Anar al contingut

ANIVERSARI DE LA TRAGÈDIA DE LA TERRA ALTA

Horta de Sant Joan: 10 anys d'espera

El poble en el qual van morir cinc bombers tem que l'abandonament rural agreugi els incendis a la zona

El foc del 2009 va marcar la regió, pel dolor de la pèrdua i per la sensació d'haver sigut enganyats

Carlos Márquez Daniel

Horta de Sant Joan: 10 anys d'espera

 “Estaven aquí sopant, eren uns 100 en aquesta mateixa sala, en silenci; només se sentia el soroll de les culleres. Alguns d’ells ploraven, perquè havien perdut els seus amics i perquè sabien que s’havien escapat del foc a través d’un petit forat”. Salvador Miralles, propietari de dos hotels a Horta de Sant Joan, té molt present l’àpat que va servir a aquests bombers que durant tot el dia, un dimarts de juliol del 2009, van estar lluitant contra un incendi que havia matat quatre dels seus companys després d’un sobtat canvi de vent. Un cinquè moriria a l’hospital als quatre dies, i un sisè se’n va salvar de miracle. Deu anys després, aquell desastre continua ben present al poble, i no només perquè el nom del municipi ha quedat unit a la tragèdia, com passa amb Alcàsser, Puerto Hurraco, Biescas o els Alfacs, sinó perquè els veïns temen que torni a repetir-se per culpa del progressiu abandonament del camp, que està convertint la seva muntanya en un polvorí. Amb ells just a l’epicentre.

Monòlit en homenatge als bombers morts, al mirador de les Roques de Benet / JOAN REVILLAS

 La imatge infon respecte tot i que hagi passat una dècada. La base de l’arbre, amb l’escorça cremada, contrasta amb la copa, plena de vida. És el senyal d’un foc atroç i veloç. Al seu voltant, comunitats de petits pins de tot just un metre, d’un verd lluent que anirà enfosquint amb el temps i que intenten sobreviure en el descontrol vegetal que segueix a qualsevol desastre natural. Just a sobre, la paret de roca que va atrapar Ramón Espinet, Jaume Arpa, Pau Costa, Jordi Moré i David Duaigües, els cinc joves bombers del Grup d’Actuacions Forestals (Graf) de les quals no es van poder esquivar l’infern. També hi era amb ells Josep Pallàs, l’únic que es va salvar. A la zona s’arriba a través d’incòmodes pistes que comuniquen les masies (Don Pedro, Silvestre, Andill, Pixantó, Fons, Sotorres, Lluà, Moreno, Franqueta...) que temps enrere eren habitades per veïns que treballaven la terra, que cuidaven el seu bestiar, que, en definitiva, formaven la primera línia de prevenció de qualsevol foc. L’última, explica Salvador, la van abandonar fa uns set anys. 

Cisco Subirats és dels pocs que continua amb l’agricultura i la ramaderia a la zona. Atén aquest diari en una de les 40 hectàrees que gestiona, amb el mercuri als 34 graus, sense ombra i amb l’ajuda de dos tractors i un barret de palla. No totes les terres són seves, i aquí hi ha el problema: “Cada vegada menys persones treballem més terreny; això és molt perillós”. Recorda com les flames es van quedar als peus del poble, com el fort vent va fer que el foc saltés carreteres i rius. “De veritat que no sé què dimonis feien aquests nois allà a dalt”, lamenta. Als seus 45 anys, està convençut que forma part de l’última generació que es dedicarà a l’agricultura. “I això és fatal per al camp, perquè en tres o quatre anys d’abandonament ja tens format el bosc, un caramel per a qualsevol incendi.” El recent desastre de Ribera d’Ebre, on el foc va arrasar més de 5.000 hectàrees, va ser un bon exemple: les flames van esquivar les prades cultivades. “Allò del 2009 va ser molt dur, però hem de fer-nos a la idea que això serà cada vegada més habitual”.

Cisco, en una de les seves terres, assenyala la roca sota la qual van morir els bombers / joan revillas

A tot això s’ha de sumar la crisi climàtica. A Horta de Sant Joan solien tenir un any de forta sequera cada quatre o cinc anys, assenyala l’alcalde, Jordi Martin, amb el càrrec acabat d’estrenar. Topògraf de professió, adverteix que aquí a penes ha plogut des de novembre, la qual cosa ha obligat a imposar restriccions d’aigua. Ara per ara, només en les explotacions agrícoles, entre les 21 i les 7 hores. Subirats tampoc entén aquesta mala ratxa meteorològica, tot i que té una teoria: “Quan sembla que ve tempesta, uns avions tiren un producte que desfà els núvols. Crec que té a veure amb Port Aventura i els arrossars, a ells no els interessa que plogui...”.

