19 d’oct 2020

Anar al contingut
Camino, per tant existeixo: el poder de caminar

Camino, per tant existeixo: el poder de caminar

Gemma Tramullas | 10 de juliol 2020

La desescalada ha provocat un interès renovat per caminar, una pràctica que va marcar l'origen de l'evolució humana i que ara suma aficionats i tota mena de reflexions, que van des de la salut fins a la política, el pensament i l'art

Després de gairebé dues hores de caminada a bon ritme per un bosc de pins i alzines que amb prou feines protegeixen del sol abrasador, l’entrevista a peu amb Clara Garí, directora del Centre de Creació Contemporània Nau Côclea de Camallera , va perdent força verbal. El cansament i la calor acaben convertint en trivials les preguntes que abans semblaven importants i en aquest buit mental s’instal·la l’esvalot de les cigales i el vol multicolor de les papallones.

«També es dona el fenomen contrari –comenta Garí després d’uns minuts de silenci–. En aquest esgotament i silenci interior que es produeix després de caminar durant hores brollen de cop coses que romanien tapades i llavors exclames: ‘¡És clar! ¿Com no se m’havia acudit abans?’». L’alegria del coneixement consisteix en aquests senzills moments de revelació.

Durant els últims mesos, aquesta passejant i ‘performer’ ha recorregut aquest mateix camí, d’anada i de tornada, dues vegades al dia. En total, 15 quilòmetres. A força de repetir el mateix itinerari sense un objectiu concret, ha acabat coneixent-ne cada pedra, cada flor i cada rastre animal, fins a fondre’s amb el paisatge.

Clara Garí va començar a caminar pel Pirineu als 25 anys i amb 65 és un dels referents a Catalunya del ‘walking art’ o caminar com a pràctica artística. Des del 2015 organitza el Grand Tour, un viatge a peu de més de 250 quilòmetres obert a tots en què els participants caminen i conviuen amb artistes. L’experiència dona lloc a una comunitat creadora efímera i única.

«Tampoc s’ha d’idealitzar, no és que de cop ens convertim tots en artistes –adverteix–. Però una acció aparentment inútil com caminar junts permet una obertura més gran per entendre, acceptar, escoltar i amplificar tot el que rebem. Ens permet descobrir i compartir coses d’un món polièdric que abans ens passaven desapercebudes».

Les empremtes de Laetoli (Tanzània) tenen una antiguitat de 3,7 milions d’anys. 

Caminar i conèixer han anat lligats des de l’origen de la humanitat. Les proves més antigues d’aquest vincle són les empremtes de Laetoli, a Tanzània. Aquestes marques fossilitzades d’un dels primers homínids que va baixar dels arbres i es va posar dret tenen 3,7 milions d’anys i anuncien una evolució que portaria a l’‘Homo sapiens’ a deixar una altra empremta, aquesta vegada a la Lluna, el 1969.

El caminar subversiu

La conversa amb Jordi Garcia Farrero, professor d’Història de l’Educació a la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social, té com a escenari els jardins de la Maternitat de Barcelona. La vegetació ordenada esmorteeix el soroll del trànsit i l’aire transporta la cridòria dels nens dels casals d’estiu.

«Un nen o una nena saben caminar –diu assenyalant les criatures–. És un caminar com el d’una papallona: ara van a aquest full, ara a aquesta pedra... Pul·lulen. Saben construir el caminar com una potent experiència, deixant-se endur per l’atzar del que veuen. En canvi, als adults ens costa, perquè estem educats per anar d’un punt A a un punt B sense importar-nos el que passa entremig».

Autor de ‘Caminar. Experiències i pràctiques formatives’, Garcia considera que «caminar ens lliga a l’impuls nòmada de la condició humana i posa en qüestió la vida sedentària, l’statu quo». Aquest caminar per decisió pròpia, sense cap objectiu immediat, «està als antípodes de la recerca del benefici, és antiproductiu, antiautoritari i antidicotòmic». Per això, recalca, caminar també és una «resistència» i s’ha de reivindicar: «Està en joc la nostra dignitat humana».

