Tabú (5): L'estigma
zentauroepp49302271 relato190802191918 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Bill Haker va comprendre que el revers del carisma és l’estigma aquella mateixa nit, just després de l’emissió. El públic, que en general esperava que acabés per assetjar-lo a la recerca de selfis, va anar desallotjant l’estudi en silenci, o murmurant en petits grups, fent-se llum a les papades amb els seus telèfons mòbils. Els pocs que s’hi van acostar li van fer comentaris alarmants: havien consultat els seus comptes de Twitter i li van fer el primer efecte sobre les dimensions de l’escàndol.
Els seus col·laboradors s’havien mostrat distants, com si no volguessin que se’ls veiés massa amables al seu costat
Alguna cosa havia pogut intuir Bill durant el programa per l’actitud dels seus col·laboradors. S’havien mostrat recelosos en la recta final de la nit, maquinals, distants, com si no volguessin que se’ls veiés massa amables al seu costat. Li reien les gràcies entre dents i passaven a recitar les seves parts. L’absència d’un d’ells, el raper Pe Menac, que l’ajudanta de direcció va atribuir a una indisposició sobtada, era potser el pitjor senyal de tots. El que ignorava Bill era que el seu únic col·laborador negre ja estava tuitejant contra ell. Tot just sortir de l’estudi havia fet pública la seva renúncia. “NO, NO CONTINUARÉ TREBALLANT AMB AQUEST PORC”.
Mentre es feia fotos amb els pocs fans que continuaven allà, Bill va detectar el director executiu de la CBA al fons. Estava recolzat a les altes bambolines amb una expressió absent i ombrívola. Cosa estranya: habitualment, John Larkin no només no es dignava a descendir del seu despatx vidrat, sinó que aquell dia ni tan sols havia de ser allà. Bill el suposava borratxo, a la seva mansió, tal com l’havia deixat durant tardes després del dinar dels executius. Encertava almenys en una de les seves suposicions: Larkin estava tan begut que li va faltar poc per precipitar-se a terra quan va intentar salvar l’esglaó que el separava de l’escenari.
Bill va anar a saludar-lo amb una abraçada però el president el va apartar. Se'l va quedar mirant amb uns ulls colèrics, injectats en sang, amoníac i vodka. “¿Tan fotut és?” va preguntar Bill, i Larkin va dir: “Quin fill de puta”. Del pit de Bill va brollar una riallada nerviosa. “Vinga, home,” va dir per treure-li ferro, però els ulls del president el penetraven amb fàstic i fredor. Va començar a sentir una angoixa punxant i va recordar aquesta trucada perduda d’Elisa al seu telèfon. Per Groucho i Harpo, ¿tan dolent havia sigut?
Amb un grunyit, Larkin li va fer un gest perquè el seguís i es va encaminar fent voltes a l’ascensor que connectava l’estudi amb el seu despatx, el planeta amb l’Olimp de la televisió. Bill caminava observant els tècnics amb una barreja d’angoixa i curiositat. Al seu pas aixecaven el cap dels seus telèfons i el miraven passar sense fer un gest o dir una paraula. A l’ascensor va treure el seu propi mòbil amb la temptació de consultar Twitter però va aconseguir frenar-se a temps. Dues hores després que pronunciés en antena la paraula màgica, més de cent mil firmes exigien a la CBA la cancel·lació del programa.
Això és el primer que li va dir Larkin quan es va deixar anar a la seva butaca: “M’estan demanant que cancel·li el teu puto programa”. Quan Bill anava a contestar, Larkin li va fer un gest que ell va desxifrar sense esforç. Obedient, mirant de semblar desimbolt, va anar fins al minibar i va portar una ampolla de vodka i dos vasos de vidre. El president els va omplir fins a dalt i va fer desaparèixer el contingut d’un d’ells. Ja no semblava furiós. Semblava afligit, resignat. Això va multiplicar les pulsacions de Bill.
–¿M’acomiadaràs? –va preguntar. Més valia ser clar i resolutiu.
–¿Com hòsties se t’ha ocorregut dir negrata en antena?
–Crec que la paraula que he dit ha sigut negràs.
–¿T’has tornat boig? ¿D’on collons ha sortit aquesta puta paraula?
–No pretenia ofendre ningú més que a Harrison.
–Doncs t’hi has lluït. Aquesta bestiola que vas contractar, el raper, ha presentat la seva dimissió.
–Així que la seva indisposició era greu...
–¿De què parles?
Notícies relacionades–Tant és.
No era una mala pregunta. ¿D’on havia sortit aquesta paraula?
Va esgotar el vas de vodka i el president en va servir dos més. No era una mala pregunta. ¿D’on havia sortit aquesta paraula? Era absolutament impossible atribuir-ho a una distracció. Va reflexionar un instant mirant el seu vas de vodka i va recordar la complaença dels directius aquella mateixa tarda. Van venir a la seva memòria fogonades del passat, el llunyà plaer d’ofendre un grapat d’ignorants. Llavors es va adonar que el mòbil del president vibrava a sobre de la taula. Va desviar els ulls a la pantalla: “T’està trucant Oprah”, va informar. Larkin va torçar el gest i va llançar el mòbil al fons d’un calaix. “Ja sé què vol dir-me”, va murmurar. Sí. Bill també ho sabia.