“Cada vegada es treballa menys la terra i això és molt perillós, perquè en tres anys tens format el bosc, un caramel per al foc”

Cisco Subirats

Agricultor i ramader

El juliol del 2009, l’avui alcalde era un jove de 29 anys nouvingut des del Prat de Llobregat. “Ens estàvem fent la casa amb la meva parella, que és d’aquí. L’estàvem pintant quan va començar l’incendi; l’impacte va ser immens”. Explica que el dia 21, quan es compleixin 10 anys exactes de la tragèdia, se celebrarà un homenatge al monòlit col·locat al mirador de les Roques de Benet que queda davant la zona que es va cremar, a l’estreta carretera PR-C 185. També s’organitzarà una marxa atlètica a què s’espera que s’apuntin molts bombers i es muntarà una exposició a l’antiga presó que es podrà visitar fins al 5 d’agost.

Un home passeja per Horta de Sant Joan a mitja tarda / JOAN REVILLAS

Amb una població de 1.180 persones, Horta de Sant Joan, segons adverteix el regidor, ha perdut un 10% de població des de principis de segle. Diu que és un problema de tota la comarca de la Terra Alta, on –comparteix amb Subirats– cada vegada hi ha menys explotacions agrícoles i ramaderes. La Catalunya buida, l’anomenen, un fenomen global. La cosa, assegura, està basculant cap al turisme familiar, de la mà de les rutes verdes amb bicicleta, el vi, l’oli o el Centre Picasso de Horta, un homenatge a les dues ocasions en què el genial pintor malagueny va recalar al poble. A Salvador li agrada que vinguin visitants, però és conscient que el poble necessita mantenir les seves arrels per sobreviure.

Abans que hoteler, va treballar com a pastor des dels 13 fins als 17 anys a la masia familiar. Allà vivia només la major part de l’any, al mig de la muntanya, i s’arreglava amb el poc que tenia. Diu que era molt feliç, que llavors el camp era ple d’animals que ho mantenien tot net. Sobre el foc, lamenta que les autoritats els deixessin al marge, que no els permetessin actuar sobre un terreny que coneixen a la perfecció. Recorda que les flames es van quedar a pocs metres del seu altre hotel, que la vaca que allà tenia no havia manera de treure-la. "Semblava que s’hagués de cremar el poble sencer, era terrible, les flames no arribaven a cremar l’arrel dels arbres, només arrasaven la superfície i avançaven amb molta rapidesa. Als carrers flotaven petites brases cremant".

Poble enganyat 

A la plaça de Catalunya, sota un sol de justícia però parapetats en una ombra, prenen alguna cosa Jaume, Martí i Ramon, tres veterans del lloc. Una canya i l’'Sport' sobre la taula. Un d’ells té unes 20 hectàrees que ha cedit a un conegut. Ell no en treu profit perquè la cosa no dona marge. S’endinsen en el tema de l’abandonament de les terres, i tenen clar el que els treu el son: "No és el que va passar, sinó el que pot passar perquè cada vegada hi ha més bosc". D’aquells dies coincideixen en la sensació d’"engany", perquè, diuen, ningú els va dir la veritat sobre el que havia passat". "Aquells nois els van matar en el moment en què els van enviar tan a dalt. El mínim que podrien fer és admetre que es van equivocar". L’ànim del poble, afirmen, "va quedar molt tocat", per la mort dels bombers “i per la sensació d’estafa”. En una altra de les terrasses, Miquel explica que va passar quatre dies sense dormir a la masia, amb el seu fill Jordi. Van salvar la finca. "Els bombers ens van dir que ens en anéssim. Però ni parlar-ne, no ens vam moure d’allà". 

En aquests 10 anys, Horta de Sant Joan no ha tornat a registrar un sol incendi. Però els seus veïns destil·len la por pròpia de qui viu a sobre de dues plaques tectòniques que qualsevol dia tornaran a col·lapsar. Tot i que en el seu cas, més que una amenaça natural, es tracta d’un canvi radical de societat, de model econòmic i de prioritats. Un canvi de vida.