La invenció de l'orgasme instantani

Els primers prototips dels mal anomenats succionadors de clítoris, les joguines eròtiques que gairebé ningú coneix pel seu nom, sinó pel de l’empresa que amb més fortuna l’ha comercialitzat, Satisfyer, no van ser encoratjadors. Era l’any 2014 i allò amenaçava d’acabar tan abruptament com la història del zepelí. A Metten, un poble de Baviera de només 4.000 habitants i amb església de cúpules amb forma de ceba,Michael Lenke, seixantí llavors i inventor de professió, tenia un repte al cap. «Vaig llegir en un article que la meitat de les dones tenen problemes per arribar a l’orgasme». Amb més de 100 patents a la seva esquena (sobre com cultivar plantes en testos nans, per exemple), va intuir l’oportunitat de la seva vida, un artefacte formidable per a un quart de la població mundial. «El primer prototip va ser en realitat una bomba d’aquari modificat», explica gentilment per a EL PERIÓDICO. Brigitte, la seva dona, va ser el conillet d’índies per a aquella ocasió. A Nemo li va anar bé amb la bomba de l’aquari per evadir-se de la peixera. A Brigitte només li va oferir amargors. Les crítiques, com a usuària, van ser nefastes. Però Lenke no es va rendir. Va dedicar un any i mig a la recerca de la solució tecnològica perfecta. I la va trobar. Acabava d’inventar l’orgasme instantani sense sexe.

Diuen que serà el regal estrella d’aquest nadal. També del ‘Black friday’. El cert és que aquesta menad’epifania sexual col·lectivafa mesos que dura. Pau Sangüesa, amo del sex shop Delicatessen de Gràcia, situa l’eclosió de les vendes fa mig any. El cartell d’esgotades les existències va començar a penjar-se intermitentment fa dos mesos. Algun negoci proper de la competència ha arribat a obrir una llista amb fins a 60 clientes en llista d’espera, moltes totalment profanes en matèria de joguines sexuals. L’escassetat d’unitats pot ser que no faci més que retroalimentar la llegenda. Si el que busquen aquí són els acudits més graciosos sobre el denominat «succionador de clítoris» (no, no succiona, i els que ho fan són succedanis poc recomanables), millor que sintonitzin amb qualsevol programa d’entreteniment a televisió o busquin mems a Twitter. Aquí el que trobaran són els orígens de l’invent, els seus atropellats primers passos i, sobretot, l’opinió de dues sexòlogues que mereixen ser escoltades.

Prodigi tecnològic i nom enganyós

Que un aparell tecnològic tan sorprenent es creés en terres alemanyes no és estrany. Alemanya és una potència en la indústria de lespròtesis sexuals mecàniquesperquè al final de la segona guerra mundial la desproporció demogràfica entre homes i dones era enorme. Dues són, de fet, les fires mundials dedicades a aquest sector, una a Las Vegas i una altra, més important, a Hannover. A Lenke, el nostre professor Tornassol bavarès, això no el va influir. Només li interessava, a mitjans del 2014, l’opinió de la seva dona. Quan va donar amb el disseny adequat, ella l’hi va comunicar amb unes profètiques paraules. «‘Això serà un èxit mundial’, em va dir». Va buscar després l’opinió d’un reduït grup de familiars i amigues per ajustar els paràmetres de funcionament i, només llavors, li va posar per fi un nom a la criatura tecnològica que permet l’estimulació sense contacte, batejada com a ‘Pleasure Air Technology’. Ara ja ningú l’anomena així.

Un bon nom de vegades decideix el seu destí. Aquí hi ha el cas d’Àtila. El seu germà es deia Bleda. Que diferent hauria sigut l’antiguitat si ell hagués sigut el primogènit. El cas és que la patent de Lenke va arribar al mercat comercialitzat sota lamarca Womanizer, com la cançó de Britney Spears, un mal nom per als temps que corren. Faldiller (perquè aquesta seria la seva traducció més pròxima) masculinitzava l’enginy. Fins i tot no fa tant (i encara perdura en molts casos) les prestatgeries dels sex shop eren essencialment altars de fal·lus. Els succionadors (a Andalusia, per cert, coneguts com a «xucladors») són de disseny més funcional que estètic. Anodins, es podria dir en alguns casos. El més popular de tots, el que dona nom a tots ells, Satisfyer, sembla més un ventilador de mà sense aspes que l’últim en enginyeria sexual.

El cas és que el que Womanizer no va conquerir, però Satisfyer, sí. Després van arribar els suecs de Lelo, amb la gamma alta del producte. Tots basats en, més o menys, el mateix mecanisme de vibració sense contacte ideat per Lenke. «La imitació és la forma més alta de reconeixement», s’escuda l’inventor que, tot i que reconeix que li molesta «la còpia descarada dels seus competidors», també presumeix d’haver creat una petita revolució en una indústria de les joguines sexuals que portava més de 100 anys estancada en les referències fàl·liques. El seu següent objectiu, sense que això serveixi d’espòiler, és crear aparells per al sexe intercontinental. Però, ara per ara, el seu gran orgull continua sent l’aparell que «ha generat tants somriures en dones de tot el món».

