Crítica final de ‘The last of us’: les coses boniques però terribles que fem per amor

‘The last of us’ (HBO Max) va començar amb un esclat, en més d’un sentit: aquell llarg ‘flashback’ sobre el brot d’una plaga fúngica destinada a succeir, com ja ens havia avisat l’epidemiòleg interpretat per John Hannah. L’encreuament somiat entre ‘Amanecer de los muertos’ (de Zack Snyder, així és), ‘Hijos de los hombres’ (aquesta càmera girant a la recerca del perill des de l’interior d’una camioneta) i ‘Monstruoso’ (l’avió xocant contra el carrer com el cap de l’estàtua de la Llibertat). 

Però, una vegada traduït a imatges el trauma central, aquesta adaptació de la famosa bilogia de videojocs a càrrec del director creatiu d’aquells, Neil Druckmann, i un guionista en ple ascens, Craig Mazin (‘Chernobyl’), es revelava d’unes quasi nesperades intimitat i delicadesa de matís. Com havia de passar, d’altra banda, en un drama de prestigi d’HBO, aquí s’establia amb paciència un món, un cosmos complicat: uns Estats Units delmats per una pandèmia ferotge, sotmesos a la llei marcial declarada per l’organització FEDRA, on l’única esperança sembla una noia misteriosament immune a la infecció. 

Comunisme llibertari

El contrabandista Joel (Pedro Pascal) accepta la missió de transportar aquesta mercaderia, com ell mateix defineix Ellie (Bella Ramsey) sense problemes en un primer moment, al vell ajuntament de Massachusetts on els rebels Luciérnagas tenen un punt de trobada. Començava així un viatge al·lucinant per bonics escenaris distòpics, d’aquest Boston d’edificis enderrocats o envaïts per la natura a aquesta petita població de Massachusetts on, malgrat tot, durant un parell de dècades es van estimar els survivalistes Bill (Nick Offerman) i Frank (Murray Bartlett), només dos dels personatges no jugables a qui s’ha volgut donar nova entitat. També al mapa, una cosa semblant a una utopia: aquesta comunitat de Jackson (Wyoming) on una cosa semblant a un comunisme llibertari és la filosofia vital. 

En el ric paisatge moral de ‘The last of us’, els dolents no són només dolents, sinó que solen tenir les seves escletxes de (potser torçada) humanitat. O, parafrasejant Renoir, tenen els seus motius. És el cas de la temible Kathleen (Melanie Lynskey), líder de la resistència de Kansas City a la recerca de venjança per la mort del seu germà; per desgràcia, també el delator que busca tenia els seus motius per fer el que va fer. Però aquí també és possible el mal en estat pur, com demostra l’aparició d’aquesta espècie de David Koresh caníbal (Scott Shepherd) en un vuitè episodi dirigit amb sobrietat ferotge per Ali Abbasi (‘Border’, ‘Holy spider’).

Clímax efectiu

Notícies relacionades

Murray Bartlett, l’arma (ja no tan) secreta de ‘The last of us’

‘El problema dels tres cossos’

I quan crèiem que l’acció de la sèrie no podia tornar-se més expeditiva ni la seva violència remoure’ns amb més força, l’episodi final, també firmat per Abbasi, ha resultat ser encara més tallant, demolidor. Un metratge inferior a l’habitual (43 minuts, menys del que ha durat qualsevol capítol) beneficia un clímax que no per conegut per molts dels espectadors, els devots del joc, deixa de ser efectiu o tristament coherent. 

«La sèrie gira entorn d’allò bonic i allò terrible que pot causar l’amor», ens deia Druckmann quan el fenomen televisiu encara estava per despuntar. És una idea interessant sobre el paper però encara més en pantalla. No és que aquest sentiment oceànic ens arrossegui cap al millor o el pitjor. És que de vegades pot portar-nos a fer coses tan boniques com terribles. L’últim que queda de nosaltres, de la nostra humanitat, pot ser el final d’altres. Els creadors de la sèrie ens han volgut deixar penjant en aquesta contradicció fins a la llunyana estrena (amb sort, d'aquí a un any i mig) de la segona temporada.