Vuit historiadors obren la llum sobre l'incòmode passat negrer de Catalunya

Holanda, un dels països que més es va resistir en el segle XIX a abolir l’esclavitud (encara que la plusmarca de mandra en aquesta matèria va ser d’Espanya), va celebrar el 2013 un acte oficial de penediment per aquest lamentable passat. Un país que va comerciar amb la vida de més de mig milió de persones. L’interessant d’aquell acte de contrició va ser la presència a la cerimònia de la família reial holandesa i del primer ministre del país. A Espanya, l’anàlisi del passat negrer es manté encara tancat gairebé exclusivament dins dels espais acadèmics, i és allà on ha vist la llum l’última aportació, que de tan interessant que resulta ser ha decidit publicar-la en forma de llibre l’editorial Icaria sota el títol 'Negreros y esclavos', un repàs al paper de Barcelona i els seus municipis costaners pròxims en el comerç de persones entre els segles XVI i XIX. És, de la mà de vuit historiadors, una rigorosa i alhora crua descripció de la trajectòria d’alguns capitans negrers catalans i, també, de com el fruit d’aquell brut negoci va contribuir en part a aixecar l’Eixample o a fer que el primer tren de la península (no d’Espanya, perquè tècnicament el primer va estar a Cuba) fos el que unia Barcelona amb Mataró.

L’esclavitud és una matèria de dimensions oceàniques. Es pot abordar des de múltiples perspectives. «Qui vulgui comprar una negra de 18 anys, que sap cosir, planxar i rentar, que vagi a l’oficina d’aquest diari, on l’informaran amb qui s’ha de conferir», publicava el 'Diario de Barcelona', a la seva pàgina d’anuncis, l’1 de juliol de 1799. En el llibre, el professor Eloy Martin Corrales analitza la quotidianitat de la presència d’esclaus a Barcelona a través del pacient rastreig de les fonts de l’època, principalment actes notarials i premsa. El també professor Martín Rodrigo Alharilla reconstrueix la trajectòria de quatre capitans negrers catalans quan aquest ja era un negoci il·legal. Són les vides de José Carbó, Pedro Manegat, Gaspar Roig i Esteban Gatell, posats sota la lupa gràcies, sobretot, a les facilitats que el Regne Unit proporciona des del punt de vista documental. Són quatre exemples quan podrien ser-ne molts més, perquè com Rodrigo Alharilla apunta a les primeres pàgines, la presència d’avantpassats negrers entre l’actual mesocràcia europea és molt comuna, per això es permet, a manera d’introducció del llibre, realitzar un precís esbós sobre els avantpassats esclavistes d’Artur Mas.

Expos, Jocs Olímpics i esclaus

L’interessant d’aquest treball general d’investigació és, no obstant, com convida a reconsiderar punts de vista sobre els quals hi ha un inexplicable consens social. L’historiador Xavier Juncosa dedica un dels capítols a Jaume Torrents Serramalera, nom que s’exhibeix com el de l’indià exemplar, empresari, benefactor i home de fe, i del qual es traspapera el seu passat negrer. En relació amb la història de Torrents, l’investigador afirma: «Sovint s’ha escrit que Barcelona, al ser una gran capital sense Estat, ha construït la seva contemporaneïtat a partir de tres moments catàrtics, l’Exposició Universal del 1888, l’Exposició Internacional del 1929 i els Jocs Olímpics del 1992. També s’ha defensat, amb cert desvergonyiment, que Barcelona no té passat colonial i que no és ni ha sigut mai una ciutat colonialista». Per a Xavier Juncosa, són dues tesis que només se sostenen pel silenci que institucionalment s’ha imposat  sobre aquesta matèria. No en va, el llibre no desaprofita l’oportunitat de recordar aquells temps en què Jordi Pujol renyava historiadors com Josep Maria Fradera per investigar aquest passat.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Encara que Cadis va ser el gran port negrer d’Espanya, Barcelona va ser en el seu moment la seu principal del més semblant que hi ha hagut a la península a un partit negrer, la Liga Nacional de Barcelona, hereva directa del Círculo Hispano Ultramarino, que tenia com a principal propòsit impedir l’abolició de l’esclavitud a Cuba, que tan bons beneficis reportava a la burgesia catalana. Això va ser el 1872. No fa tant, en realitat. Els arguments d’aquell lobby els va resumir sense embuts un dels seus membres, Josep Puig Llagostera, empresari i diputat a les Corts Generals, quan va exclamar, en una frase que ha passat a la història, «que se salvin les colònies i es perdin els principis», una versió indigna de la pela és la pela.

El 1872, les revoltes abolicionistes a Cuba havien propiciat que part de les fortunes allà establertes tornessin a casa, a Barcelona. Sota el romàntic sobrenom d’indians es van colar no pocs negrers, que van invertir en l’expansió de la ciutat després de la caiguda de les muralles medievals. Antonio López, marquès de Comillas, sol ser el boc expiatori de tots ells. 'Negreros y esclavos', que dimarts a les set del vespre es presentarà en societat al Museu Marítim de Barcelona, es publica amb el propòsit d’aclarir les coses. H