1971, ¿el millor any de la història del rock?

La llista d’aquests últims impressiona: ‘What’s going on’ de Marvin Gaye (que comença a ser el ‘Ciutadà Kane’ de les llistes de millors discos mai publicats), ‘Hunky dory’ de David Bowie, ‘Sticky fingers’ dels Rolling Stones, ‘IV’ de Led Zeppelin, ‘Tapestry’ de Carole King, ‘Who’s next’ dels Who, ‘Nilsson Schmilsson’ de Nilsson... La llista segueix i segueix i talla la respiració. Entre els debutants, gent (sobrehumana) com Bill Withers, Gil Scott-Heron, Crazy Horse i Judee Sill.

«Quan Hepworth em va explicar l’any sobre el qual estava escrivint i em va recordar tots els discos apareguts durant aquests mesos, em vaig quedar amb la boca oberta», ens explica el productor cinematogràfic James Gay-Rees a través d’una videotrucada. «Aquesta creativitat, afegida a l’incomparable estil i to de l’època, podien donar peu a una sèrie realment interessant». I certament hi ha donat peu: els vuit episodis de ‘1971: El año en el que la música lo cambió todo’ arriben el divendres dia 21 a Apple TV+.

L’equip que va canviar els documentals

L’equip que va canviar els documentals‘1971’ és només l’últim projecte de Gay-Rees en companyia del seu soci a la productora On The Corner Films, el gran director (de documental i ficció) Asif Kapadia, que reconeix no haver sigut un expert en l’època abans d’explorar-la per a la sèrie: «James era l’entès, tot i que llavors era petit [va néixer el 1968]. Jo vaig néixer el 1972, i a casa no em posaven els Stones o Bowie. Només sentíem música negra. Em va encantar poder aprendre sobre aquests dies a través de tant material d’arxiu [van repassar milers d’hores] tan ben conservat; era senzillament com ser-hi».

Amb els llargmetratges ‘Senna’, ‘Amy’ i ‘Diego Maradona’, Kapadia, Gay-Rees i el seu inseparable i superdotat muntador Chris King (aquí al càrrec de dos episodis, a més de productor) van redefinir de forma vibrant els documentals sobre la cultura popular. Ni rastre de caps parlants: en el moment que apareixen, el que és vida recuperada es torna nostàlgia passada. Només material d’arxiu (vídeo i àudio, aquest últim de vegades original) cosit amb carinyo i tensió narrativa; en el cas d’‘Amy’ i ara també ‘1971’, ornamentat amb lletres de cançó sobreimpreses que, enllaçades amb certs esdeveniments o imatges, adquireixen una nova ressonància.

La pregunta clau

La pregunta clauEl tema titular d’aquest clàssic de Marvin Gaye no tenia signe d’interrogació, com pretenia el seu cocompositor Renaldo ‘Obie’ Benson (dels Four Tops): ‘What’s going on’, cançó i àlbum, era en la visió de Gaye menys una pregunta que un intent d’explicar tot el que estava malament als Estats Units i el món, de la guerra del Vietnam a la pobresa i l’exclusió racial.

‘1971’ sí que va partir d’aquesta pregunta, però en pretèrit: ¿què estava passant? ¿Què hi havia en l’aire que va ajudar tants grans artistes a gravar alguna de les seves obres mestres? (Gay-Rees): «Aquesta era la pregunta que ens vam fer poc després de començar i advertir la necessitat d’incidir especialment en els aspectes socials. No era una pregunta senzilla. De fet, contestar-la ens va portar tres anys».

Per posar ordre a l’abstracció, Gay-Rees i Kapadia es van fer amb els serveis dels documentalistes James Rogan i Danielle Peck, cadascun encarregat de dirigir la meitat dels episodis. Rogan és una de les grans promeses del mitjà: ara prepara amb Steve McQueen (‘Small axe’) el projecte de la BBC ‘Uprising’, sobre diversos moments de 1981 que van marcar les relacions de raça al Regne Unit.

A poc a poc, ‘1971’ va deixar de ser una abstracció i van aparèixer les possibilitats de crear episodis coherents. En el primer s’aborda l’agitació social producte de la guerra del Vietnam i la conversió de Gaye o John Lennon en veus de la consciència pacifista. El segon recorda la influència de les drogues, la davallada posterior a l’era de l’amor, Sly Stone, Jim Morrison i els Stones. El potser millor episodi, el quart, mostra com Carole King i Joni Mitchell van obrir camins per a l’alliberament de la dona a través de la música.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

«Durant el procés no vam deixar de descobrir moments de superposició entre música, política i cultura popular», ens explica Rogan. «Per exemple, Carole King va gravar ‘Tapestry’ el gener de 1971. Uns mesos després va arrencar el rodatge d’‘An american family’, considerat el primer ‘reality’ de la televisió nord-americana, tot i que en realitat era un documental extraordinari. El que havia de ser un retrat del dia a dia d’una família de classe mitjana-alta de Santa Barbara va acabar sent la història d’un divorci. I va ser una cançó de King, ‘It’s too late’, la que en certa manera va donar permís a Pat Loud per deixar enrere el seu marit. Ella mateixa citava el tema en la sèrie. Una dona utilitzava la música com a manera de posar en paraules la seva voluntat de valer-se per si sola».

¿On és la (gran) música protesta?

¿On és la (gran) música protesta?El 1971, la música era producte d’un clima sociopolític i tenia alhora el poder de generar o modificar aquest clima. Una cosa que no ha passat tants anys des d’aleshores. I mig impensable al 2021. Gay-Rees lamenta el panorama: «Ja no hi ha tants grans artistes que facin música obertament política. L’època més política del hip-hop va acabar fa quinze anys. Fa molt temps de Public Enemy. Cada vegada hi ha menys artistes que arribin i deixin empremta per les seves afirmacions polítiques. Però aquesta classe d’agitació cultural no es pot forçar: o passa orgànicament o no passa. Tal com tenim el món, estaria bé que passés».