàs perdut». També va aixecar els pilars sobre els quals se sustenta el reactor nuclear de Vandellòs I. «De moment no ha petat», celebra. Ara, amb 72 anys, viu a Constantí. Solter. Feliç d’envellir a la zona que molts descriuen com l’abocador de Catalunya. Opinió aquí compartida per molts, però amb matisos.  

El Fermín va construir els pilars del reactor nuclear de Vandellòs I i celebra que encara no hagi petat

De la mateixa manera que a les terres de Ponent senten com a molt pròpia la boira que fa bona la dita Lleida té quatre estacions: estiu, hivern, la de trens i la d’autobusos, a Tarragona també abunda un cert apadrinament industrial. Salvant les distàncies, perquè pesa tant o més el temor que la dependència econòmica. Pels carrers del Morell, a prop d’un peculiar concessionari atapeït de cotxes de luxe, l’Albert, enginyer i empleat de la zona, entén que l’accident de l’empresa Iqoxe hagi generat –o reactivat– la por entre els veïns. «Però no es pot generalitzar perquè els controls són extrems». ¿Però es pot garantir la seguretat dels pobles al 100%? Espera uns segons abans de respondre. «Al 100%, no». Per què està concentrada aquí tota aquesta activitat industrial, precisament aquesta, contaminant i amb un plus de perillositat, és una cosa per a la qual aquest professional no té resposta. Ni ell ni les desenes de ciutadans consultats, que no obstant coincideixen que, conscients que els ha tocat conviure amb xemeneies i materials d’alt risc, més val treure’n el màxim partit possible que estar tot el dia lamentant-se. «Els sous estan bé, però sí que és veritat que falta transparència laboral i pel que fa a com afecta la contaminació a l’aire que respirem», diu l’Albert.

L’estació de l’AVE del Camp de Tarragona, un erm ferroviari / JOAN REVILLAS

Els polígons solen ser sòls industrials enganxats o pròxims a una gran concentració urbana. A vista d’ocell, els dos campus químics i petrolífers de l’entorn de Tarragona es mengen, literalment, els municipis que tenen gairebé enganxats. La Pobla de Mafumet, el Morell, Constantí, Vilallonga del Camp, la Canonja o Vila-Seca resulten simples urbanitzacions al costat d’aquestes més de 1.200 hectàrees en les quals treballen companyies com Repsol, Basf o Ercros. L’efecte visual sembla ser un dels termòmetres del malestar local: més gran en els municipis des de la finestra dels quals es divisen les torres fumejants; menor des de la pròxima llunyania, com per exemple, la capital, Tarragona. No és un cangueli gratuït, doncs al marge de la recent tragèdia, al maig un treballador va morir a conseqüència d’una fuga d’amoníac en una planta de Carburs Metàl·lics i a principis de dècada es van succeir una sèrie d’abocaments que van posar la petroquímica a la picota. Hidrocarbur, àcid nítric, petroli...; al costat de moltes platges que beuen del turisme estiuenc va flotar de tot. I res de bo. Quatre pedaços i arreglat.

Mares amb fills

«És clar que es passa malament. Les dues tenim els nostres nens treballant al polígon». L’Ana i la Teresa són amigues i tornen a casa després de realitzar la compra. La primera va arribar des de Galícia fa 30 anys. La segona va venir des de Zamora el 1978. L’Ana parla de «convivència forçada, però ben portada» amb la petroquímica, i d’una «loteria que li pot tocar a qualsevol», amb referència a la pèrdua d’un ésser estimat, i en record de la tercera víctima, el ferit crític que va morir a Vall d’Hebron dimecres, que tots coneixien a Constantí. Explica la Teresa que el pare també havia treballat al sector. És una constant, de com en totes les famílies hi ha un parent directe vinculat als polígons. «Aquest és un medi de vida i en coneixem els riscos, però no pot fallar res». Es refereixen, per exemple a les sirenes d’alerta, que sí que donen la llauna en els dos simulacres anuals, però que dimarts no van sonar i tothom se’n va anar assabentant per xarxes socials, per una trucada, un missatge, o perquè van sentir l’explosió, amb una tremolor de finestres que va transitar àgil cap a les cames.

Camp de futbol de Bonavista, amb la indústria en versió nocturna / JOAN REVILES

La Teresa, que va arribar des de Zamora el 1974, recorda l’atemptat d’ETA de 1978 a la planta de Repsol. «La gent es va tornar boja. Tot es va col·lapsar i els cotxes xocaven entre ells sense saber on anar. Tot per la falta d’informació». Pura supervivència. Ella es va quedar a casa al costat de la seva sogra. «Si és tòxic, no fa falta que corris; t’agafarà».  

El Josep, nascut a la vall Fosca, però a Tarragona des dels 70, també va treballar a la indústria i fins i tot va resultar ferit en una ocasió. Però si es tracta de parlar d’abocadors, prefereix fixar-se en l’AVE, en aquesta estació situada en terra de ningú, entre la Secuita i Perafort. «Algú va pensar que es faria d’or amb la venda de terres i al final ha acabat sent una estació fantasma». Està clar que la locomotora de la comarca és en un altre lloc.