PREN-T’HO EN SÈRIE
Mick Herron, el «millor novel·lista d’espionatge» que hi ha al darrere de ‘Slow horses’
Parlem amb el cèlebre novel·lista sobre els llibres que han donat peu a la sèrie amb Gary Oldman, que estrena la segona temporada aquest divendres
Fa només uns dies, a la ‘The New Yorker’ es preguntaven: «¿És Mick Herron el millor novel·lista d’espionatge de la seva generació?» Per als compradors del més de milió de còpies venudes de la seva sèrie sobre Jackson Lamb, la pregunta és retòrica. No hi ha res en la ficció d’espionatge actual com aquest esparracat però astut espia i els seus ‘cavalls lents’, agents de l’MI5 que van cometre algun error i van ser enviats a un annex deixat de la mà de Déu, la Casa dels l’Aiguamolls, on es dediquen a la mena de paperassa que podria fer que un llancés la tovallola. Podria, només podria: ells no perden cap oportunitat per mirar de redimir-se, per recobrar la seva dignitat.
El mateix Herron tampoc es va rendir, malgrat els embats: ‘Caballos lentos’, novel·la inaugural de la saga (aquí disponible a Salamandra junt amb les tres següents), no va ser cap èxit el 2010 i l’editorial Constable va declinar llançar la seva continuació, ‘Leones muertos’. Però queden escletxes de justícia còsmica i, salvada per Soho Press, aquella seqüela va acabar aconseguint el prestigiós premi Gold Dagger a la millor novel·la negra de l’any. En aquesta es basa la segona temporada de l’aplaudida sèrie ‘Slow horses’ (Apple TV+, des de divendres, dia 2), en què el deliciosament desagradable Lamb (Gary Oldman) i el seu equip intenten demostrar que l’espia retirat Dickie Bow (Phil Davis) no va morir d’un infart, sinó que va ser assassinat.
Fidelitat a l’original
Fidelitat a l’original
Sobretot en la primera temporada, l’equip de guionistes liderat per Will Smith (no l’actor d’‘Ali’, sinó el soci d’Armando Iannucci a ‘The thick of it’ o ‘Veep’) ha sigut respectuós al límit amb l’obra de Herron. «En els primers episodis, fins i tot paraula per paraula, en ocasions», ens explica per videotrucada l’escriptor de ‘Newcastle upon Tyne’. «Però tampoc va ser una cosa que jo exigís. Les gramàtiques de la pàgina i la televisió són molt diferents, així que sovint calen canvis. En la segona temporada han canviat molt la trama. Però continuen clavant els meus personatges, i això fa que les diferències no m’importin».
Acreditat en la sèrie com a consultor, Herron està sempre disponible per contestar preguntes. «També he passat per la sala de guionistes per comentar l’argument i la divisió d’escenes», apunta. «I vaig fer un petit ‘cameo’ en la primera temporada [primer episodi, 34:08: quan l’espia River està a punt d’entrar al restaurant xinès on Jackson xarrupa fideus sense cap mena de classe, Mick emergeix del lloc amb la seva parella, Jo]. Però, sobretot, soc espectador, i encara no em puc creure que aquests actors estiguin donant vida a creacions meves».
Acreditat en la sèrie com a consultor, Herron està sempre disponible per contestar preguntes. «També he passat per la sala de guionistes per comentar l’argument i la divisió d’escenes», apunta. «I vaig fer un petit ‘cameo’ en la primera temporada [primer episodi, 34:08: quan l’espia River està a punt d’entrar al restaurant xinès on Jackson xarrupa fideus sense cap mena de classe, Mick emergeix del lloc amb la seva parella, Jo]. Però, sobretot, soc espectador, i encara no em puc creure que aquests actors estiguin donant vida a creacions meves».
En el primer llibre es descrivia Lamb com una espècie de Timothy Spall. O, per ser més precisos, un «Timothy Spall desmanegat». Segons Herron, fitxar l’actor fetitxe de Mike Leigh hauria tingut sentit fa un temps, fa més de deu anys, però no ara «que té un aspecte tan diferent, tan elegant». A Gary Oldman no li ha semblat mal pla B: «Quan ell es va afegir al projecte, sabíem que això seria una cosa especial. A més, va atraure molts talents. Tots volen treballar amb el Gary».
També es mostra content amb els nous fitxatges per a aquesta temporada: Aimee-Ffion Edwards (Esme a ‘Peaky Blinders’) i Kadiff Kirwan brillen com, respectivament, Shirley Dander i Marcus Longridge, dos ‘cavalls lents’ connectats per certes compulsions. «M’encanten els fitxatges, tot i que siguin diferents físicament dels meus personatges. Sento molta afecció per Shirley i és un personatge cada vegada més important als llibres. M’emociona la idea de veure’l créixer a la pantalla».
Dickens, Le Carré i Steinbeck
Notícies relacionadesDickens, Le Carré i SteinbeckDesprés de publicar quatre novel·les sobre Zoë Boehm, detectiva privada d’Oxford, Herron va decidir passar-se a l’univers de l’espionatge, cosa que no va significar un gran canvi en la seva manera de treballar o imaginar. «No investigo sobre la tecnologia, per exemple», confessa. «M’invento tot el que faci falta. El que més faig abans de començar a escriure un llibre és pensar. Pensar sobre què vull escriure. Durant bastant temps, simplement llegeixo, veig pel·lis i em preparo per escriure. És un procés més mental o emocional que d’investigació. Només comprovo tonteries com, per exemple, les rutes dels busos o el preu de les coses».
Al parlar del seu possible santoral, separa entre influències inconscients i conscients. Entre les primeres estarien John le Carré i fins i tot més Len Deighton, els primers llibres del qual va rellegir l’any passat amb sorpresa per a un assaig al suplement literari del ‘Times’ britànic. «Vaig entendre fins a quin punt m’havia influït sense jo saber-ho». Les influències més conscients inclouen Charles Dickens, perquè «és impossible escriure sobre Londres sense que et marqui el creador de Londres», o, una mica més inesperadament, John Steinbeck «sobretot ‘Cannery Row’ i ‘Dulce jueves’, amb aquests grans grups de gent traient-se la paraula al voltant d’una foguera». Igual que els seus cavalls relativament lents a la Casa dels Aiguamolls.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
