Crítica final de ‘Better call Saul (temporada 6)’: brillant tancament romàntic d’una saga clàssica

El que anava per a comèdia sobre nous casos de Saul Goodman, l’advocat criminalista més criminal d’Albuquerque, va anar agafant forma de tragèdia inevitable i història d’un amor més que d’un ‘cartoon’. Si alguna cosa ha fet essencial aquest ‘spin-off’ del clàssic ‘Breaking bad’ ha sigut la descripció minuciosa dels alts i baixos, els dubtes i fugides i la química perillosa entre Jimmy McGill (Bob Odenkirk) i la seva finalment dona Kim Wexler (Rhea Seehorn), dos advocats units pel seu recel cap a la classe alta, decidits a ajudar, pels mitjans que fossin necessaris, els desemparats sacsejats per l’‘establishment’ legal. 

La trama del càrtel de drogues mexicà discorria gairebé en paral·lel, però es va acabar creuant de manera xocant i disruptiva en la història d’aquest home i aquesta dona. Howard Hamlin (Patrick Fabian), l’advocat que volia treure tot el rendiment econòmic possible, també pels mitjans que fossin necessaris, al cas de Sandpiper, es va col·locar davant Jimmy i Kim en el moment menys apropiat, poc abans de la visita de Lalo Salamanca (Tony Dalton), que ni tan sols sabia qui era Howard quan li va disparar a boca de canó. Les tenses repercussions de l’assassinat, nucli de l’episodi ‘Juego y diversión’, van fer que Kim acabés d’acceptar una cosa que sabia des de fa temps. «Separats estem bé, però junts... és verí», recordava Jimmy abans de començar a fer les maletes.

¿Quan es va convertir Jimmy McGill en Saul Goodman? Bàsicament, quan Kim va tancar la porta de casa per última vegada. En l’acolorida coda de l’esmentat episodi, un ‘flashforward’ a un futur indefinit mostrava un Saul en ple apogeu, oportunista abans que humà, i per això tenia sentit que en els crèdits finals tornés a sonar aquest groove funk aparcat per un temps per motius dramàtics. 

Convertit Jimmy a Saul, els cocreadors Vince Gilligan i Peter Gould haurien pogut convertir ‘Better call Saul’ en exercici de ‘fanservice’, però les inevitables aparicions de Walter White (Bryan Cranston) i Jesse Pinkman (Aaron Paul) han servit per apuntalar la història que se’ns està explicant en aquest moment; no tant per reviure velles nostàlgies. I, en realitat, tampoc és que s’hagi dedicat molt metratge a la línia temporal de ‘Breaking bad’: sobretot, s’ha viatjat al futur per desgranar, en lògic blanc i negre, les noves però apagades vides de Jimmy i Kim, que mai van somiar portar un local de rotllos de canyella en uns grans magatzems ni escriure catàlegs d’aspersors.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

El divisiu (però, si m’ho pregunten, brillant) episodi ‘Nippy’ semblava una aventura autoconclusiva en la qual Jimmy trobava una manera de deslliurar-se d’aquell pesat taxista (abans Don Harvey, ara Pat Healy) que semblava disposat a revelar la seva identitat amb un únic punt a favor seu, que era tenir com a mare Carol Burnett. Tot i això, en l’immediatament posterior episodi ‘Breaking bad’, Jimmy proposava un altre recargolat pla al dubtós personatge i semblava tornar a abraçar l’estafa. En un camí invers, en l’episodi ‘Riego y depuración’, Kim buscava una cosa semblant a la seva redempció i vivia un moment de catarsi en autobús que hauria de posar l’Emmy una vegada per sempre en mans de Rhea Seehorn. 

Ja en l’episodi final, escrit i dirigit no per Gilligan (pare de ‘Breaking bad’), sinó pel seu gran aliat Gould (cocreador de ‘Better call Saul’), la declaració jurada de Kim movia Jimmy, però, a un emotiu sacrifici i el canvi d’un acord més que beneficiós per una ment una mica més neta. Hauria pogut passar només set anys a la presó, però ha preferit passar-ne vuitanta-sis. «Però amb bona conducta, ¿qui sap?», li diu a Kim amb no poca autoironia en una meravellosa trobada ‘noir’ a la presó, la flama del cigarro com a únic punt viu en un paisatge en escala de grisos. Però el veritable fermall d’or és més aviat ‘western’: un joc de pistoles que Jimmy pren a Kim per desarmar els admiradors d’aquesta sèrie insuperable.