Els grans mestres de principis del segle XX eren molt conscients del poder del deambular i el van utilitzar amb un objectiu pedagògic. Freinet organitzava classes-passeig enmig de la natura i Ferrer i Guàrdia portava els seus alumnes a les fàbriques perquè coneguessin de primera mà les condicions de treball dels obrers.

Mirall de la desigualtat

Paradoxalment, el renovat interès per caminar conviu amb una por creixent del migrant, del rodamon o del gitano nòmada. Aquest caminar per pura supervivència no està tan ben vist i amb el coronavirus, a més, és perillós. Deambular, pul·lular, vagar, vagabundejar, rondar... tenen connotacions negatives, com va poder experimentar el mateix Bob Dylan, que el 2009 va ser detingut per «rondar» per un barri de Nova Jersey mentre passejava d’incògnit.

El llibre de recent publicació ‘Elogio del caminar’, de Shane O’Mara, avala científicament els avantatges de l’activitat humana més antiga. Caminar contribueix al desenvolupament de la capacitat cognitiva del cervell, del sistema nerviós i els músculs, ajuda a regenerar els òrgans, evita l’envelliment cerebral, ajuda a eliminar l’estrès i a pensar de manera més creativa.

Es diu que Marx va esbossar el sistema econòmic descrit a ‘El capital’ deambulant pel parc londinenc de Hampstead Heath. Però que ningú s’enganyi. No per molt caminar un adquireix de cop el cervell de Karl Marx.

Urbanisme tàctic

El tercer escenari d’aquesta reflexió sobre caminar és el carrer d’Enric Granados de Barcelona, una artèria de velocitat limitada a 30 km/h, amb un carril bici de doble sentit i unes voreres amples plenes de terrasses en alguns trams. A les 10 del matí l’activitat és febril. El soroll del trànsit, el tràfec de les obres i l’activitat comercial fan difícil complir el mandat de l’ajuntament imprès a múltiples banderoles penjades als fanals: Camina. ¿Per on?

A l’arribar a l’encreuament amb Consell de Cent, el vianant es troba amb el carril de muntanya pintat de groc. Està bloquejat per contenidors i separat de la circulació per uns blocs de pedra. «D’això en diuen urbanisme tàctic», explica Joan Estevedeordal, president de Catalunya Camina, una associació pionera a Espanya en l’àmbit dels drets del vianant.

Laberint de pintades a la cantonada dels carrers Provença i Cartagena.  / MANU MITRU

De sobte, un patinet emergeix a tota velocitat per darrere dels contenidors. «¿Se suposa que jo he d’interpretar qui pot utilitzar aquest espai? ¿És per anar a peu, per a la gent gran, per a les bicis?».

Les actuacions urbanístiques d’emergència derivades de la Covid-19 han convertit la ciutat en un «teatre de colors», segons el veterà activista per als vianants. Tot i que lloa la voluntat de l’ajuntament de recuperar espai per al vianant i considera que el pla de les superilles és un referent mundial, troba a faltar un urbanisme «menys tècnic, més participatiu i més humà».

Barcelona té un dels passejos més famosos del món, la Rambla, i un verb propi: ‘ramblejar’. Però també és una de les capitals europees més contaminades.  Actualment, el 32% dels desplaçaments per la ciutat es fan a peu i amb el Pla del Vianant que impulsa el consistori es vol arribar al 50%.

«No es tracta només de fer canvis tècnics, sinó mentals –adverteix Estevedeordal–. Volem anar del punt A al B al més ràpid possible i aquest trajecte requereix un temps que no estem disposats a perdre i que ens molesta. Hem de canviar hàbits i costums, i això pot tardar una generació».

Bona part de la història ha sigut escrita amb els peus

Caminar és tan antic i divers com l’ésser humà. De les grans marxes polítiques a la migració, i del món de l’art i el pensament a la moda i l’espiritualitat, aquí teniu una (breu) antologia del caminar. 

