Crítica de 'Podría destruirte': mirar de front el trauma

«Creia que anava sobre el consentiment», diu Zain (Karan Gill) a Arabella (Michaela Coel) sobre la novel·la que ella està tenint problemes per acabar i que ara és una col·lecció de pòstits enganxats a les parets. «Jo també», contesta l’escriptora. Parlen d’un futur llibre, però, en un gir metaficcional, podrien estar parlant de ‘Podría destruirte’, sèrie en la qual Coel ha partit d’un succés molt concret per elaborar una reflexió d’abast universal sobre abús sexual, trauma, amistat, família, memòria i, finalment, curació o alguna cosa similar.

Aquest succés va ser l’abús sexual que va patir el gener del 2016, en els dies en què escrivia la segona temporada de ‘Chewing gum’. Una fatídica nit va decidir apartar una estona la feina, sortir de l’oficina i prendre alguna cosa. El següent que recorda és estar de nou davant la pantalla, sense saber com hi havia tornat. I després van començar les breus fogonades de la seva violació.

El mateix explicava el primer episodi de ‘Podría destruirte’, tot i que canviant Coel per una escriptora ‘famosa a Twitter’ i amb algun problema extra d’autodisciplina. En el segon, Arabella mirava d’aclarir la seva el·lipsi a través dels seus amics, Terry (Weruche Opia) i Kwame (Paapa Essiedu), però la sèrie no aniria només sobre el consentiment ni es quedarà en un ‘¿qui em va fer allò?’.

Durant les últimes 10 entregues, ‘Podría destruirte’ no ha deixat d’expandir el seu camp d’acció temàtic; de redefinir els temes que es poden explorar en televisió i com es poden explorar, de dinamitar amb alegria les convencionals tonals i narratives... Un començava cada episodi amb inquietud, sense saber què anava a veure. I seguia el seu flux sense tenir on agafar-se, trastocat per la potència emocional, alleujat pels cops d’humor inevitables en Coel i impel·lit a la reflexió per una manera d’abordar qüestions candents que no admetia el binarisme.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Al món de ‘Podría destruirte’, dues coses contràries poden ser veritat alhora, i les zones grises superen en extensió geogràfica les blanques o negres. La víctima pot convertir-se en opressor; seguir endavant després de patir un trauma és possible, però aquest camí obert davant de tu no té banda sonora de fanfàrries celestials. En lloc d’un manifest, Coel proposa una conversa, potser una conversa amb si mateixa que després ha compartit amb tots.

Durant tota la seva vida, Arabella (qui sap si Michaela) ha sobreviscut a tota classe d’agressions a través de la dissonància cognitiva: excloent o modificant la informació no agradable. Si alguna lliçó es pot extreure d’aquesta sèrie gens alliçonadora, és que afrontar la veritat és l’únic camí cap a l’enteresa.