Crítica final d’‘El libro de Boba Fett’: tancament satisfactori per a una sèrie discutida

«Crec que Boba Fett es va fer tan popular pel misteriós que era», explica Joe Johnston (el que fos director artístic de ‘L’Imperi contraataca’) al minidocumental ‘Bajo el casco: El legado de Boba Fett’. «Igual com Darth Vader, el casc era la seva cara. Em va agradar que no li donéssim història». Declaració atrevida en el context d’una sucosa ‘featurette’ que, en principi, havia de servir per promocionar ‘El libro de Boba Fett’, sèrie dedicada (com van fer abans sèries animades, llibres i còmics) a donar historia a l’abans misteriós caçarecompenses. 

L’‘spin-off’ de ‘The Mandalorian’ va arribar per cobrir llacunes que, potser, tampoc necessitaven ser cobertes, en algun cas per ser fàcils d’imaginar. En la cronologia dual de la sèrie, el passat (els ‘flashbacks’ de Boba mentre dorm al seu tanc de bacta) va tenir en principi molt més pes que el present, és a dir, l’ascens de l’ara protagonista a nou daimio de Tatooine. Vam veure com va sortir Boba del pou de Sarlacc; com va ser rescatat pels habitants de els arenes, comunitat tancada que va acabar acollint el foraster com un més (és a dir, pur ‘western’), o com després de la matança dels tuskens en mans de, en principi, motoristes niktos, Boba (hieràtic Temuera Morrison) va comptar amb ajuda de l’assassina Fennec Shand (Ming-Na Wen) per cobrar-se venjança.

Malgrat els seus indiscutibles atractius (sobre tot, la llegibilitat de la seva acció i el carisma menys de Morrison que de Wen), ‘El libro de Boba Fett’ patia una mica en la comparació amb ‘The Mandalorian’, sèrie que va crear nous mites a més de (tractar de) reforçar els antics. Res que no pogués arreglar un canvi de sentit a temps: a partir del cinquè episodi de la seva pròpia sèrie, Boba va tornar a acceptar un discret segon pla i va cedir el protagonisme a Din Djarin (Pedro Pascal) i el seu amic Grogu, i de cop, malgrat aquest Luke Skywalker recreat digitalment, tornava l’encant desitjable. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

L’episodi final «En el nombre del honor» ha resultat ser, de fet, gairebé una reedició del clímax bèl·lic («El rescate») de la segona temporada de ‘The Mandalorian’, aquesta vegada amb les tropes aliades de Tatooine i Ciutat Lliure lluitant contra les forces del Sindicat Pyke, que han intentat convertir el planeta sorrenc en epicentre del seu trànsit d’espècies. Shand tampoc veu això últim tan malament, però el Boba de mitjana edat prefereix la idea de fer prosperar el lloc per mitjans menys destructius. El seu gotra es refugia a les ruïnes del Santuari de Garsa mentre els pykes tramen la seva estratègia, en la qual el temible Cad Bane tindrà el paper de negociador lapidari. Segueixen escenes de caos, tirotejos i nervis d’acer: «En el nombre del honor», una altra mostra del talent de Robert Rodriguez per orquestrar accions complicades, és gairebé com un nou ‘remake’ d’‘El Álamo’ en què participessin també grans droides anihiladors i rèptils carnívors. 

Boba té un paper en tot això, per descomptat, però resulta com menys curiós que les seves paraules no siguin les últimes que sentim al capítol, o que el mite realment solidificat sigui el nucli emocional de ‘The Mandalorian’. Sense (amb prou feines) necessitat de treure’s el casc, de revelar el seu adobat rostre, el Din Djarin de Pedro Pascal sap expressar sentiments i objectius, continuar creixent en estatura mítica i assentar-se com a figura totèmica de la fantasia (‘western’) recent.