Verónica Fernández, directora de ficció de Netflix a Espanya. «Si no m’agrada una sèrie, no es compra»

Després de més de dues dècades dedicant-se, sobretot, a l’escriptura, en particular de guions per a televisió, Verónica Fernández (Vinuesa, 1971) es va passar al costat executiu el 2019 i des de febrer de l’any següent va començar a treballar com a directora de ficció de Netflix a Espanya. O en altres paraules, a decidir quines sèries espanyoles podem trobar al menú després del 'tu-dum'. Parlem amb ella durant la inauguració de l’ampliació del centre de producció i postproducció de la plataforma a Tres Cantos, amb la qual de cinc platós se salta a 10 i s’hi incorporen pioneres instal·lacions de postproducció. 

¿Orgullosa de l’ampliació d’aquest ‘hub’ audiovisual?

Sí, perquè no són només uns platós. És una inversió que es fa a Espanya, és un futur que ve... Soc a l’equip de continguts i el que he de buscar són històries que siguin aquí. Abans podia pensar: «Potser no trobo platós, potser no trobo tècnics». Tal com està la indústria, ara és important guardar-se un espai. És important pensar que les històries que desenvolupem es podran fer. I a més en les millors condicions. 

Es parla molt del caràcter pioner de les noves sales de postproducció [amb el primer sistema d’edició remot a Espanya o el primer laboratori de postproducció al núvol de Netflix a nivell global].

Això és un somni. Aquí sempre hem tingut la sensació d’anar per darrere. Pensàvem en Hollywood, o en altres llocs d’Europa, i ens vèiem a anys llum en tot. Ara podem estar a l’avantguarda del que s’està fent a molts nivells. Jo no soc tècnica, però quan m’ho expliquen, tot es resumeix a donar més facilitats i qualitat tècnica als processos.

Vostè ha sigut present, d’una manera o una altra, en l’evolució recent de la ficció nacional de Netflix. 

Primer vaig vendre una sèrie a la plataforma, Hache [cinquena sèrie original de Netflix a Espanya], i vaig treballar amb ells des de fora. Quan em van oferir entrar-hi com a executiva, vaig dir que sí malgrat ser un salt estrany en la meva carrera. En aquests tres anys, pandèmia inclosa, el que he viscut ha sigut una maduració del que es volia fer a Espanya.

Abans que res, és guionista, una escriptora. No és el ‘background’ més comú entre els qui ocupen llocs similars al seu.

Jo soc una rara avis a Netflix. Va ser una aposta de Diego Ávalos [vicepresident de Continguts de Netflix a Espanya]. I li vaig dir ‘no’ moltes vegades. Però em va dir una frase que em vaig creure i que ara estic vivint: «Com a creadora, pots escriure un ics nombre de sèries, no gaire elevat, però com a executiva pots impactar en la indústria que t’ha vist créixer d’una altra manera». És una manera de tornar el que he rebut com a guionista. O de veure si no feia el que he criticat en altres executius i sabia acostar-me als creadors.

Una vegada es converteix en directora, ¿què es proposa canviar en els plantejaments de producció local?

A Netflix volem tenir un contingut molt divers. La nostra vocació és ‘mainstream’. I volem que quan entris a la plataforma, no ho vegis tot, sinó que trobis una cosa per veure. Que la nostra audiència no se senti defraudada per estar pagant uns diners i que mai hi hagi res que els agradi. Jo no canvio aquesta filosofia, al revés. M’encanta i el que vull és buscar sèries diverses. Aconseguir una representació real a la pantalla del que passa al carrer, del que viu el país. Al principi, quan vaig entrar, em vaig dir: «Sortirem de l’oficina. Tindrem reunions amb creadors a Galícia i a Sevilla». Aquesta també és una manera d’aconseguir diversitat. Netflix no arribava a Madrid, arribava a Espanya.

A finals d’octubre, ‘The New York Times’ publicava un interessant article sobre el molt temps que va haver de passar perquè HBO fes sèries sobre dones. A les sèries de Netflix hi ha hagut protagonisme femení des del principi. I a partir del top 10 espanyol es diria que la plataforma té aquí moltes espectadores.