Funciona, però amb matisos

EFECTIVITAT / Però la qüestió crucial és, és clar, si la fama dels succionadors que ni succionen ni aspiren ni bomben (tot i que la sensació que generen és més o menys aquesta) és merescuda. Sí, tot i que amb matisos, amb bastants pros i un parell de contres, tal com responen les sexòlogues interpel·lades en aquest debat Eva Moreno i Laura Morán.

La primera té un currículum de categoria. Ni més ni menys que 21 anys de Tapersex, reunions per conèixer les novetats d’aquesta indústria com qui descobreix l’última versió de la Thermomix. Ara fa sessions específiques sobre succionadors. Allà es parla sobre el ventall de virtuts de l’invent de Lenke. El primer i més obvi és la seva eficàcia del 99%, segons Moreno. El segon, que també salta a la vista, és que el succionador ha convidat moltes dones a explorar el seu propi cos, tan a prop i alhora, durant segles, tan lluny.

La xerrada amb aquesta sexòloga és molt amena. Reconeix que aquest enginy representa a la perfecció el moment social. El succionador (que no succiona, sinó que activa les terminacions nervioses amb impulsos inaudibles) obsequia orgasmes com tuits de 140 caràcters, amb una economia de temps sorprenent. «Això és la sexualitat líquida de Zygmunt Bauman», explica en el capítol de virtuts. ¿I les contraindicacions? No terribles, però n’hi ha. Moreno creu que seria inadequat que una menor descobrís el sexe amb un succionador, igual que és perjudicial que els adolescents en general tinguin com a professor d’educació sexual el porno d’internet. Anar al llit amb la parella és una mica més difícil que un orgasme en dos minuts. Fins i tot accepta que el títol d’aquest article no va desencaminat del tot, orgasmes instantani sense sexe. El que Lenke va inventar fa cinc anys és el que li faltava a ‘Barbarella’, de Roger Vadim, on Jane Fonda és condemnada a morir d’orgasmes.

La revolució de les màquines

I és que els mal anomenats «succionadors» brinden la promesa d’arribar al clímax en temps rècord. Una premissa que, segons explicaLaura Morán, pot anar en contra d’una sexualitat saludable i funcional. Sexòloga per convicció i divulgadora per necessitat, Morán argumenta que aquesta obsessió pel sexe amb temporitzador no només no té sentit, sinó que és contraproduent. D’una banda, perquè pot originar malestar en qui no aconsegueixi arribar a l’orgasme dins de l’estàndard dels dos minuts. I, d’altra banda, perquè indueix a pensar que l’únic objectiu del sexe és el gran final. L’experiència demostra que com més altes estan les expectatives, més dolorosa és la caiguda. I la pressa per acabar com abans mai són bones. Si no, fixin-se en el fracàs dels últims coets marcians d’Elon Musk. «‘Ràpid’ no vol dir ‘millor’. Una cosa és menjar-te una hamburguesa i una altra de molt diferent és menjar-te una paella. Les dues poden estar bones, però no és el mateix», explica la sexòloga.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

La gran virtut d’aquestes màquines d’orgasmes, segons defensa Morán, és que desmenteixen el mite que la penetració és un requisit indispensable per arribar al clímax i centren tota la sevaatenció al clítoris.Un òrgan amagat, invisibilitzat durant segles i l’única utilitat del qual és proporcionar plaer. A ‘Orgasmitos’, el seu últim llibre, Morán recorda que gairebé el 80% de les dones arriben a l’orgasme només amb estimular aquesta part de la seva anatomia. Així que, en certa manera, el Satisfyer i els seus homòlegs trenquen una llança a favor de l’apoderament sexual de les persones amb clítoris, normalitzen parlar de masturbació i destrueixen tabús sobre sexualitat. «Ja era hora que es parlés lliurement de plaer, sexe i orgasmes femenins», recalca la sexòloga.

Això, al seu torn, xoca amb el rancor que suscita, sobretot en xarxes socials, l’èxit d’aquests aparells. Ni en la pitjor de les distopies sobre la revolució dels robots s’havia vist tanta malvolença cap a un simple aparell que viu a través de l’electricitat. Alguns critiquen, des del temor, que aquests aparells es converteixin en un substitut dels homes. D’altres retreuen que l’alliberament de la sexualitat femenina requereixi el que ara s’aixeca com el Sant Greal de la masturbació (que, en funció de la marca i el model, va dels 30 als 200 euros). De crítiques n’hi ha hagut i n’hi haurà per a tots els gustos. Tant Moreno com Morán, sexòlogues interpel·lades en aquest debat, conclouen la discussió recordant que les joguines sexuals són un complement més. No un substitut.  Fins i tot Michael Lenke, orgullós progenitor de la primera generació d’aquestes joguines, es mostra discrepant davant d’aquesta mena de crítiques i recalca tots els bons moments que han portat la seva creació. «Moltes dones s’acosten a mi, m’abracen i em donen les gràcies pel meu invent», explica joiós.