Anar al contingut
Les dones criden a desafiar el gran tabú de la infertilitat

DEBAT SOCIAL I POLÍTIC

Les dones criden a desafiar el gran tabú de la infertilitat

Diverses autores enarboren la bandera del feminisme perquè les dones deixin de viure en silenci els problemes per concebre i demanen l'Estat que s'hi impliqui

Olga Pereda

A Espanya, una de cada cinc parelles té dificultats per concebre. D’elles, només un 56% cerca ajuda mèdica per tenir un fill, segons les dades de la Societat espanyola de Fertilitat i el Ministeri de Sanitat. El 8% dels nadons que neixen són fruit de la reproducció assistida, explica el director del Centre d’Infertilitat i Reproducció Humana (CIRH) de la clínica Corachan de Barcelona, Mario Lorenzo Brassesco. No obstant, la infertilitat i els problemes per concebre són el gran silenci de la maternitat. Les dones se senten –injustament– responsables i culpables.

Un grapat d’autores –Esther Vivas, Nuria Labari i Laura Freixas, entre d’altres– han començat a tombar els tòpics sobre la infertilitat en novel·les i assajos en els quals parlen de com de dur, estressant i frustrant és voler tenir un fill i no poder. Ho fan enarborant la bandera del feminisme i exigint a l’Estat que no miri per a cap un altre costat perquè la infertilitat és, asseguren, “un assumpte polític”. El seu cas no és únic. L’actriu catalana Laia Costa protagonitza 'Only you', que s’acaba d’estrenar al Regne Unit i que està inclosa en la programació del festival Atlàntida, organitzat per la plataforma Filmin. La pel·lícula –absorbent, emocionant i amb un final gens convencional– porta la firma de la cineasta britànica Harry Wootliff, que a l’hora d’escriure el guió va introduir detalls de la seva experiència personal sobre la sensació de fracàs i dolor que implica per a una parella desitjar tenir un nadó i no concebre’l. “La infertilitat és un assumpte tabú. Espero que el meu film ajudi a tombar-lo de la mà de l’empatia”, explica la realitzadora a aquest diari.

L’OMS defineix la infertilitat com una malaltia, tot i que Diana Guerra, doctora en Psicologia i responsable de la unitat de Psicologia de la clínica IVI a Barcelona, prefereix el terme “trastorn”. Tant Guerra com el doctor Brassesco aplaudeixen el fet que la literatura i el cine estiguin trencant el silenci sobre la infertilitat i afegeixen que el tabú caurà del tot gràcies, precisament, al relat dels que la pateixen. “Les persones infèrtils no solen associar-se, no es consideren infèrtils en realitat. No se solen comunicar i, si ho fan, és en fòrums privats”, descriu Guerra, que demana al Ministeri de Sanitat campanyes informatives per explicar que ser mare no és fàcil, especialment a partir d’una edat. També reclama que els ginecòlegs parlin del tema en les seves consultes amb les pacients joves quan aquestes acudeixin, per exemple, a les revisions rutinàries.

Culpables i estigmatitzades

La infertilitat –explica Esther Vivas, autora de ‘Mamá desobediente, una mirada feminista a la maternidad’ (Capitán Swing)– és un dels grans silencis de la maternitat, com la pèrdua gestacional i la depressió postpart. “La societat tendeix a culpabilitzar i responsabilitzar la dona”. Això explica, en part, el fet que sigui un tabú. “La dona se sent culpable i estigmatitzada. És un procés que es viu en silenci i solitud, però és molt important visibilitzar-lo i donar-li caràcter polític”, explica l’analista, que va ser mare després d’un procés que va durar cinc anys. “Desitjar tenir criatures i no poder causa tristesa, desesperació, ansietat, por i angoixa. Quan comences un tractament de reproducció assistida no saps fins on arribaràs ni com acabarà”, explica l’autora i col·laboradora d’EL PERIÓDICO.

“La infertilitat no és la nostra culpa. Hem de deixar de viure-la en solitud. L’hem de polititzar, perquè les seves causes són polítiques. La maternitat i la paternitat s’han retardat pel precari mercat laboral i les dificultats per accedir a una vivenda. Les nefastes condicions mediambientals, viure envoltats de tòxics i patir un estil de vida gens saludable tampoc hi ajuda. L’Estat n’és còmplice”, conclou Vivas, per a qui començar a trencar el tabú de la infertilitat no hauria sigut possible sense el context actual d’auge del feminisme.

