De ‘La chica de nieve’ a ‘La chica invisible’: el nou auge del misteri andalús a les sèries

Són totes sèries que parteixen d’una doble declaració d’objectius. D’una banda, hi ha l’afany pel que Jesús Mesas Silva, coguionista de ‘La chica de nieve’, descriu com «agafar el ‘thriller’ i baixar-lo a terra», una cosa assajada brillantment ja fa una dècada i mitja en la mai ben ponderada ‘Desaparecida’ de TVE-1. «Quan expliques històries de gènere amb personatges reconeixibles en entorns reconeixibles, els dones un plus. Si et surt bé, sorgeix la màgia i es crea una connexió amb l’espectador que pot arribar a ser única». 

D’altra banda, la indústria audiovisual (amb les sovint injustament envilides plataformes al capdavant) realitza des de fa temps un esforç lloable per descentralitzar les ficcions i mostrar altres llocs, altres realitats. Es tracta de baixar el ‘thriller’ a terres per explotar. «Durant molts i molts anys, totes les històries passaven a Madrid, fins i tot rarament a Barcelona», recorda Mesas Silva. «Crec que hi ha un intent de descentralitzar i de buscar la particularitat, de buscar l’essència d’altres zones». Poques vegades s’ha utilitzat tan bé l’essència andalusa al ‘thriller’ com a ‘La isla mínima’, d’Alberto Rodríguez, una producció d’Atípica Films, igual que ‘La chica de nieve’. «El cine de Rodríguez i [el guionista] Rafael Cobos ens va convèncer que es pot fer un ‘thriller’ que sigui local i que respecti les normes de gènere».

Segons explica Javier Castillo, traslladar la periodista Miren (Milena Smit a la sèrie) fins a Màlaga va ser una decisió consensuada de tot l’equip de la sèrie, «tot i que el fet que jo fos d’allà va decantar una mica la balança». Així acaba de justificar la decisió: «Buscàvem una ciutat cosmopolita, que tingués vida pròpia i que pogués funcionar bé tant de dia com de nit al ritme de la història».

Per al coguionista Mesas Silva, l’interessant és que al costat cosmopolita se n’unia un més arrelat: «Els personatges es mouen entre el caràcter molt local i el més modern. Aquest xoc ens permetia portar la investigació per diferents estrats socials». I sense que els encreuaments entre aquests últims resultin difícil de creure, apunta Javier Andrés Roig, l’altre guionista de la sèrie: «Que els personatges es creuin entre ells resulta creïble perquè Màlaga tampoc és tan gran. És una part d’Espanya diferent que veiem en la majoria de ficcions, que gairebé sempre transcorren en ciutats més grans». 

«Al final és una manera bonica d’aixecar la bandera de la teva ciutat, que en el meu cas és Màlaga», afirma Castillo. «I que la gent la conegui i se n’enamori una mica més. És una passada que tantes produccions s’estiguin fent a Andalusia perquè és una terra de molt talent i bellesa». Ho sap el dolent del gran ‘thriller’ (britànic) ‘Happy valley’, el Tommy Lee Royce de James Norton, amb la vista posada a Marbella a la recta final d’episodis.

La importància de la religió

La importància de la religióCuriosament, tampoc ‘La chica invisible’ es desenvolupava en la seva forma literària en terres andaluses, sinó, simplement, en un poble on «amb prou feines hi ha botigues i les que hi ha estan passades de moda» i, com en tantes ficcions sobre comunitats enclaustrades, tots creuen que es coneixen. Creuen. Qualsevol certesa vola pels aires amb l’assassinat de la jove Aurora, la ‘noia invisible’ del títol, companya de classe de Julia (l’excel·lent Zoe Stein, de ‘Mantícora’, a la sèrie), que amb la seva intel·ligència prodigiosa i ímpetu es decideix a resoldre el misteri a l’esquena del seu pare (Daniel Grao), veritable encarregat del cas com a sergent de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil.

Va ser decisió de la productora Morena Films traslladar aquest univers rural claustrofòbic a un poble andalús, o per ser precisos, un Carmona (d’on prové Blue Jeans) disfressat del ficcional Cárdena. Així ho explica Pedro Uriol, cocreador i productor executiu: «A l’adaptació a sèrie, vam veure que la història creixeria exponencialment si la construíem en un poble blanc del sud, amb tota la idiosincràsia andalusa, les seves tradicions, tant religioses com paganes... I sempre des d’una actitud de respecte i mirant de reflectir la realitat». Sobre la idoneïtat d’Andalusia com a paisatge per al ‘thriller’, el mateix Blue Jeans opina que «continua sent una regió on hi ha molts creients i els ‘thrillers’ amb elements religiosos continuen sent molt atractius per a l’espectador». 

La influència de ‘La isla mínima’ era, de nou, inevitable, «pel seu to fosc i màgic, pel seu tempo lent i pel seu excel·lent ús de l’ambient de les maresmes», precisa Uriol, que cita més referents com ‘Hierro’ («un thriller de personatges en un univers especial») o produccions nord-americanes sobre localitats tancades com ‘True detective’ (primera temporada) i ‘Mare of Easttown. Al fons, potser, la influència perenne de ‘Twin Peaks’, text seminal per a les històries sobre petits llocs on ningú és innocent. 

Andalusia com a lloc mitològic

Andalusia com a lloc mitològicPrime Video té en previsió d’estrena diverses sèries rodades a Andalusia: ‘Sin huellas’, ‘Los Farad’ i l’especialment intrigant ‘Romancero’, creada per Fernando Navarro, guionista de ‘Verónica’, ‘Bajocero’ i ‘Toro’. Com en aquesta última, vol acostar-se a Andalusia «com un lloc més mitològic que real» o «un territori literari com podria ser-ho, no ho sé, el Providence de Lovecraft», segons ens explica. S’ho pot permetre i sap fer-ho perquè va néixer a Granada i ha viscut i treballat també a Sevilla, el desert d’Almeria i la serra de Cadis.  

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

En la prometedora proposta, Sasha Cócola (‘Techo y comida’) i la sèrbia Elena Matić són dos joves desemparats que, segons diu la sinopsi oficial, «s’escapen de les forces de la llei, de poderoses criatures sobrenaturals i d’ells mateixos» a través d’una Andalusia desèrtica i cruel. Navarro ha utilitzat com a rerefons, en concret, el desert de Tabernas i el cap de Gata, «un territori dur», en les seves paraules, pel qual campen al seu aire «criatures sobrenaturals i personatges extrems que serveixen una mica de símbol d’una Andalucia oriental abandonada, bruta, estancada».

Navarro es refereix a Lorca o el flamenc com a inspiració de les seves criatures (humanes), però ‘Romancero’ té també el seu element d’autohomenatge. «En una novel·la que vaig publicar l’any passat amb el segell Impedimenta, ‘Malaventura’, ja s’hi amagaven alguns dels personatges de ‘Romancero’. S’hi parla d’un guàrdia civil perseguit per un ésser sobrenatural de la zona i una fetillera anomenada Galga Montoya, que, per cert, també apareix en una seqüència d’una pel·lícula recent que vaig escriure, ‘Venus’. En les dues coses, tant llibre com sèrie, els referents que he manejat han sigut els mateixos: Lorca, Leone, Lovecraft, S. Craig Zahler, Morente i Lagartija Nick, Leigh Brackett o Jorodowsky». Res a objectar.