27 set 2020

Anar al contingut

SORTIR DE L'ABISME

Un regal per a l'ànima de les víctimes de la violència domèstica

Música, teatre i art transformen i ajuden la reinserció, així ho entén l'entitat Apropa Cultura i així ho viuen moltes dones que han patit violència masclista

Natàlia Farré

Un regal per a l'ànima de les víctimes de la violència domèstica

Ni víctimes ni supervivents. Les dues coses adjectivitzen i es queden permanentment. «El concepte està tan mediatitzat per la cultura patriarcal que víctima se sol associar a algú incapaç, a algú ferit irreparablement», apunten des de l’Associació Lligam. I no. El que els passa no és irreversible. És un estat circumstancial. Aquí i ara. Són dones que viuen una situació de violència de gènere. Però hi ha un abans i lluiten per un després. La batalla no és fàcil. Quan el maltractament acaba, el camí continua sent difícil. Cal recollir els trossos i enganxar-los. Per a això, tot serveix i tot és necessari. La cultura, també.

De fet, «l’accés a la cultura és un dret universal reconegut». I de fet «la cultura és una experiència transformadora». Paraules de Sonia Gainza, directora d’Apropa Cultura,  la iniciativa que fa 12 anys que acosta equipaments culturals i entitats socials. «Som un recurs de lleure cultural inclusiu», afirma, això significa que ajuden els grans centres del país –TNC, Auditori, Liceu, Museu Nacional...– a oferir un programa adequat (també en preu, 3 euros) per a col·lectius en risc d’exclusió.

Els beneficis són tan grans i la iniciativa tan ben valorada, que el que va començar sent una proposta de l’Auditori suma ara 127 equipaments a 35 ciutats catalanes. I programa dedicat a les dones en risc de vulnerabilitat. «Per algunes dones una visita a un museu és adonar-se’n que tenen una opinió i la poden expressar; per a d’altres anar al teatre és tornar a sentir-se dins la societat, retrobar-se amb les seves emocions i les ganes de viure. I n’hi ha que assisteixen per primera vegada a un concert perquè senzillament mai n’havien tingut l’oportunitat». Ho explica Apropa, però ho confirmen les usuàries.

L’emoció d’anar al Liceu

A l’Anne –nom fictici per la por de ser localitzada pel seu agressor– li brillen els ulls quan recorda la seva recent experiència al Liceu gràcies a Apropa i Lligam, l’associació que li dona ajuda. L’Anne és originària d’un país europeu amb un fort substrat cultural, així que sempre va gaudir de la música, el teatre i el ballet. Però tot es va truncar quan va conèixer la seva exparella i va arribar la seva filla. Van començar les agressions i l’aïllament. I es va acabar qualsevol rastre de normalitat. A l’Anne se li atropellen les paraules de l’emoció quan explica que va poder portar la seva «nena» al Petit Liceu a veure ‘Mans a l’òpera’, en què va sonar una famosa ària que sempre porta al mòbil i intenta que la seva filla escolti juntament amb moltes altres.

Per a l’Anne aquestes sortides són vitals, amb aquestes no només recupera «una cosa perduda» sinó que està absolutament convençuda que la «cultura és l’únic» que realment té i una cosa «essencial» per «sortir endavant». Hi ha més dones que comparteixen aquest sentiment. Aquí van alguns testimonis, anònims, per descomptat: «És màgic, sento que creixo i que aprenc». «La cultura és un regal per a l’ànima, et fa reflexionar i et torna la dignitat».

La força de Karol

I aquí hi ha la Karol, que no s’amaga sota cap pseudònim perquè ja se sent amb forces per explicar la seva història i reivindicar els seus drets. La seva experiència és similar a la d’altres moltes dones. Una parella que «aïlla, culpabilitza, i deixa l’autoestima per terra». Va tocar fons però s’està aporedant gràcies a la seva família, que va fer pinya per ajudar-la, i a l’Espai Ariadna. Reivindica l’accés a la cultura i les sortides que ha pogut fer amb Apropa. Parla amb passió del Museu Blau, el Dhub i el CCCB. «És meravellós, et permet desconnectar i remuntar. Ser més persona i més crítica. I veure que no tots els homes són iguals».

La Karol ja té a punt la samarreta que ella i les seves companyes lluiran aquest dilluns: ‘Som el crit de les que no hi són’. I la pancarta que sostindrà: ‘Em vesteixo com vull i em desvesteixo amb qui vull’. I parla del «luxe» que representa poder accedir a la cultura, tot i que el veritable luxe és veure el seu apoderament i ganes de viure. Bravo per la Karol, i per totes.