Els llibres de Nuria Labari, Esther Vivas i Laura Freixas

Famoses que exhibeixen nadons com trofeus

'La mejor madre del mundo' (Penguin Random House) és un viatge a la consciència d’una mare, una original novel·la en què l’escriptora i periodista Nuria Labari barreja les seves experiències personals amb la ficció i la crònica per parlar de la maternitat, incloent-hi els tractaments de reproducció assistida. L’existència del tabú s’explica, segons la seva opinió, per com ens pesa la idea del que ha de ser una dona. Gens ajuda veure determinades famoses exhibint els seus nadons com trofeus a les revistes. “Se les presenta com dones victorioses i tu et sents una fracassada, una empestada”, es lamenta.

“Una dona completa passa per ser mare. Quan arribem a una clínica de fertilitat ho fem amb una enorme sensació de fracàs i vergonya. Hi arribem rendides i desfetes, com si haguéssim suspès un examen important quan, en realitat, ens haurien de fer un enorme aplaudiment per ser tan valentes i tan generoses”, explica Labari, mare de dues filles. L’escriptora destaca que urgeix assumir la infertilitat com un tema social, polític i de gènere perquè, d’una vegada per sempre, deixi de ser un assumpte exclusivament femení. El mateix amb la criança. “Es parla molt de les mares treballadores, però ¿i els pares treballadors?”, emfatitza.

Infertilitat masculina

En la mateixa línia, Esther Vivas remarca que s’hauria de deixar de parlar tant d’infertilitat femenina perquè la infertilitat masculina també existeix. I no para d’augmentar. El doctor Brassesco explica que, efectivament, la qualitat del semen –que també depèn de l’edat de l’home– ha baixat a tot Europa en els últims 50 anys. 

'No passa res, la pròxima vegada sortirà'

Rebre un tractament de reproducció assistida és un camí “estressant i frustrant”. Així ho recorda Sonia P., enginyera resident a Madrid que es va convertir en mare fa sis anys després de diverses inseminacions i diverses fecundacions in vitro. “La meva parella i jo ho vam viure en solitud. No volíem parlar-ho ni amb els amics més íntims, perquè la gent sol fer comentaris com ‘no passa res’ i ‘la següent vegada us sortirà’ sense adonar-se del mal que fan. No volia que m’angoixessin encara més”, explica Sonia. “És un procés llarg que es viu amb por i angoixa. Et canses físicament i emocionalment i hi ha moments en què ho vols abandonar”, explica.

Més de la meitat de les pacients que acudeixen a clíniques de fertilitat tenen més de 38 anys. El doctor Brassesco adverteix que l’edat és molt important. “Quan una dona comença un tractament de reproducció assistida el convenient és tenir 35 o 36 anys com a màxim. A partir dels 38 anys [edat en què la Sanitat Pública catalana no admet pacients] entrem en zona de risc. El nostre consell mèdic a les dones que volen tenir fills és que amb 32 anys valorin la idea de congelar els òvuls, perquè si els congeles als 40 ja és tard”, conclou el metge, que recorda que els tractaments s’allarguen bastant perquè depenen del cicle menstrual de la pacient i de totes les proves i analítiques que es realitzen

La reproducció assistida implica una factura econòmica elevada a causa dels mitjans humans i l’alta tecnologia que requereix: entre 600 i 1.000 euros les inseminacions i entre 3.000 i 7.000 les fecundacions in vitro. El cost total és prohibitiu per a moltes parelles i n’hi ha que, fins i tot, demanen un crèdit bancari per poder assumir-ho. No saber quan acabarà el procés mèdic provoca angoixa. “És com fer un parèntesi en la teva vida perquè tens condicionat el teu dia a dia. Per a mi va ser complicat combinar totes les cites mèdiques amb la feina i ho vaig acabar comentant al meu cap. Per sort, no em va posar cap problema”, recorda Sonia P. El doctor Brassesco recorda que el percentatge d’èxit [conegut entre els professionals com a 'baby at home' (nadó a casa)] depèn bàsicament de dos factors: l’edat de la dona i el nombre d’intents.

Perspectiva global

La responsable de la unitat psicològica de l’IVI insisteix en la necessitat de recolzar emocionalment les parelles –amb especial atenció a les dones– que estan buscant un fill gràcies a la reproducció assistida. “Quan les coses no surten bé, és horrible sentir dels teus amics i familiars frases com ‘no et preocupis, una altra vegada sortirà’. Després d’haver aconseguit un embaràs i al cap de poc temps patir un avortament aquestes frases són demolidores. No estem preparats per al dol. En realitat, el que aquesta dona hauria de sentir és ‘¿què necessites, en què et puc ajudar?’”.

Els professionals sanitaris conclouen que tots els centres de fertilitat haurien de disposar d’andròlegs, psicòlegs i nutricionistes per incloure el problema de la infertilitat des d’una perspectiva global.

 

► Més informacions de Mares, pares i nens