‘El ferrocarril subterráneo’, una sèrie monumental sobre esclavitud i esperança

Barry Jenkins, autor de l’oscaritzada ‘Moonlight’, sabia que la seva adaptació d’‘El ferrocarril subterrani’, la novel·la que li va valer a Colson Whitehead el seu primer Pulitzer de ficció, havia de ser una sèrie. L’estructura del llibre, inspirada en el transvasament entre mons d’‘Els viatges de Gulliver’, es prestava a aquesta classe de narració episòdica. I rodar gairebé 700 minuts (distribuïts en 10 episodis) en lloc de 120 serviria per transitar orgànicament de les parts més cruentes de la història a les més lluminoses.

El primer capítol d’‘El ferrocarril subterráneo’ (Prime Video, divendres, dia 14) no concedeix respir. Com el del llibre, es desenvolupa a la plantació de Geòrgia on l’esclava Cora (Thuso Mbedu) va néixer, va créixer i ha patit tota classe de calamitats. La seva mare no hi és per cuidar-la. Va patir una violació múltiple. Va ser expulsada a la pitjor casa i ningú va acudir a ajudar-la. Després de protegir un nen com un escut, és castigada amb el fuet durant tres matins seguits.

Jenkins no eludeix ni suavitza aquesta història de violència: fer-ho seria gairebé com esborrar la tragèdia dels seus ancestres, treure pes a una institució tan monstruosa com l’esclavitud. «L’avantatge de fer una sèrie era també que l’espectador podria passar una escena si li semblava massa», ens explica a través de videotrucada. «Però tinc el deure de presentar aquestes imatges de forma tan directa com sigui possible. Cal reconèixer el que van ser els Estats Units. No puc no dir la veritat».

Quan l’esclau Caesar (Aaron Pierre) parla a la Cora de la possibilitat d’escapar per mitjà d’un ferrocarril subterrani, aquesta decideix arriscar-ho tot i viatjar cap al nord. Aquest ferrocarril no és cap metàfora per a una xarxa clandestina de rutes secretes i cases segures: és un ferrocarril amb les seves vies, els seus conductors i els seus enginyers. Durant la fugida, la Cora mata un noi blanc, cosa que converteix els fugitius en objectiu de Ridgeway (Joel Edgerton), caçador d’esclaus sense compassió. Per Edgerton, el més interessant del projecte no era només «Jenkins, tot i que amb el seu nom n’hi hauria hagut prou», sinó «l’oportunitat d’introduir-se als mecanismes mentals de la supremacia blanca, sobre la qual sempre m’he fet moltes preguntes: ¿com es crea un supremacista? ¿Com es genera aquesta classe de moral?».

Una visió nova i personal

Els qui hagin llegit el llibre de Whitehead no tindran excessiva sensació de ‘déjà vu’: Jenkins, director de tots els capítols, ha fet bastants canvis argumentals i ha convertit el que eren imatges abstractes en portents tangibles. «Estic entossudit a treballar amb el material de genis. Tarell Alvin McCraney, l’obra del qual va originar ‘Moonlight’, és un geni. També ho era James Baldwin, autor d’‘El blues de Beale Street’. Quan vaig fer aquesta última pel·lícula, vaig voler ser tan respectuós amb l’autor que era difícil dir on començava la meva pròpia creació. Colson, malgrat ser un geni, va saber entendre que tingués ganes de fer una cosa nova i no lligar-me al que passava al seu llibre. Com més vam avançar en el projecte, més llibertat ens vam donar a nosaltres mateixos per crear».

Sovint es parla de la televisió com un mitjà limitador, poc amic del suposat veritable art i els presumptes veritables artistes. ‘El ferrocarril subterráneo’, sèrie plena de cine, treu pes a aquesta concepció com pocs títols recents. Una mica com el Paul Thomas Anderson de ‘Pozos de ambición’ i ‘The master’, Jenkins combina els principis cinematogràfics de vella escola amb belles erupcions d’experimentació. Per descomptat, no falten les precioses mirades a càmera heretades d’aquest gran humanista anomenat Jonathan Demme.

Joves revelacions actorals

Els actors que entreguen aquestes mirades són una revelació. Thuso Mbedu, coneguda a Sud-àfrica pel seu treball en telenovel·les, ofereix una precoç classe mestra en el paper de la Cora. «Quan treballo –ens explica–, tracto de submergir-me a fons en la psicologia del personatge. I per a això és important conèixer el context. Jenkins em va enviar un grapat de lectures i coses per escoltar i això va ser tot el que vaig llegir i vaig escoltar durant diversos mesos». Una altra revelació, Aaron Pierre, enlluerna com el poc expressiu alhora que impossiblement emotiu Caesar. «Aquesta quietud apareixia ja al guió», assenyala l’actor. «Però va ser una cosa en què vaig insistir. Em semblava més interessant i profund encarnar Caesar com un home quiet; un home quiet que, alhora, guarda un volcà a la seva ment». El gran William Jackson Harper (Chidi a ‘The good place’) encarna el Royal, un home lliure que intenta alliberar gent esclavitzada. «És confiat, és amable, és algú avançat al seu temps», diu Jackson Harper. «És moltes coses que algun dia m’agradaria ser».

Notícies relacionades

Colson Whitehead: de sobte, un miracle

‘El problema dels tres cossos’

Però Jenkins no s’ha envoltat només de nous col·laboradors. A la sèrie no falten homes de confiança com James Laxton (director de fotografia) i Nicholas Britell (compositor), essencials en la creació de no només un món, sinó diversos; cadascun dels estats geogràfics i mentals pels quals passa la Cora. Per tancar els capítols, sigui com sigui, Jenkins no va emprar l’‘score’ de Britell sinó cançons de diverses èpoques que s’ajustaven com un guant a drames dels Estats Units pre-Guerra Civil: 10 guindes d’emoció.

(A sota, ‘playlist’ amb la col·lecció de temes.)