‘The Crown’ retrata el complicat idil·li entre Diana i Dodi i la seva tràgica mort amb una capa extra de tristesa

En un frustrant gir dels esdeveniments, Netflix no va deixar que la premsa (almenys no l’espanyola) veiés amb temps els quatre primers episodis de la temporada final de ‘The Crown’, un dels seus màxims èxits. Es podia veure com una petita represàlia per la tíbia recepció crítica de la seva, d’altra banda, notable cinquena temporada. Que fos per una possible por dels espòilers no tenia gaire lògica: tothom sap com va acabar l’idil·li entre Diana (Elizabeth Debicki) i el seu nou nòvio, Dodi Fayed (Khalid Abdalla), només incipient al final dels anteriors episodis. 

Però un cert intent de preservar certes sorpreses hi podia haver. Sobretot a mesura que l’acció s’ha acostat a dècades recents, Peter Morgan, creador i guionista de ‘The Crown’, ha rebut crítiques per les seves llibertats a l’hora de retratar la reialesa britànica. L’any passat, per primera vegada, un avís recordava als espectadors (o, sobretot, possibles demandants) que estaven davant una «dramatització ficcional» només inspirada per fets reals. I en aquest grapat de nous episodis, Morgan elucubra potser amb més llibertat que mai sobre converses que van tenir lloc a porta tancada. El que resulta potser no sigui la lliçó d’història més precisa, però sí un electritzant melodrama amb (certa) base històrica. 

En aquest sentit, el diàleg més sorprenent potser és el mantingut per Diana i Dodi al Ritz parisenc poc abans del tràgic accident que va acabar amb les seves vides. Morgan fa seves algunes conjectures periodístiques i va fins i tot més enllà, creant una capa extra de tristesa per al desenllaç de la relació entre l’antiga princesa i l’hereu de Harrods. Van estar a punt de sobreviure, ens suggereix. 

Moments de lleugeresa

Moments de lleugeresaLa temporada arrenca a París la nit del 30 d’agost de 1997, a prop del pont de l’Alma. Sabem què passarà, però la perspectiva és inesperada i el xoc es produeix fora de camp. És el mateix punt en què acaba, amb la mateixa elegància, un tercer episodi de situacions incòmodes i tensió creixent, en el qual els autors de la sèrie saben fer-te partícip del que significa estar sent observat, fotografiat o filmat les 24 hores.

Però els dos primers capítols són una altra història. El retrat, no exempt de lleugeresa, dels camins vitals de Diana i Carles (Dominic West) un any després del seu divorci. Morgan es diverteix contrastant les acolorides vacances de la primera, convidada per l’empresari Mohamed al-Fayed (Salim Daw) a passar deu dies a Saint-Tropez, amb les més tradicionals celebracions a Balmoral del 50è aniversari de Camilla Parker Bowles (Olivia Williams), en les quals no apareix Sa Majestat la Reina Isabel II (Imelda Staunton), malgrat estar-hi convidada.

‘The Crown’ no és una sèrie d’un sol to, o un sol gènere, i en aquesta part de la història es juga gairebé amb la comèdia d’embolics. El seu fill ja té una promesa, però Mohamed s’ho fa venir bé per deixar-lo a soles en un iot amb Diana i els seus fills Harry (Fflyn Edwards) i Guillem (Rufus Kampa) als quals Dodi mira d’acostar-se utilitzant les seves credencials com a productor cinematogràfic i convidant-los al rodatge, de ‘El demà no mor mai’ perquè coneguin Pierce Brosnan. Quan la futura dona de Dodi, la model Kelly Fisher (Erin Richards), insisteix a baixar al sud de França, es veu obligada a quedar-se en un iot diferent, tampoc tan lluny de l’altre.

Generositat amb els personatges  

Generositat amb els personatges Però si d’alguna cosa no es pot acusar Morgan i l’equip, és de desprestigiar, ridiculitzar o envilir els seus referents reals. Quan s’anava a estrenar la quarta temporada, alguns pròxims a Carles es van afanyar a criticar un presumpte retrat fosc que va resultar ser equilibrat, per no dir directament laudatori. Aquí també trobem empatia per a tots els personatges, incloent-hi una Diana a la recerca de l’equilibri emocional i un príncep de Gal·les capaç d’enterrar la destral de guerra pel bé dels seus fills i de si mateix i la seva exdona. «Fem bé el divorci», convé aquesta última. 

En el quart episodi, una sola imatge de Carles passejant pel camp a Balmoral val per mil paraules sobre el dol. Més polèmica, potser, serà l’escena en què conversa amb el que alguns han definit com el fantasma de Diana. Veure-la com un espectre potser sigui absurd i exagerat. En realitat, Morgan només està utilitzant el mateix recurs aplaudit en els guions d’Alan Ball per a ‘A dos metros bajo tierra’: el diàleg amb els morts com a representació del procés de pensament dels encara vius. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

També Isabel II té ocasió de fer les paus amb Diana, i Mohamed de parlar amb el seu fill Dodi sobre la consternació que li produeix no veure’l més plorat per la societat britànica: «És com si només hagués mort una persona». La sèrie ens recorda que no, no només va morir una persona, i fins i tot posa rostre i veu a Henri Paul (Yoann Blanc), el xòfer del Mercedes en el qual viatjaven Diana i Dodi en el moment del sinistre. 

Al llarg dels quatre episodis, una ben escollida selecció de cançons captura a la perfecció els temps i els estats emocionals. El George Michael de maduresa posa ritme seductor a les luxoses escapades de Diana. Els Radiohead més distòpics, els de ‘Paranoid android’, són la banda sonora escollida per Guillem per obrir-se pas en la pèrdua. És de suposar que en els sis restants episodis, quan el vegem congeniar amb Kate Middleton, començarà a escoltar temes més alegres.