24 set 2020

Anar al contingut
El Verger del Mediterrani (4): Les mirades de la Maria i la Carlota (Maria) | Text i podcast

JULIO CARB

El Verger del Mediterrani (4): Les mirades de la Maria i la Carlota (Maria) | Text i podcast

L'Eduardo, el marit de la Carlota, difunt, ha explicat la seva visió dels fets i la percepció, desdibuixada, de la seva última nit

Josep Maria Fonalleras

A mi em va estranyar molt quan Carlota Sirvent va denunciar la desaparició del seu marit. Va ser un capítol més d’una història estranya, que ja va començar quan es van presentar aquí, perquè ja em diràs qui és el guapo que decideix passar els caps de setmana en aquest desert. A mi i al meu marit no ens va importar cedir-los part del terreny. Bé, tampoc donava per més i pensàvem que, almenys, el cuidarien una mica, el netejarien de matolls i d'altres herbes. I que donaria una mica de vida a la urbanització. Bé, això no. Aquesta part del món està maleïda, ja l’hi dic, que hauríem de fer les maletes i tocar el dos d’aquí, que només venen a emborratxar-se i a drogar-se, aquí, a la piscina, i a fotre’s mà i a muntar festes d’aquestes de la música a tota pastilla. Aquesta urbanització, ja ho dic, està maleïda, des de l’assumpte aquell del noi que es va penjar a l’hostal, i ja mai més va ser el que podia haver estat. Es va fotre enlaire l’invent i nosaltres ens vam quedar ves a saber per què, perquè no hi havia cap altre lloc on anar, pot ser per això.

Però tornem a la Carlota. Va ser el Nadal del 18. Una mica després, em penso, abans de final d’any. Va dir que el seu marit havia desaparegut, que havia tocat el dos de casa i havia abandonat la família, potser amb la idea de suïcidar-se o de trobar algú que l’ajudés a fer-lo. Recordo que va sortir als diaris perquè es tractava d’un cas com a mínim peculiar. El seu marit, l’Eduardo, no estava en condicions de moure’s, ja gairebé no podia parlar, postrat al llit, sense forces. ¿Com dimonis algú així pot abandonar la llar? La Carlota va dir que sí, i recordo que ho va dir amb vehemència, plorant, desesperada per no poder veure’l just al final, i va denunciar directament una noia anomenada Carla Poch, una companya de feina del seu marit, perquè va al·legar que havia rondat per casa seva per proporcionar-li ajuda. Va dir que sospitava que havia sigut ella, i que se l’havia emportat a Suïssa, no ho sé, per morir allà, «perquè jo m’hi vaig negar en rodó», va dir. Després es va saber que la tal Carla no havia viatjat a Suïssa ni a cap altre lloc, que no havia estat en contacte amb ell ni havia aixecat un dit pel marit de la Carlota, però la Carlota insistia. A més, sembla que l’Eduardo continuava enviant missatges des del seu mòbil, com si de veritat s’hagués aixecat del llit, s’hagués dutxat i hagués fugit de la llar per trobar un futur millor.

Es va fotre enlaire l’invent i nosaltres ens vam quedar ves a saber per què, perquè no hi havia cap altre lloc on anar

La Carlota, des d’aquells dies, continuava venint a la urbanització. Esporàdicament. De tant en tant. Per netejar la parcel·la, amb el seu fill, per pagar-me el lloguer. Em va dir que a l’estiu pensava col·locar-hi una piscina d’aquestes que són desmuntables, però jo li vaig dir que no hi havia aigua a la urbanització, que nosaltres teníem un parell de dipòsits que omplíem amb una cuba i em va demanar que li donés el contacte dels de la cuba, «perquè així disfrutarem més i vindrem més sovint». I també va parlar de col·locar la seva caravana al terreny, tot i que això no va passar mai, i tampoc això de la piscina, és clar, que era molt esbojarrat.

La vaig mirar. Ella em va mirar. Com si em digués, bé, fins aquí hem arribat

¿Podia haver imaginat que la conducta de la Carlota era sospitosa? ¿Podia haver arribat a la conclusió que va ser ella qui va matar el seu marit i que després va amagar el cos just aquí al costat, a la parcel·la? Ara que ja se sap tot, pot ser que sí. El soroll que vaig sentir aquella nit, quan van cavar el clot, podia haver-me alertat, i també la incongruència de la conducta de la Carlota, però, bé, aquí tot és molt estrany, i jo no estava per ficar-me on no em demanen. A més, la Carlota va continuar venint a la urbanització, com si no hagués passat res, amb el seu fill, i recordo que berenaven just a sobre d’on ara sabem que estava l’Eduardo. I a més, també és cert que quan venien els dos, ell en cadira de rodes, que ja no estava per res, pobre noi, em va semblar que es tractava d’una parella la mar de simpàtica i que ella li feia carícies i li donava el menjar i aquestes coses que només passen quan hi ha amor pel mig.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Vaig trucar a la policia, això sí, la tarda que vaig veure que la Carlota arribava amb la cadira de rodes i la col·locava just al mig del terreny, com si fos un ritual. Se la va quedar mirant, em sembla que va plorar una mica, i va deixar, a la cadira, un ram de clavells. ¡Què he de saber, jo, del que li va passar pel cap! Pot ser que ja estigués farta de les seves mentides, pot ser que la il·luminés una espècie de llamp de pietat envers el pobre Eduardo. Em vaig acostar a la tanca de canyís. La vaig mirar. Ella em va mirar. Com si em digués, bé, fins aquí hem arribat.