La crisi de la universitat pública dispara un 26% l'aposta per la privada

Que la universitat pública catalana passa un mal moment és una dada sobradament coneguda. Els vuit rectors dels campus que depenen del Govern es van encarregar dimarts de recordar-ho en un acte públic en què van reclamar més finançament per recuperar prestigi i múscul. Però els efectes d’aquest sot, i com està afectant l’estratègia educativa de les famílies, són menys coneguts. Aquest dimecres s’ha presentat un informe que posa sobre la taula dues dades inquietants. D’una banda, que les facultats privades han incrementat les seves matriculacions en un 26%, i de l’altra, que el nivell de formació dels pares marca, i molt, les probabilitats d’acabar apostant per l’ensenyament superior. 

L’estudi, elaborat pel grup d’investigació en educació i treball de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Observatori del Sistema Universitari, analitza l’accés a les universitats públiques catalana en els últims 15 anys i conclou que està «fortament condicionada per l’origen social». Les famílies amb nivell de formació alt (pares amb estudis superiors) suposen un 26,2% del total, però els fills d’aquests nuclis registren el 47,1% dels matriculats. Les famílies de nivell mitjà (pares amb estudis secundaris postobligatoris) aglutinen el 34,4% de la població i el 28,6% dels universitaris. I les de nivell baix (estudis obligatoris) són el 39,5% de la societat i el 24,3% dels quals ocupen pupitre en l’ensenyament superior. Aquests percentatges generen una taxa que dona un resultat preocupant: els fills d’universitaris tenen el triple de probabilitats d’accedir a una facultat pública que els fills de pares amb estudis bàsics. En números, un 82,6% respecte a un 28,3%, o el que és el mateix, deixar en dubte tot allò de la universitat com a ascensor social, els resultats del qual sí que són visibles al final, amb el birret al cap i el títol sota el braç, però no al principi, a la planta baixa, on l’equitat brilla per la seva absència. 

Qüestió política

Helena Troiano, doctora en Sociologia i una de les autores de l’estudi, ha intentat esquivar en la mesura possible la qüestió política que trasllueix després de la situació que viuen les universitats públiques catalanes. Però no ha amagat que esdeveniments com la crisi econòmica, el pla Bolonya (que va anul·lar les carreres de tres anys) i, sobretot, l’increment de les taxes universitàries (Catalunya té el dubtós honor de tenir els preus més alts de tot Espanya) han condicionat la situació. Però no només això, que el preu del crèdit es multipliqui quan suspens una, dues o tres vegades, tampoc és un gran incentiu. No perquè ho digui ella, sinó perquè ho demostren les xifres. La taxa d’accés a la universitat era del 39,2% el 2008, any en què es va tallar la cinta d’un llarg lustre d’estretors. Al caure el mercat laboral, l’aposta per la formació superior va ascendir el 46,6% (2011). Aquesta imparable pujada es va veure truncada per l’encariment de les matrícules a partir del 2012, i la cosa va començar a perdre pistonada a partir del 2014 amb la recuperació de l’ocupació. Ara, aquest índex està en el 45,9%.

Notícies relacionades

La Generalitat preveu un augment de 100 milions per a les universitats

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Si s’analitza pel nivell de formació familiar, la caiguda ha sigut molt més acusada als plafons alts. ¿On han anat a parar? «La nostra principal hipòtesi –apunta Troiano– és que han marxat a la universitat privada». Els números semblen confirmar aquesta sospita: entre el 2013 i el 2018, les inscripcions a les facultats privades han crescut un 26,2%. Precisament és, més o menys, el percentatge de finançament que la universitat catalana ha perdut des del 2009, dels 908 als 766 milions d’euros. Un altre element a tenir en compte és l’aposta cada vegada més important pels cicles formatius de grau superior, amb una taxa d’atur molt reduïda i amb un ventall d’oportunitats laborals que cada vegada sedueix més els joves. És, ha assenyalat l’experta, un «moviment prudent per assegurar el tret i per, més tard, potser acabar derivant a la universitat en una segona fase».

Estratègia educativa

Troiano ha recordat que venim d’un sistema en el qual la privada es quedava amb menys del 10% de les matriculacions, mentre que ara està per sobre del 20%. «És un creixement molt important i ens ha de portar a reflexionar sobre l’estratègia educativa que estan prenent les famílies». «Pot passar que en determinats nuclis es consideri que portar el fill a una universitat privada tingui un punt de distinció, o que hi hagi qui pensi que, amb l’increment de les taxes, val la pena pagar més i que estudiï la carrera a la qual no ha pogut accedir per nota en la pública». És com si s’estigués produint una nova confluència entre models educatius i societat, entre una de pública a l’UCI, una privada que ha vist l’oportunitat i unes famílies que intenten donar el millor als seus fills dins de les seves possibilitats. En temps de desprestigi és quan més oferta privada ha aparegut. Per alguna cosa deu ser.