‘La vida mentirosa de los adultos’: l’univers Ferrante s’expandeix cap a Netflix

Una altra prova de l’existència d’un ‘Ferrantevers’ audiovisual: ‘La vida mentirosa de los adultos’ (Netflix, dimecres, dia 4), adaptació en sis episodis d’aquesta recent novel·la esplèndida sobre una adolescent, Giovanna (Giordana Marengo), immersa en un seriós procés d’autodescobriment a la Nàpols dels noranta. Tot ho desencadena el seu afany per conèixer la seva tia Vittoria (Valeria Golino), dona suposadament esquerpa i perillosa a qui mai s’esmenta a casa. Si apareix en algun xiuxiueig és per esmentar la seva aparent lletjor. Amb el començament d’una complicitat inesperada es comencen a obrir esquerdes a l'aparença perfecta d’una família educada i intel·lectual. 

És senzill, tant a la pantalla com al paper, entendre la fascinació de Giovanna per aquesta dona d’infinita impaciència, trastocada per un amor absolut, infeliç i únic. Golino encarna Vittoria a la perfecció, tot i que la comtessa de ‘Retrato de una mujer en llamas’ fos la primera sorpresa per l’elecció de càsting: «Valeria no entenia al principi per què la volíem», explica el director Edoardo De Angelis per videotrucada. «A priori, ella és tot l’oposat a Vittoria. És pura dolçor, pura amabilitat, com vellut. I el personatge sembla una animal, una salvatge. Tot i això, si saps llegir entre línies, podràs veure-hi una tendresa. La mateixa tendresa de Valeria». 

Una autora gens sobreprotectora

Segons De Angelis, el primer que has de fer a l’emprendre el procés d’adaptar Ferrante és «acceptar la teva derrota». ¿La millor defensa és rendir-se immediatament? «Bé, és que cada persona que llegeix els seus llibres, sempre tan suggerents, es crea les seves pròpies imatges, i mai satisfaràs les expectatives de tothom. Has de ser capaç d’acceptar aquesta derrota. L’important és, simplement, sentir-te lliure per acontentar-te a tu mateix». 

Això pot significar fer canvis importants a un text sagrat. Avalat pels experimentats guionistes Laura Paolucci i Francesco Piccolo (també a ‘La amiga estupenda’), De Angelis no ha escatimat en «noves parts narratives», una cosa que no va molestar una autora gens sobreprotectora amb la seva criatura literària: «Per a la pantalla feien falta idees més radicals, tant a nivell de posada en escena com de trama i personatges. Vam estar en comunicació amb Ferrante per correu electrònic i ella va estar contenta amb els canvis. Va contribuir al projecte en tot moment, no només en la fase de guió, sinó també durant el muntatge».

Notícies relacionades

El misteri d'Elena Ferrante

‘El problema dels tres cossos’

Poden canviar certs detalls, però els temes continuen sent els mateixos. Aquesta és una història sobre el final de la innocència, l’atracció del mal, l’hàbit de la mentida i, després, el pes de la mentida descoberta. Sobre la prima línia que separa la falsedat de la realitat. O sobre la inexistent frontera entre la Nàpols burgesa i la més industrial. «Als turons tot sembla bo i a baix tot sembla lleig, agressiu, brut, però no, és fàcil entendre que la veritat no és aquesta. El turó i la ciutat estan enterament connectats». 

Projecte sensorial 

Projecte sensorial A la sèrie es respecta, de vegades, la veu de la narradora, la seva subjectivitat confosa. Però sobretot es busquen maneres sensorials de mostrar aquest tumult interior. Música i disseny de so juguen un paper fonamental. La primera va a càrrec, com sovint en De Angelis, del veterà saxofonista jazz fusion Enzo Avitabile. «La nostra idea de banda sonora no és gens típica», explica el cineasta. «Jo escric, li explico una mica la història i li demano un cert clima sonor. Enzo, després, m’envia una peça llarguíssima que jo utilitzo per ambientar el rodatge, donant ritme a tot el procés i inspirant els actors o l’operador de càmera. A la sala de muntatge, retallo fragments musicals, els provo en un moment o un altre, i al final queda una banda sonora». Nodrida aquí també per cançons dels noranta les lletres de les quals, diu De Angelis, «expliquen el que passa al cap de Giovanna». Al repertori, bastant Massive Attack, incloent inevitablement aquesta remescla del clàssic ‘Karmacoma’ anomenada... ‘The Napoli trip’.