L'últim empassa-sabres d'Espanya
La germandat mundial dels empassa-sabres ja no reuneix ni 100 membres, cinc vegades menys que, per exemple, el gremi d'astronautes
D'entrada, per anar fent boca, i mai tan ben dit, un parell de dades. La primera és que a tot el món hi ha menys de 100 empassa-sabres. O sigui, que com a mínim la meitat dels països del món estan mancats de tal excentricitat. De vocacions segur que n'hi ha moltes més, però aquesta branca extrema del món del faquirisme requereix de dos a 10 anys de pacient entrenament per aconseguir que la punta de l'espasa, després d'haver deixat enrere els dos esfínters esofàgics, el superior i l'inferior, penetri sense entrebancs a l'estómac i s'obtingui així l'aplaudiment del públic. Que fàcil que és dir-ho. Que difícil que és, en canvi, controlar els actes reflexos corporals, el ¡puah!, i aconseguir-ho. Total i per resumir la primera dada, hi ha menys faquirs al món que astronautes (550) o persones que han trepitjat el cim de l'Everest (2.249). Per a la segona dada, abans de presentar qui és l'únic empassa-sabres d'Espanya, Murray Molloy, convé un punt i a part, ni que sigui per contenir la respiració.
El principal enemic de l'empassa-sabres és la incredulitat del públic, la convicció que hi ha trampa. Però estadísticament cada cinc anys es produeix un accident mortal
Amb estadístiques a la mà, des de finals del segle XIX mor un empassa-sabres cada lustre, una xifra proporcionalment terrible vist que són pocs els que consumen tal proesa. Entre els primers de la sèrie documentada destaca un malabarista que el 20 de desembre del 1883 va girar el cap per correspondre a l'aplaudiment del públic i amb la torsió es va partir la fulla. Gairebé 28 centímetres d'acer li van entrar fatalment a l'estómac. Va morir després de vuit dies d'agonia. ¡Quin Nadal!
És clar, el més fàcil és dir que són històries antigues, potser llegendes, però aquí hi ha el cas recent de Naomi Seraphina, membre de la companyia del Cirkus Pandemonium, que el 2004 va punxar accidentalment una artèria gàstrica i no es va adonar de la desgràcia fins a l'endemà. Va salvar la vida, forma part d'una altra estadística, la de les tres a vuit lesions greus que es registren cada any, però serveix en safata l'oportunitat per parlar del principal enemic de Murray Molloy i de la gairebé centena de membres de l'Associació Mundial d'Empassa-sabres (sí, increïble, existeix): la incredulitat, el convenciment d'una part del públic que hi ha truc, que les espases són retràctils. Doncs no.
"JO CREC EN ELS EMPASSA-SABRES"
En una de les escenes més memorables de les teatralitzacions de Peter Pan es convida el públic a repetir “jo crec en les fades, jo crec en les fades”, perquè d'això en depèn la vida de la Campaneta. Qui sap si aquesta és la maledicció dels empassa-sabres, que cada cinc anys en mor un perquè hi ha qui diu que tot és mentida.
Una mà del públic toca la fulla de l'espasa. Hi sent el batec del cor de Murray. Que superin això Romeu i Julieta
La invenció de la llum fluorescent ja va representar en el seu moment, explica Murray, un salt endavant en favor de la veritat, a més, no cal dir-ho, d'elevar l'estupefacció del públic a cotes sense precedents, just en el moment en què el partenaire connecta la llum i s'il·lumina l'esòfag. Hi ha altres mètodes més romàntics d'aconseguir el mateix efecte, sempre que s'accepti que les fronteres del romanticisme són difuses. Per exemple, Murray no tan sols deixa que sigui algú del públic qui extregui l'espasa, sinó que el convida a posar amb delicadesa la mà a la fulla per sentir-hi el batec del cor. Que superin això Romeu i Julieta.
NURIA OCAÑA
Murray s'arrisca i fa una reverència a la meitat d'un número.
