19 set 2020

Anar al contingut
Silvia Albert Sopale: «Les feministes blanques parlen de nosaltres sense nosaltres»

LAURA GUERRERO

Silvia Albert Sopale: «Les feministes blanques parlen de nosaltres sense nosaltres»

Núria Navarro

Al finalitzar cada representació del seu monòleg ‘No es país pera negras’, l’actriu Silvia Albert Sopale (Sant Sebastià, 1976) obre un col·loqui amb una singular (i explosiva) regla de joc: els homes blancs no poden dir ni piu fins que els negres –primer elles, després, ells– i les dones blanques, expressin les seves opinions. ¿Abans qui els havia manat callar? Ningú. Potser per primera vegada experimenten que lleig que és ser menystingut.

–¿Com reaccionen els homes silenciats?–La
majoria no entén què passa. Alguns s’indignen. Però quan per fi els toca parlar, ho fan ja des d’un altre lloc. Finalment comprenen.

–¿I les dones
blanques?– Senten culpa i vergonya de la seva blanquitud, dels seus silencis.

–L’activista ‘bell hooks’ diu que les blanques intenten «desaprendre el racisme», però l’espifien
. –Parlen de nosaltres sense nosaltres. I s’apropien dels nostres termes (sororitat –‘sisterhood’–, per exemple, ve de les germanes negres dels EUA) i els blanquegen. El món està configurat entorn d’Occident i pot agafar el que li doni la gana. Si això és del que acusen al patriarcat, és el que també fa el feminisme blanc. 

–«El feminisme serà antiracista o no serà», solen
corejar.–Agrada molt aquesta consigna, sí. Però, ¿t’has mirat el racisme que hi ha a dins teu, dona? ¿On eren les dones que es van mobilitzar contra ‘La manada’ quan les temporeres de la maduixa de Huelva van denunciar abusos?

¿On eren les dones que es van mobilitzar contra ‘La manada’ quan les temporeres de la maduixa de Huelva van denunciar abusos?

–No hi eren
. –No. Jo els recomano callar, escoltar i cedir espais de privilegi. I hem de descolonitzar el saber. A Barcelona porten acadèmiques de fora perquè parlin de nosaltres i a les que hi ha al territori ni les coneixen ni les reconeixen, potser pel color de la seva pell. A la ciutat hi ha persones amb una experiència de vida que no tenen aquesta oportunitat. A tot estirar, les exposen en un estand per veure com cusen o fan trenetes.

–No se’n fia, en definitiva
.–No em pot representar algú que ha parlat sempre per mi, que ha sigut al meu costat i no m’ha vist. No coneix les meves necessitats ni les meves pors.

–¿Necessitats molt diferents?–Per
exemple, les dones negres no tenen problemes amb el sostre de vidre, simplent perquè acaben les seves carreres i no troben feina de la seva especialitat. Al final, els problemes que plantegen són els de les dones de classe mitjana, blanques i heterosexuals.

–Plantegi els seus.–A
nosaltres ens importa l’educació, el racisme a les escoles, l’escassetat de referents per a les més joves, com s’està explicant la Història. Ens importa molt el que passa al Mediterrani, amb els menors no acompanyats. Són els nostres ‘germans’ i els nostres ‘fills’. No es fa més perquè estem en un sistema racista, o no és la prioritat. ¿Ho entén?

–Sí.–Les
blanques imposen una agenda perquè ‘és-el-que-ens-afecta-a-totes’. I no. A elles les mata el masclisme; a nosaltres, el masclisme, el racisme i el classisme. ¿Com fer-los entendre això?

«A les blanques les mata el masclisme; a les negres, el masclisme, el racisme i el classisme»

–Doni una
pista.–Posant-se a darrere, i sense empènyer. Jo em vaig manifestar el 8-M, vaig escoltar les consignes i, com que soc una kamikaze, vaig parlar des de l’escenari sobre el treball sexual. Les abolicionistes es van sulfurar. L’experiència de les migrants negres és molt fotuda. És una fantasia classista afirmar que «prohibint la prostitució trobaran altres feines». No les podem deixar enrere.

–Vostè no és migrant, ni precària. És il·lustrada.
–Quan arribo a un teatre, jo sola, els tècnics –homes, blancs, heterosexuals– no triguen a desplegar el ‘mansplaning’ [terme que defineix l’actitud de l’home que interromp una dona per explicar-li alguna cosa de manera condescendent], el ‘whitesplaining’ [comportament similar, però cap a individus d’altres ètnies] i el racisme. Soc una dona, soc negra, bisexual i a sobre grossota, i els he de dir: «‘Hellooo’, l’obra és meva, l’he escrit i la interpreto jo».

–Fins a l’apoderament, ¿el camí és llarg?
–La mevanarrativa no és la mateixa que una víctima de tràfic, per exemple. Com diu Karo Moret, s’ha «complexitzar» el tema. En general, les afroespanyoles reivindiquem la pertinença a aquest territori. Quan als nostres pares els deien «ves-te’n al teu país», tenien un país on tornar. Nosaltres no. Volem estar representades a tots els espais. Volem portar Espanya al segle XXI. 

