‘Estación Once’, crítica final: una curació a través de l’art

¿Una sèrie sobre pandèmia estrenada en plena pandèmia? Malgrat les necessàries explicacions (es basa en una novel·la del 2017 i va començar a rodar-se a finals del 2019, és a dir, no hi va haver vocació explotadora), ‘Estación Once’ ho tenia difícil per guanyar-se simpaties immediates. La fatiga pandèmica és una realitat. Però la sèrie de Patrick Somerville (antic guionista de ‘The leftovers’, creador de ‘Maniac’) s’ha acabat fent un lloc important en les vides de molts que van assumir el risc d’enfonsar-se en la misèria i van començar a veure-la. Ha deixat marca, sobretot, per la seva utilitat curativa: el seu recordatori del valor de l’art i de totes les connexions salvavides que ens uneixen els uns als altres.

Per sort, la situació de base tampoc era tan, tan reconeixible: el virus d’‘Estación Once’ és encara més letal que la covid-19 i fulmina en temps rècord el 99,9% de la població global. L’acció de la sèrie es reparteix entre dos blocs temporals bàsics: l’esclat de la pandèmia i l’any posterior, d’una banda, i el nou ordre de dues dècades després, de l’altra. Saltem dinàmicament entre localitzacions, de Chicago a Singapur, passant per aquella estació espacial espatllada des de la qual ens observa un astronauta taciturn i solitari. 

Aquest personatge prové d’‘Estación Once’, un còmic imaginari amb un paper decisiu en les vides dels qui més importen en la trama. La protagonista Kirsten (reveladora Matilda Lawler en la seva versió preadolescent; Mackenzie Davis en la postpandèmica), estrella de la companyia teatral Sinfonía Viajera, que s’ha proposat desafiar l’apocalipsi amb Shakespeare, el té com a record preferit d’un abans idealitzat. Per al Profeta (Daniel Zovatto), líder d’una secta que converteix nens en soldats, aquest abans no existeix i el llibre és una inspiració distorsionada per al terror. Tampoc podem oblidar la mateixa autora de l’obra, Miranda Carroll (Danielle Deadwyler), la difícil relació de la qual amb l’actor Arthur Leander (Gael García Bernal), mentor de la Kirsten, dona base argumental a aquesta gran reflexió sobre la asimetria amorosa anomenada ‘Huracán’, un dels millors episodis. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Lluny d’explicar una història lineal, Somerville i el seu equip fan zoom dins i fora en una llarga cronologia, un panorama vast i un ric conjunt de personatges (només n’hem parlat d’uns quants), cosa que convida a pensar en el cosmonauta omniscient com a narrador de tot això. L’amplitud i llibertat de la visió han fet joiós vertigen: cada episodi era la seva pròpia aventura, com seguint els passos de ‘Perdidos’ i ‘The leftovers’, en què Somerville va madurar com a guionista televisiu. També com en aquelles, abordar temes difícils no significa prescindir d’alegria i diversió, o tendir a una extravagància que, reconeguem-ho, aquí podia tenir forma d’hipisme irritant. 

Però fins i tot aquestes relliscades van quedar compensades per una excel·lència formal que va arribar a cotes sublims quan Hiro Murai i Lucy Tcherniak es van posar darrere de la càmera. Del primer recordarem per sempre l’esmentat ‘Huracà’ i el magistral episodi inaugural. De la segona, ‘El aeropuerto de Severn City’, una espècie de ‘La terminal amb final més tèrbol, i el devastador ‘Adiós mi pobre hogar’, en què Kirsten es retrobava amb la seva petita jo en moments difícils. La relació de la Kirs amb el seu inesperat protector Jeevan (Hamish Patel), desenvolupada per Somerville a partir del que era un moment fugaç al llibre original, ha donat peu als cops d’emotivitat més ressonants. De fet, cert moment de l’últim episodi convida de nou a fer comparacions amb ‘Perdidos’ o, per ser precisos, el clímax telefònic de ‘La constante’. La mateixa compunció, la mateixa curació.