Més que una vaga, gairebé una revolució

Va ser el mafiós novaiorquès Meyer Lansky, nascut a la Rússia dels tsars el 1905, qui quan va fugir de Cuba instants abans que Castro entrés a l’Havana va dir més o menys una cosa així al seu xòfer, alhora que li ordenava que pitgés l’accelerador amb destí a l’aeroport: «Reconec una revolució comunista quan la veig i això és una revolució comunista». Doncs això, que en dies com el Vuit de Març d’ahir s’enveja un nas com el de Lansky per poder afirmar, amb aplom, sense titubejos, que acaba d’esdevenir-se una revolució, incruenta, per allò de variar, però revolució al capdavall. El pas del temps ho certificarà, es veurà fins a quin punt l’anomenada mitja taronja de la societat, que són els homes, comença a comportar-se com a tal i no com una simple espremedora.

Si es donen per bones les xifres, l’aturada laboral en aquesta edició del Dia de la Dona el van secundar en les seves hores més reivindicatives un de cada tres treballadors, majoritàriament dones, però també homes, per descomptat. Això, a Espanya, únic país del món on la protesta estava convocada sota el paraigua de vaga general. Ningú hauria apostat per aquestes xifres d’èxit dues setmanes enrere, sobretot ningú del Govern, al qual la marea feminista l’ha obligat a rectificar, tard i malament. Del menyspreu i la ridiculització inicial s’ha passat a subscriure el mínim comú denominador de la protesta, passant abans, això sí, per l’instant de vergonya en què les dones de la cúpula del PP defensaven que l’única vaga en què creuen és a la japonesa. Que ho proposin a les kellys, si s’hi atreveixen. El cas és que, arribada l’hora, Mariano Rajoy, el qual al gener es negava a legislar per aconseguir l’equiparació salarial entre sexes, es va col·locar un llaç lila a l’americana. Tort. Era la seva primera vegada. Però aquí la tenim, foto per a la història.

Potser Rajoy va tenir el seu moment Lansky. Mai se sap. El matí del Dia de la Dona va començar amb tancades defenses de la llarga llista de reivindicacions sobre la taula per part d’Angela Merkel i Teresa May, l’Europa que tant inspira la dreta governant espanyola, però també amb adhesions a la vaga inimaginables per a molts uns dies enrere, com la d’icones de la televisió i la ràdio en absolut sospitoses de confraternitzar amb el nucli dur del feminisme. Ana Rosa Quintana va suspendre el seu programa aquest 8-M i també es van sumar a la vaga Susanna Griso, Mònica Terribas, Pepa Bueno i, per part de TVE, que es diu aviat, ¡TVE!, María Casado. Encara que en el seu cas va ser per incompareixença del seu equip tècnic.

Resulta xocant si s’estira el fil i es recorda que aquesta és una jornada de protesta i vaga que va germinar primer en col·lectius feministes molt militants i en sindicats anarquistes, i que només després, com fitxes de dòmino, van caure del costat de la lògica altres sindicats i partits. Aquests noms abans citats venen al cas, sobretot, per subratllar la gran transversalitat del Dia de la Dona del 2018, per difícil que fos la seva organització, perquè no ha quedat mai clar si els homes eren benvinguts o no a la vaga.

Sobre aquesta qüestió, d’opinions n’hi ha moltes. Aquí va, com a exemple i per ben travada, la de Flavita Banana, no només perquè era seva la il·lustració principal que EL PERIÓDICO va dedicar al seu gairebé monogràfic diari en femení d’ahir, sinó també perquè representa la generació que demana pas. «Hi ha molts dubtes entre les dones sobre què és el més correcte. ¿Vaga? ¿Manifestació? ¿Participació o no dels homes? L’important és que cada una faci allò amb el que se senti còmoda, sense jous, que cap jutgi l’opció de cap. La clau és no comportar-nos com la història fins ara ho ha fet, amb condescendència i jutjant». Vaja, que, per favor, no s’analitzi el Vuit de Març del 2018 amb els motllos masculins clàssics, comptant manifestants com si fossin gols en camp contrari (a Barcelona en van ser 200.000), o discutint arguments en termes de victòria o derrota.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

El 8-M, que se sàpiga, es va celebrar fins i tot a l’Iran. I a Turquia, on la protesta va ser molt erdoganament reprimida. I les coreanes del sud van sortir al carrer. També al Pakistan les dones van dir prou. Ha sigut un Vuit de Març internacional, com cada any, però internacional ha sigut també el desig que aquesta vegada sigui diferent, com si de sobte el feminisme, contra tot pronòstic, hagués trobat per fi els seus 40 rugents. Us ho explico. Això va ser una troballa dels mariners holandesos cap al 1629. Van descobrir que si vbaixaven fins al paral·lel 40 sud (i ho van fer per accident, perquè allà el fred era intens) navegaven del cap de Nova Esperança a Austràlia a més velocitat.

Doncs això, que amb el vent a les veles del #MeToo i del Time’s Up ha catalitzat l’afartament de les dones davant la mandra dels homes a apostar decididament per la igualtat. Per la igualtat salarial, pel final de l’assetjament, per una legislació que no converteixi en una condemna l’embaràs, per no més feminicidis… Les manifestacions a Espanya potser van ser, a més a més, de les més multitudinàries. Sol ser així. Com en l’època de la guerra de l’Iraq. La raó és encara un arcà, al qual efectivament estaria bé donar aquí una resposta, ni que fos aproximada, però no n’hi haurà, entre altres raons perquè l’edició d’avui d’EL PERIÓDICO s’ha realitzat, salta a la vista, sense la incalculable aportació de les periodistes de la redacció.