CAMINAR POLÍTIC: marxes que han fet història

«Bona part de la història ha sigut escrita amb els peus dels ciutadans caminant per les seves ciutats [...]. Se’n podria dir marxar, ja que es tracta d’un moviment comú amb una meta comuna», escriu l’assagista Rebecca Solnit a ‘Wanderlust’.

El 1908, 500.000 sufragistes van marxar a Hyde Park i 20 anys després el Parlament britànic va aprovar el dret al vot de la dona. El 1930, la Marxa de la Sal de Gandhi va recórrer 275 quilòmetres per reivindicar la independència de l’Índia. I en la marxa de Washington del 1963 Martin Luther King va pronunciar el seu famós «‘I have a dream’».

Martin Luther King, en la Marxa a Washington, el 28 d’agost de 1963.  / AFP

A Catalunya, la Marxa per la Llibertat del 1976 va recórrer 3.500 quilòmetres sota el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’, que va tenir el seu eco en les marxes del 2019 contra la sentència del procés.

Però el caminar polític també pot ser solitari. Mildred Lisette Norman, coneguda com la pelegrina de la pau, va recórrer els EUA de 1953 a 1981 sense un centau a la butxaca, a mercè de l’hospitalitat dels seus compatriotes. Fins al 1964 havia recorregut 40.000 quilòmetres i a partir d’allà va deixar de comptar. En l’extrem oposat d’aquest estil d’anar a peu hi ha les marxes militars. 

CAMINAR ESPIRITUAL: dels aborígens a la Meca

Un dels exemples més bonics d’aquest tipus de caminar són els ‘walkabouts’ dels aborígens australians que Francesco Careri descriu en el seu imprescindible ‘Walkscapes. El andar como práctica estética’. Per als aborígens, cada recorregut està vinculat a un accident natural (una muntanya, un riu, una vall), que al seu torn està associat a una història i un càntic. «A cada via li correspon el seu propi càntic i el conjunt de les vies dels càntics formen una xarxa de recorreguts erraticosimbòlics que descriuen l’espai com una guia cantada», explica Careri.

Pelegrins musulmans resen davant la mesquita d’al-Haram Sharif, a la Meca. / EFE / MOHAMED MESSARA

Grans demostracions d’aquesta manera de caminar són la peregrinació a la Meca, que rememora el viatge del profeta Mahoma fa 1.400 anys, i el Camí de Santiago, una tradició medieval que cada any congrega centenars de milers de pelegrins de tot el món.

Les processons de setmana santa, les excursions a ermites i les cercaviles, el seu equivalent laic, també són expressions d’una identitat col·lectiva. També existeixen peregrinacions més conflictives, com les marxes protestants a través de barris catòlics a Irlanda del Nord.

CAMINAR PER SOBREVIURE: una pràctica de milions d’anys

Les primeres migracions dels avantpassats de l’ésser humà modern es van produir fa 1,5 milions d’anys, quan grups d’‘Homo erectus’ van sortir de l’Àfrica rumb a Europa. Migrar per sobreviure forma part de la naturalesa humana, no obstant actualment està severament castigat.

Maria Lila Mezo Castro, de la ‘caravana migrant’, en una càrrega de gasos a la frontera amb els EUA. REUTERS / KIM KYUNG-HOONETH 

Caminar és un mirall de la desigualtat i aquesta frase del llibre ‘Negro’ del fotògraf Sergi Cámara (en procés de finançament via Verkami) ho resumeix a la perfecció: «Quan vaig sortir de casa meva, del meu país, em van dir aventurer. Durant el meu viatge a través del desert em deien clandestí. Al Marroc era un africà. I quan vaig saltar la tanca de Melilla per arribar a Europa, la policia espanyola em va dir Negre».

Centenars de milers de republicans van creuar el Pirineu fugint del bàndol franquista i actualment prop de 90 milions de persones han sigut desplaçades dels seus territoris per la violència o catàstrofes naturals. La immigració massiva i el nomadisme suposen una amenaça per al sistema, com va demostrar la multitudinària caravana de migrants centreamericans (a la foto) que va posar rumb als EUA fa uns mesos.