Per nosaltres és una audiència molt estimada. Però també sorprendria a molts la classe de títols que agraden a les dones. No els atrauen només les comèdies romàntiques o coses així. «La majoria de ‘thrillers’ tenen una audiència majoritàriament femenina» Això vol dir que hi ha espectadores curioses, que no es volen encasellar en un sol gènere i en busquen també d’altres tradicionalment no tan femenins. 

¿És cert que a Netflix el protagonisme femení no es dona només a les sèries, sinó a la mateixa companyia? 

Defensem uns valors que haurien de ser els de tot el món. En dades, crec que som més dones a Netflix. [És així: al seu últim informe anual d’avaluació del seu acompliment ambiental, social i de govern, les dones representaven el 51,7% de la seva força laboral global, comparat amb el 48,7% el 2020]. A més, l’empresa dona moltes facilitats quant a permisos de maternitat o de paternitat. Té aquesta sensibilitat. 

¿Ser directora de ficció li ha permès donar llum verda a projectes propis especialment ambiciosos temàticament? Penso en alguna cosa com ‘Intimidad’.

‘Intimidad’ té una història rara. Va ser l’últim que vaig escriure abans de ser executiva. Tenia un contracte amb Netflix per donar continguts en exclusivitat. ‘Intimidad’ m’agafa just en el canvi. Vaig escriure la primera bíblia de la sèrie i el pilot i, quan vaig saltar a executiva, em vaig adonar que no la podia fer. Vaig trobar [la guionista] la Laura [Sarmiento], que l’ha fet créixer i l’ha fet més seva que meva.  

De manera que, al treballar com a executiva, ¿no pot desenvolupar sèries pròpies?

Les sèries meves que vegi a Netflix pertanyen a l’època anterior a ser executiva.

¿I no la frustra una mica deixar d’escriure? 

Tinc sentiments enfrontats. Ahir ens van donar el premi Iris a millor guió per ‘Intimidad’ i vam sortir a recollir-lo la Laura i jo. Continuo sent escriptora i seré escriptora tota la meva vida. D’altra banda, tenir la possibilitat de fer tantes coses, de trucar a tanta gent... Et dona un altre tipus de satisfacció. El dia que truco a algú i li dic «endavant amb la teva sèrie», això significa que contractaran 150 persones, que posaràs no sé quants milions d’euros a sobre de la taula... És un altre tipus de satisfacció. Crec que tornaré a l’escriptura, però això ha sigut una aturada que m’ha donat una visió molt més gran del que és la indústria, i que m’ha permès ajudar d’una altra manera. 

¿Quina sèrie recent creu que mereixia una altra atenció? A mi em va estranyar una mica, per exemple, l’acollida una mica tèbia de ‘Feria: La luz más oscura’. Una sèrie imperfecta però estimulant.

Al no haver sigut renovada, un pot entendre que no va ser prou vista. Crec que és una gran sèrie. Des del principi hi vam creure moltíssim. Però de vegades tampoc es tracta de com és la sèrie, sinó del moment en què arriba o de la connexió amb el públic. En pandèmia vam veure coses que potser en cap altre moment hauríem vist. Jo continuo reivindicant ‘Feria: La luz más oscura’ com un projecte de gran qualitat, original dins d’Espanya i original dins del gènere. M’hauria agradat que fos molt més vista. I el mateix em passa amb ‘La noche más larga’, que també va ser un projecte amb una gran idea. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

¿En quina sèrie del 2023 té posades més esperances? 

Em mataran si em decideixo per només una. Bé, hi ha una línia de ‘thriller’ que crec que és molt interessant. En aquest sentit tenim ‘El silencio’, d’Aitor Gabilondo, amb Arón Piper de protagonista. Tenim ‘El cuerpo en llamas’, que és el retorn d’Úrsula Corberó amb un tema increïble [el crim de la Guàrdia Urbana]. És una mica l’equip d’‘Intimidad’, però amb [la productora] Arcadia. Crec que és una sèrie que farà parlar. Però n’hi diria moltes d’altres. ¡Si no m’agraden, no les comprem!