09 d’ag 2020

Anar al contingut
Fogueres (i 7): Àtic | Text i podcast

JULIO CARBO

Fogueres (i 7): Àtic | Text i podcast

La ràbia que havia estat covant tots aquells anys ara em sortia forta i clara com un raig d'aigua, i vaig cridar, i em vaig posar a plorar, i vaig clavar puntades de peu a la porta i m'hi vaig llançar amb totes les meves forces

Natàlia Cerezo

l’àtic només hi havia un pis. El que hauria d’haver estat l’altre era una terrassa enorme on només s'hi podia accedir des del pis del Samuel. Abans havia estat comunitària, i encara hi quedava una porta, sense cap número i tancada amb pany i forrellat. Ho havia vist el dia que el Samuel em va ensenyar el pis per primera vegada, quan encara estava sense reformar i feia l'olor dels seus antics propietaris. El Samuel m’havia ensenyat les habitacions amb l’orgull de qui s’ha hipotecat de per vida, i quan vam sortim vaig assenyalar la porta i li vaig preguntar on portava i ell em va contestar que a enlloc.

Vaig aturar-me uns segons per agafar aire i escoltar. No se sentia res. Vaig picar a la porta primer tímidament, després, a cops cada vegada més forts fins que em vaig fer mal als artells; la ràbia que havia estat covant tots aquells anys ara em sortia forta i clara com un raig d’aigua, i vaig cridar, i em vaig posar a plorar, i vaig clavar puntades de peu a la porta i m’hi vaig llançar amb totes les meves forces, com si aquell tros de fusta tan vermella que era gairebé negra fos el Samuel mateix. La porta va obrir-se, segurament el Samuel, en fugir, la devia haver deixat mal tancada. Samuel, Samuel, vaig cridar, fora de mi, com si la meva veu no fos meva, retrunyia com un tro i rebotava a les parets i entre les seves coses, com en una cova; a la cadena de música, a la tele gegant, al sofà de pell, als gerros buits de porcellana: una llum taronja entrava pel finestral que donava a la terrassa.

La pantalla fosca de la tele reflectia una altra versió del pis. Vaig recórrer les habitacions com una fera

Vaig callar,  més calmada. El telèfon estava despenjat, la pantalla fosca de la tele reflectia una altra versió del pis. Vaig recórrer les habitacions com una fera. Les habitacions, impersonals, pintades de colors neutrals i amb quadres prefabricats, semblaven tretes del catàleg d’una botiga de mobles. Vaig obrir tots els calaixos i vaig embrutar les parets amb les mans; als armaris encara hi havia la seva roba, la vaig treure tota i la vaig portar al menjador. El llit no podia moure'l perquè pesava massa, però les tauletes i els llums, sí. Vaig moure el sofà al centre del menjador i vaig fer una pila amb les seves coses. Hi vaig portar els discos, les pel·lícules, les joguines electròniques que guardava curosament en un calaix sota la tele, les consoles, els videojocs. Els quadres de gira-sols, de mars furiosos, de cérvols. Les cadires, la butaca, les sabatilles d’estar per casa, les estores, les cortines. La pila es feia cada vegada més gran, fins que gairebé arribava al sostre, i vaig haver d’enfilar-me per posar-hi, com si fos l'estrella en un arbre de Nadal, la seva col·lecció de monedes. Vaig anar a la cuina i vaig trobar-hi vi, vermell i espès com un glop de sang, i vaig obrir l'ampolla i me'n vaig posar un got. Vaig mirar-me aquella pila de coses buides que no eren res i que ja no eren de ningú.

Creia que, empesa per la marea de gent que m’havia portat fins aquí, havia vingut per perdonar-lo.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

El vi em marejava, no havia menjat res en tot el dia. Vaig agafar unes quantes ampolles que vaig trobar en un rebost i vaig tornar cap al menjador. Una em va caure pel camí i va estavellar-se, va deixar una estrella vermella a terra, però no em va fer res. Quan vaig ser al davant de la pila, vaig obrir les ampolles una per una, sense pressa, i vaig abocar el contingut sobre les seves coses i hi vaig calar foc amb un encenedor que havia agafat de la cuina. El foc va beure's l’alcohol amb ànsia i aviat tot va ser una bola ardent. Quan el fum em va fer tossir i plorar els ulls vaig sortir a la terrassa. 

No ens vam dir res, no podíem, enmig del brogit del foc i del fum

La ciutat també cremava. Hi havia fum per tot arreu, s’elevava per sobre dels carrers i reflectia la llum taronja d’altres incendis. Els carrers s’esquerdaven, s’obrien com boques afamades, un edifici a la meva esquerra va ensorrar-se sobre si mateix i va desaparèixer. Al meu davant hi havia una altra terrassa, una família tapada amb mantes s'ho mirava tot amb els ulls oberts i cansats de qui ja fa molta estona que veu el món destruint-se. No ens vam dir res, no podíem, enmig del brogit del foc i del fum i de les pedres colgant-ho tot. Ens vam saludar amb la mà, com si ens haguéssim trobat al terrat estenent la roba blanca, i vaig recordar aquell primer estiu que vaig estar sola, el Xavier ja havia marxat i el Samuel ja no em parlava, i vaig anar a estendre els llençols al terrat. Es van inflar com un cos que respira, feien olor de sabó i de llum, el vent va canviar i la tela humida se’m va enganxar als braços. Vaig somriure, en el record i en el present, i vaig seure a terra, a contemplar com el foc, com una tromba d'aigua, s’ho emportava i ho netejava tot.