‘Nine perfect strangers’: una sèrie destinada a l’èxit sobre un ‘resort’ inquietant

Al contrari que la sèrie citada al principi, ‘Nine perfect strangers’ (Prime Video, des de divendres, dia 20; estrena amb triple episodi) mai podrà ser un èxit sorpresa. Aquí la sorpresa seria el fracàs. És una altra col·laboració del gairebé infal·lible productor David E. Kelley amb Nicole Kidman (en el seu doble vessant d’actriu i productora) després de dos ‘hits’ com ‘Big little lies’ i ‘The undoing’, i basada, com el primer d’aquests, en una sucosa novel·la de Liane Moriarty.

Entre els ‘nou perfectes desconeguts’ hi ha, a més, cares conegudes. Kidman s’ha reservat el paper de l’etèria però tallant Masha Dmitrichenko, cap-guru de Tranquillum House, centre de salut i benestar amb aires de la Iniciativa Dharma de ‘Perdidos’. Encarnen els seus últims hostes alguns grans com Melissa McCarthy, en el paper de Frances Welty, autora de novel·la rosa que ha començat a dubtar dels ideals de l’amor romàntic; Michael Shannon com el falsament animat professor d’institut Napoleon, acompanyat per la seva dona Heather (Asher Keddie) i la seva filla Zoe (Grace Van Patten); Regina Hall com a Carmel, tendra i optimista tot i que el seu marit l’hagi deixat per una dona més jove i que un altre hoste, Lars Lee (Luke Evans), no deixi de picar-la; la mai ben ponderada Samara Weaving com la bronzejada ‘influencer’ Jessica, ficada en un matrimoni precoçment imperfecte amb el Ben (Melvin Gregg), i, per últim però no menys important (de fet, el seu personatge té més protagonisme que al llibre), Bobby Cannavale com a Tony Hogburn, que un dia semblava tenir-ho tot sota control i ara deixa créixer lliurement la seva barba i panxa mentre lluita amb la seva addicció als calmants. 

El que aquests personatges preveien com una successió de massatges és, en realitat, una cosa més pertorbadora. A l’arribar els confisquen mòbils i vicis, i se’ls exigeix la firma d’un contracte de confidencialitat respecte a la seva experiència de deu dies. Les punxades de l’acupuntura es combinen amb les d’anàlisis de sang regulars, en principi per anar modulant cada tractament de forma específica. En cert moment poden estar sota una font termal i a l’altre sota terra, enfrontats a la seva pròpia mortalitat. En un crescendo addictiu, els humors s’amarguen, els secrets comencen a emergir, una mena d’Apocalipsis sembla a prop... ‘Nine perfect strangers’ és tan a prop de ‘The White Lotus’ (sense ser tan incisiva en la seva observació social) com de l’aura ominosa de ‘La invitació’, de Karyn Kusama, amb qui Kidman va treballar a ‘Destroyer. Una dona ferida’. 

Un favorit recent de Scorsese

Un favorit recent de ScorseseEl Bobby Cannavale que saluda a EL PERIÓDICO des de l’altre costat de la pantalla és diferent al de la sèrie: ni rastre d’aquella barba descurada ni cap deixadesa. És a dir, l’imponent gàngster Gyp Rosetti de ‘Boardwalk Empire’ ha aconseguit tornar a la forma física que havia aconseguit abans de posar-se quilos a sobre per ordres del director. «Va ser tot cosa de Jonathan Levine [‘50/50’, ‘Casi imposible’]», ens explica. «Quan em van oferir el paper, acabava de representar una versió moderna de ‘Medea’ que m’havia obligat a estar en la millor forma física de la meva vida. Llavors Levine em va demanar estar malament. Vaig investigar una mica sobre quina classe de físic tenien els addictes als opioides. El procés no va ser complicat; al cap i a la fi, llavors els gimnasos estaven tancats. Només em vaig dedicar a menjar». 

Mai havíem vist l’actor així d’enfonsat: «És el personatge més trist de la meva carrera, això segur», afirma. Un altre capítol sorprenent en una carrera dividida en etapes més o menys diferenciades. «Vaig començar fent de paios simpàtics. Després, era sempre el gai que no sabies que era gai fins al final. Després de ‘Boardwalk Empire’, només em trucaven per fer de dolent. Sens dubte, la sèrie va ser un punt i a part en la meva carrera. Després que cert personatge principal morís, [el creador] Terence Winter es va encapritxar amb el meu personatge, alguna cosa molt d’agrair. Rosetti no podia ser simple attrezzo en cap escena. Sempre era el centre de l’acció».

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

‘El problema dels tres cossos’

Scorsese, productor i director inicial de la sèrie, després va comptar amb ell com el productor discogràfic protagonista de ‘Vinyl’ («tant de bo haguéssim tingut més temps per explicar aquesta història») i l’Skinny Razor de ‘El irlandés’. «Crec que a Scorsese li agrada com represento la inseguretat. Tots tenim inseguretats, fins i tot els qui diuen que no en tenen. M’encanta explicar això en un context dramàtic. Quan estudio un personatge, em fixo en les seves inseguretats, i crec que al Marty li agrada això, que jo disfruti fent això. Si es fixa en les seves pel·lícules, estan plenes de paios insegurs, de Jake LaMotta als personatges de ‘El irlandés’. Tots disfressen les deficiències de les seves vides a través de la violència o del poder».

També David E. Kelley, creador molt diferent, ha volgut repetir amb Cannavale, que ja va fitxar per a la recta final d’‘Ally McBeal’. «El paisatge de la tele ha canviat molt des d’aleshores, però el David ha sabut anar evolucionant i, simplement, és impossible reduir-lo a una sola cosa. Simplement és algú que sap escriure personatges. El meu personatge està ple de fabuloses contradiccions. El David és molt bo escrivint personatges experts a buscar el que sigui que busquen de la forma equivocada».