–¿Com?
–Reconeixent-ne el passat. S’ha de parlar de l’esclavitud, de les colònies a Guinea i Cuba, explicar qui era sor Teresa Chikaba [1676-1748] o Juan de Pareja [assistent de Velázquez]. La negació és continua, suposo que perquè hi ha molt a amagar i perquè, com diu el poeta Justo Bolekia, hi ha un desig d’ocultar la vergonya.

–¿Per la crueltat dels avantpassats?
–I per la barreja de la sang. Espanya el que vol és ser blanca, però no ho és. L’hi està recordant el cas d’Antonio Banderas, a qui als EUA l’han tractat d’‘actor de color’. Jo, per començar, el que necessito és que la gent no tingui por de mi, poder caminar pel carrer tranquil mirant la gent als ulls, sense patir la seva violència.

«El que necessito és que la gent no tingui por de mi, poder caminar pel carrer mirant-los als ulls sense patir la seva violència»

–¿Això no és possible?
–No et pots relacionar amb normalitat. Entres en una botiga i no et veuen com una clienta, sinó com una possible lladre. I els homes, sobretot els més grans, et miren amb desig. Abans que res, som migrants, delinqüents, prostitutes o dones de fer feines. . A la resta ens han esborrat. I aquest imaginari es construeix a partir de pel·lícules i sèries.

–A vostè la consciència li va néixer tard. –
Hi ha un moment en què no pots continuar mirant cap a una altra banda. A mi em va passar quan em vaig quedar embarassada de la meva filla –el meu marit és blanc–. Jo era espanyola. 

–¿Com era fins a aquest moment?
–Tenia una mica de por –encara en tinc– de poder ser agredida verbalment, d’arribar a un lloc i que em diguin: «Ves-te’n d’aquí, no pertanys a aquest lloc».

–Es mantenia a la perifèria
. –Sí. I vaig passar per l’etapa del complex –t’allises els cabells, dissimules les corbes– i no parles mai de les coses que t’importen. Si ho feia, la conversa es convertia en un interrogatori.

–Era la «rara»
. –Era l’«altra». Sempre he volgut ser actriu, però els únics referents que tenia eren Vicenta Ndongo o noies hipersexualitzades. Fins que em vaig ficar a les xarxes i vaig descobrir pàgines com ara ‘Negra Flor’. ¡Existia una comunitat [hi ha dos milions d’afrodescendents a Espanya]! Em vaig emocionar. No estava sola. Començava a veure’m com una persona completa.

–Amb aquest farcell d’esperança, ¿què va fer?
–Soc una dona d’acció. Faig i després penso, i així em va. El 2014 havia mort la poeta afroperuana Victoria Santa Cruz, autora de ‘Me gritaron negra’ –ara mateix és el poema en majúscules de les dones negres de llengua hispana– i aquest descobriment va provocar un gir en la dramatúrgia de ‘No es país para negras’, obra dirigida per Carolina Torres Topaga.

«Les negres som el ‘fucking’ futur. Parlem de coses de les quals d’aquí a dos anys parlarà la resta»

–¿Quina mena de gir?
–No volia fer una obra sobre una negra que porta una gerra d’aigua al cap. Volia explicar a una negra que vol anar a menjar una hamburguesa al McDonald‘s i trobar una camisa amb motius africans a la botiga de la cantonada. Va ser un treball guaridor per a mi, per a la comunitat i per als meus ancestres.

–Una obra que no té cabuda als teatres grans. 
–A Catalunya l’obra els sembla interessant, però no hi ha ofertes. ¡I les dones negres som el ‘fucking’ futur! Parlem de coses de les quals d’aquí a dos anys començarà a parlar la resta.

–¿De què parlem?
–De com ha de ser el teatre, la tele, la publicitat... Amb el feminisme i el moviment LGTBI s’ha entès claríssim. Amb les persones racialitzades, no. 

–Cert.
–I parlem de la nostra comunitat, de com enriquir-la. Parlem de com apoderar les nostres germanes i com despertar les que encara dormen; de com ocupar tots els espais. Parlem de com cuidar-nos per no cremar-nos en la lluita i també fem autocrítica interna per millorar. Parlem de com trencar aquesta imatge de negra única, de primera negra. I sobretot, parlem del mateix que parla tothom ¡però amb les ulleres afrofeministes posades!

Apunts biogràfics

Filla d’una bubi de Guinea Equatorial i un igbo de Nigèria que van migrar a Espanya el 1974, Silvia Albert Sopale es va criar a Alacant i es va llicenciar a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Múrcia. Ha treballat de cambrera, animadora i de regidora al Lliure.

Feminista antiracista, està involucrada en Tinta Negra, col·lectiu de ‘creadorxs’ de la diàspora negra a Catalunya; a Hibiscus, associació d’afrodescendents i afroespanyoles, i a t.i.c.t.a.c. , taller d’intervencions crítiques.
 
‘No es país para negras’ es representa a la Sala Fènix de Barcelona fins al 16 de febrer, i el 28 ofereix una actuació de ‘Blackface’ a l’Espai Bonnemaison.