CAMINAR REFLEXIU: pensar i crear a 4 km/h

Aquesta divertida foto de Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs caminat pel Pirineu dona peu a una reveladora anècdota. Després d’una d’aquelles caminades, Cela va preguntar: «Bé, Josep Maria, ¿què hem vist avui?». Allò a Espinàs li va semblar absurd perquè dues persones, especialment dos escriptors, mai veuen el mateix ni de la mateixa manera.

Precisament l’imprescindible vídeo ‘No hi ha camí’ del programa ‘Soy cámara’ del CCCB comença amb aquesta frase: «Cada caminar és una concepció diferent del món».

Espinàs i Cela, al Pirineu, durant una excursió. 

El prolífic Espinàs ha caminat tota la vida mogut per l’atzar i la sorpresa. «Jo no vaig a peu per trobar-me a mi mateix –diu–. La introspecció és espantosa. ¿I si no t’agrada el que descobreixes? El que és apassionant és conèixer els altres».

La llista d’escriptors i filòsofs que caminen no té final: Aristòtil, Matsuo Basho, Thoureau, Stevenson, Walser, Wordswoth, Dickens, Baudelaire, Woolf, Benjamin, Kant... «Les grans idees es conceben caminant», va dir Nietzsche. I ja al segle XXI, Rebecca Solnit va escriure: «Sospito que la ment, com els peus, treballa a 4 quilòmetres per hora». 

CAMINAR ARTÍSTIC: vagabundejar com a ruptura

Francesco Careri situa el seu origen en els anys 20 del segle passat, quan els dadaistes van organitzar les primeres «vagabunderies» al camp. Aquestes accions buscaven l’anhelada simbiosi entre l’art i la vida formulada per Marcel Duchamp i revelar les zones inconscients de l’espai.

Els surrealistes van aprofundir en el paral·lelisme entre el paisatge i la ment i els situacionistes van concebre una de les teories més influents del caminar artístic: la deriva o perdre’s com una forma col·lectiva d’antiart.

‘Relació a l’espai’, de Marina Abramovic. 

Fins i tot Yoko Ono va concebre un mapa per perdre’s (‘Map piece’). D’aquest pòsit va sorgir el ‘land art’, amb obres com ‘A line made by walking’, en què l’artista Richard Long dibuixava una línia al camp a base de trepitjar repetidament l’herba.

A la peça ‘Relació a l’espai’ que il·lustra aquest text, la ‘performer’ Marina Abramovic i Ulay, que llavors era la seva parella, xoquen amb els seus cossos mentre caminen. En una de les seves ‘perfomances’ més èpiques van recórrer 6.000 quilòmetres de la muralla xinesa, cadascun sortint d’una punta. Quan es van trobar a la meitat del camí, ja havien decidit divorciar-se. 

EL CAMINAR ‘RECLAM’: el caminar com a exhibició

Tot i que un dels primers exemples de literatura de viatges porta la firma d’una dona, Egèria, que va posar per escrit el seu pelegrinatge a Terra Santa cap a l’any 400, l’espai públic ha sigut històricament hostil al caminar de les dones.

Desfilada de la firma Gucci, a la passarel·la de Milà. / LUCA BRUNO (AP)

Fins fa poc, una dona deambulant sola de nit havia de ser una prostituta. «A una soltera als carrers de la ciutat sempre se la considera disponible», va escriure Virginia Woolf. De fet, l’espai més segur perquè les dones caminin és una passarel·la de moda, que, paradoxalment, no deixa de ser un espai d’exhibició.

Caminar també pot ser una forma de guanyar-se la vida. A més de les models, caminen els carters, els pagesos, els pastors i els ferrovellers que circulen per les ciutats amb els seus carros plens. Els centres comercials són espais on es promou el caminar amb la finalitat exclusiva de consumir.

Amb tot el seu coneixement tecnològic, Silicon Valley també ha adoptat anar a peu com a mètode per facilitar el pensament creatiu. Ja ho feia Steve Jobs, però ara té nom: ‘cowalking’ o reunions a peu.