María Teresa León, la miliciana rossa el final de la qual no va voler veure Alberti

María Teresa León, la miliciana rossa el final de la qual no va voler veure Alberti
  • Parella d’Alberti, amiga de Picasso, Lorca i Buñuel, i heroïna per si mateixa, va tenir una vida extraordinària, però el seu rastre el va esborrar l’Alzheimer i el desmemoriament col·lectiu

4
Es llegeix en minuts

«Anema veure el que estic pintant», li va dir Picasso un dia de 1937: era el ‘Guernica’. Neruda la va ajudar en l’exili, Buñuel la va conduir per Las Hurdes mentre preparava el seu documental. María Teresa León (Logronyo, 1903) recordaria l’estupor d’aquells extremenys contemplant els rostres dels barris negres de Nova York, on va escriure per al ‘New York Post’ i es va fer amiga de John Dos Passos. Ella va ser l’heroïna que va salvar les obres del Prado durant la Guerra Civil, la que va portar el teatre a la primera línia del front.

Una vida de fets extraordinaris es va convertir en la seva normalitat. La van enterrar el 14 de desembre del 1988 al cementiri de Majadahonda (Madrid), després de passar els últims anys en una residència de la localitat, fulminada per l’Alzheimer. La seva filla, la primera de totes les Aitanas, no va arribar a l’enterrament des de Cuba, escassejaven els vols en una Espanya paralitzada per la vaga general.

L’oblit que va acabar amb ella va semblar que s’havia contagiat a tothom. María Teresa León volia un sepeli íntim i oh, i tant que el va tenir. Amb prou feines 15 persones –o unes 40, segons les cròniques més generoses– van acomiadar una escriptora que va alternar amb gairebé tots els personatges il·lustres de l’època. La van plorar Julio Anguita, Juan Antonio Bardem, Cristina Almeida. I, naturalment, Rafael Alberti, la seva parella durant 60 anys. 

Un llarg exili

«Jo soc la cua del cometa. Ell va davant. Rafael no ha perdut mai la seva llum», va descriure ella mateixa. El poeta amb prou feines la va visitar durant els anys d’ingrés: Núria Espert sembla que va comentar que, cada vegada que anava a la residència, Alberti envellia 20 anys, incapaç d’assimilar la seva malaltia. Va optar per mantenir-se jovial i longeu.  

Flors vermelles van cobrir el fèretre de María Teresa León, que va viure amb teatralitat. Flors vermelles van ser també l’últim que va divisar abans de marxar cap a l’exili en una avioneta rumb a Orà, abans de trepitjar França, l’Argentina, Roma. Cobrien la serra alacantina d’Aitana, de la qual va prendre el nom per a la seva filla amb Alberti. Abans de conèixer-lo va tenir dos fills més d’un matrimoni anterior, als 17 anys, que va deixar a Burgos, juntament amb una vida acomodada al si d’una família militar. 

Pistola al cinyell

Es va escapar a Madrid i als 25 anys va conèixer el poeta, dos anys més gran –«cuando tú apareciste, penaba yo en la entraña más profunda de una cueva sin aire y sin salida», va glossar Alberti–. Al principi del seu idil·li es van escapar a Mallorca emulant Chopin i George Sand. Es van casar pel civil el 1932, ella va ser becada per la Junta per a l’Ampliació d’Estudis per investigar sobre el moviment teatral europeu i la parella va inaugurar els seus viatges. Després van fundar la revista ‘Octubre’, i van volar a l’URSS el 1934 per assistir al Primer Congrés d’Escriptors Soviètics, on van conèixer Gorki i André Malraux. 

Va esclatar la Guerra Civil, a María Teresa León, miliciana rossa, li agradava passejar-se amb granota blava i pistola al cinyell, que mai va arribar a utilitzar. El 1937 el matrimoni es va reunir durant dues hores i quart amb Stalin: ella es va deixar entabanar. «Ens va semblar prim i trist, desconcertat per alguna cosa, pel seu destí potser», va escriure a la seva obra principal, ‘Memoria de la melancolía’. Una autobiografia commovedora, escrita a mà, en quaderns gairebé escolars, a la seva casa del barri de Trastevere, a Roma, quan la memòria ja li començava a fallar.   

Una paràlisi dolorosa

Una paràlisi dolorosaVan voler fer-li un homenatge el 1986 a Burgos i ja no va poder assistir-hi, incapacitada per la malaltia. «María Teresa León, la meva inoblidable i generosa amfitriona de tants dies passats em va confondre amb... ¡Lucía Bosé! I em va donar molts records per a Terenci Moix», rememorava el mateix Moix a ‘ABC’ sobre una visita a la parella a Roma anys enrere. «La meva paràlisi es critica, es comenta i fins i tot es canta», va resumir ella a ‘Memoria de la melancolía’: «Viure no és tan important com recordar. És espantós no tenir res per recordar, deixar darrere teu una cinta sense senyals», es lamentava. 

Notícies relacionades

Abans havia publicat més d’una vintena d’obres, majoritàriament descatalogues: novel·les i contes com ‘Contra viento y marea’, ‘Juego limpio’ o ‘Fábulas del tiempo amargo’, i altres llibres sobre Goya, Bécquer i Cervantes en el rapte patriòtic que va experimentar en l’exili. María Teresa León somiava creuar la Puerta de Alcalá en un cavall blanc al tornar a Espanya. Quan de veritat va tornar, el 1977, amb prou feines s’adonava d’on era. 

«Aquest matí, amor, tenim vint anys», es va fer gravar sobre la tomba. També en aquella ocasió María Teresa León va posar els versos d’Alberti per damunt seu.