La qüestió és que Murray, encara que irlandès, és l'únic empassa-sabres resident a Espanya, actualment a Múrcia, encara que va viure dos anys a Barcelona, a Gràcia, però la controvertida ordenança pública sobre civisme del 2006 (a més del seu caràcter nòmada) el va convidar a embeinar el seu material de treball i tocar el dos. Llavors hi havia un altre empassa-sabres a Espanya, un faquir des de la més tendra infància, Jorge Eduardo de Barros, Barjot sobre els escenaris, que es va iniciar en la professió als 11 anys i als 15 ja s'empassava espases, un cas de precocitat inusual, però actualment resideix a l'Uruguai. Així que Murray està sol fins que emergeixi una altra estrella, un possibilitat que actualment tempteja Testa, un faquir barceloní, que el 28 d'abril passat va aconseguir el que sovint no sol ser més que una argúcia publicitària. Durant un projecció de preestrena del documental ‘Fakirs’, a la sala Maldà, va propiciar que es desmaiés un espectador al contemplar una de les seves habilitats, l'espiral. Testa assegura que no acaba el 2017 sense empassar-se un sabre. “De moment, m'entreno amb espàrrecs”.
PREMI IG NOBEL 2007
Arribats a aquest punt, hi deu haver qui es pensi que els empassa-sabres són només una atracció més del ‘freak show’, que en part ho són, però seria un lacerant error reduir-los a això. Engolir una espasa és, d'entrada, un pràctica mil·lenària, acreditada fa 4.000 anys a l'Índia. En aquells temps era, com altres pràctiques extremes, un mètode eficaç de convèncer l'audiència que qui era capaç d'allò tenia un peu al món sobrenatural. D'orient va migrar a Grècia i a Roma, i amb el pas dels segles va ser un número comú d'artistes errants medievals.
L'espectacle llavors s'hauria pogut enquistar en un simple número de malabars, exempt ja de tota aura mística, però va recobrar interès quan la medicina es va fixar en els empassa-sabres. Primer va ser el doctor Edward Stevens, autor d'interessants estudis sobre la digestió humana, als quals no hauria pogut aspirar sense el seu empassa-sabres de capçalera. Això va ser el 1777.
Un segle més tard, el 1868, Adolf Kussmaul va desenvolupar l'endoscopi rígid en el món de la medicina. Però, si d'històries mèdiques es tracta, cap iguala l'exhaustiu treball de recerca que Brian Witcombe i Dan Meyer van fer el 2007, ‘Empassar-se sabres i els seus efectes col·laterals”. Allò era un compendi de males praxis, com la ballarina del ventre que es va distreure fatalment quan un home li va posar uns bitllets al biquini just a l'instant en què a l'esòfag hi tenia no una, sinó tres espases. El prestigiós British Medical Journal va publicar el treball (bé), però Witcombe i Meyer van ser ignominiosament premiats aquell mateix any amb els guardons Ig Nobel de Medicina (malament, és clar, perquè són una burla de les investigacions més absurdes).
No ho intentin, però si hi insisteixen, aquí va un consell: un àpat copiós tira l'estómac cap avall. El camí cap a l'aplaudiment del públic és més recte
La venjança se la va servir set anys més tard el mateix Dan Meyer, protagonista d'una de les sempre prestigioses conferències TED, titulada, maliciosament, ‘Tallant la por’. És un relat d'autosuperació en primera persona amb, no cal dir-ho, un número final d'empassa-sabres, una cosa mai vista als escenaris d'aquell fòrum intel·lectual.
Només queda dir fi, però una postdata és gairebé obligada. Són un parell de consells de part de Murray. El primer és previsible. No ho intentin. El segon, per si no es fa cas del primer, és molt pràctic. Convé empassar-se l'espasa després d'un dinar copiós. L'estómac pesa i es desplaça uns centímetres cap avall. El camí cap a l'èxit és més recte. Ara sí. Fi.
