L’ESTRATÈGIA DE VOX I ROCÍO MONASTERIO

Manual ultra per manipular en campanya (en quatre passos perversos)

Manual ultra per manipular en campanya (en quatre passos perversos)
  • Verónica Fumanal, experta en comunicació política, detalla les estratègies comunicatives de l’extrema dreta

  • El còctel abrasiu de Rocío Monasterio, candidata de Vox per Madrid, no és una cosa pròpia ni personal

Es llegeix en minuts

L’aparició de partits extrems en l’esfera pública ha contaminat els usos i costums del debat públic a què estàvem acostumats, certes normes, escrites i no escrites, consensos que ens havien socialitzat com a votants i que els ultres han dinamitat amb orgull i des d’una visió supremacista de la política. Només ells estan en possessió de la veritat. Aquí es detallen algunes de les pràctiques comunicatives que utilitzen per manipular l’opinió pública. 

COMUNICACIÓ TESTOSTERÒNICA

La imatge dels partits ultra s’inspira en les «teories del gran home» dels anys 30 del segle passat, que afirmen que els lideratges estan basats en els trets personals que els diferencien dels seus seguidors. Entre aquestes característiques es definia l’«energia física», l’«autoconfiança» i la «motivació de poder i assoliment».

Així doncs, la comunicació gràfica i visual d’aquests partits, imatges, espots i fotografies intenten reflectir aquests atributs molt centrats en homes amb posats altius i usos vinculats tradicionalment al gènere masculí, potenciant aquesta visió «paternalista» dels lideratges. La seva retòrica també és plena de frases típiques que denoten testosterona, autoritat i falta de resiliència. Amb aquesta comunicació testosterònica –també compartida per les dones, com es fa evident amb el còctel tòxic i abrasiu que serveix Rocío Monasterio– pretenen deixar els seus adversaris com a covards, mancats dels atributs necessaris per prendre les decisions que ells sí que prendrien, perquè no els falta gosadia. 

PROVOCACIÓ, DESAFIAMENT I MENYSPREU

Els partits ultres tenen una visió excloent de la societat, en la qual la pluralitat és una amenaça per a la nació: els que no pensen com ells i els que discrepen són acusats directament de mentiders. Per això, no dubten a negar la legitimitat de l’adversari, amb qui es relacionen des de la retòrica del desafiament i la provocació. D’aquesta manera, pretenen una doble victòria: si no obtenen resposta, queden com valents, els únics que s’enfronten als seus adversaris des de la testosterona i la gosadia. Si, al contrari, algú cau en la provocació, es victimitzen i els acusen de no tractar-los com a la resta, en un exercici de singularització i autoexclusió de la resta de la classe política, a què ells no pertanyen. 

Notícies relacionades

NEGACIONISME INSTITUCIONALITZAT

La seva comunicació assertiva sense espai per al dubte o la reflexió fa que en ocasions la realitat i les dades desmenteixin la seva visió tan inelàstica del món. Perquè les evidències no els espatllin una proposta o un titular, estan disposats a fer de la mentida el seu argumentari principal, titllant qualsevol informació objectiva que els contradigui de mentida, sense necessitat de demostrar-ho, simplement negant-ho. Aquesta negació de qualsevol fet que no confirmi les seves creences fa que titllin de mentiders tot mitjà, opinant o ‘factcheck’ que els desmenteixi, sense rubor ni dada alternativa, basant-se en la premissa que són els guardians de l’única veritat que existeix. Per tant, qualsevol intent de debat és impossible; resulta esgotador perquè no es mouen en els paràmetres de la raó, sinó de la creença en termes orteguians; així que debatre amb ells és com un exercici de frontó dialèctic.

ASSENYALAMENT DE COL·LECTIUS

La visió dicotòmica del seu món està dividida en bons i dolents. Els bons són ells, salvadors de la pàtria, i els dolents, tots els altres: aquells que els contradiuen o els col·lectius que ells culpen dels mals de la societat. No tenen el més mínim pudor de fer campanya a través de l’assenyalament i l’odi envers col·lectius que ells culpabilitzen de les desgràcies d’altres.

Els immigrants solen ser un objectiu feble per atacar, ja que no tenen la capacitat per imposar un contrarelat. Se’ls assenyala i acusa de ser delinqüents –com ha sigut el cas del cartell dels menes– sense més motiu que el seu origen o color de pell, en una xenofòbia que voreja l’apologia de l’odi.

Les feministes solen ser un altre dels objectius dels partits ultra. Aquests col·lectius tradicionalment han actuat com a motor de transformació social i alliberament de la dona i, per tant, resulten un perill que cal assenyalar per part dels guardians del conservadorisme ultra. Per a això, neguen les dades que demostren la desigualtat entre gèneres, fins i tot la violència masclista que ha assassinat tantes dones.

Els periodistes també solen ser un altre objectiu assenyalat, llevat que s’actuï com a prescriptor dels ultres: només aquests diuen la veritat, titllant la resta de manipuladors.